Un 'Ai, Carmela!' cantat en valencià en tribut a les varietés

VALÈNCIA. Més enllà de la seua indiscutible ressonància en la creixent polarització de la societat espanyola, Ai, Carmela! té qualitat de clàssic contemporani. Cert és que la ultradreta brega per negar un passat històric que encara supura, que encara hi ha víctimes de la Guerra Civil desaparegudes i fa dècades que els seus familiars pugnen per esbrinar el parador dels seus cossotas, però el text que José Sanchis Sinisterra va escriure en 1986, si bé emmarcat en un context tan precís com simbòlic, és extrapolable a qualsevol present d'injustícia. “Independentment del seu discurs, té tanta fusteria teatral com un Chéjov o un Shakespeare”, argumenta Josep Manel Casany.

Fa ara 24 anys, l'actor valencià va representar al costat de Pilar Almeria aquesta obra sobre un matrimoni de còmics atrapats en el front nacional durant la contesa fratricida. La parella d'intèrprets torna a reprendre aquell muntatge al Teatre Micalet del 28 abril al 30 de maig, amb Joan Peris als comandaments, en una relectura que reivindica la tradició valenciana dels espectacles de varietats.  

- Què explica, en la vostra opinió, la permanent actualitat d'Ai, Carmela!?
- Josep Manel Casany: Els problemes que va generar el franquisme no acaben d'estar solucionats i el feixisme ha tornat a aparéixer. Aquesta obra tracta de recordar a fi de no repetir.

- Sinisterra la va escriure en plena Transició, durant un període en el qual existia una fèrria voluntat de passar pàgina a la Guerra Civil. 
- Pilar Almeria: El problema de llavors és que es va voler passar pàgina sense reconéixer el succeït. Cal escoltar i aclarir, no fer com que alguna cosa no ha passat, ja que, en cas contrari, de tant en tant, el passat ens torna a esclatar en la cara. No obstant això, els personatges de Paulino i Carmela no estan compromesos políticament: són una parella de còmics que tracta de sobreviure. La grandesa de l'obra de Sinisterra està a posar-los en una realitat particular que els obliga a prendre partit. En el cas de Carmela no adopta cap posició política, sinó que té una reacció humanitària enfront d'una barbaritat.

- JMC: Des del punt de vista polític, Sinisterra és aclaparadorament objectiu: no es decanta d'una banda o d'un altra. La gràcia de la funció està en el fet que no se situa a favor d'esquerra o dreta. La seua proposta no és pamfletària. El motor d'Ai, Carmela! és la Guerra Civil, però al mateix temps, Sinisterra ret homenatge a les famílies teatrals. Defensa als perdedors i a les brigades internacionals, però sobretot, als artistes. 

- Quina lectura té en el context de la crisi sanitària i l'aforament reduït dels teatres aquest homenatge a la dignitat dels artistes?
- JMC: Quan es va declarar el confinament, vam haver de parar la gira de l'espectacle L’electe. En reprendre-ho passats uns mesos, el públic ens va transmetre la seua alegria per tornar al teatre. Enguany s'ha evidenciat la necessitat del directe, ja siga teatre o un concert. L'entusiasme amb el qual l'audiència ha tornat als escenaris s'ha fet molt patent.

- PA: Els artistes necessiten el reconeixement de tota la societat ara més que mai. Aquesta obra és una manera de situar la professió en valor.

- La vostra versió, de fet, rendeix tribut a les desaparegudes companyies de revista valencianes. Per què heu fet aquesta picada d'ullet local?
- PA: València ha perdut, desgraciadament, la seua tradició teatral. Va haver-hi un temps en el qual el passeig de Russafa era el Broadway valencià, i l'històric Teatre Ruzafa, un temple de les varietés. Els actors d'ara no disposem de referents de llavors, perquè no vam poder viure aqueix ambient. En el Micalet hem creat una escenografia diferent en homenatge als teatres clàssics d’aquells temps.

- JMC: El vodevil a València va patir una censura que va acabar amb l'esperit de les varietats, on la gent homosexual començava a poder parlar i a mostrar-se. Aqueix tall va suposar que la tradició no arribara fins als nostres dies.

- PA: Els nostres Paulino i Carmela recuperen aqueixa tradició teatral i a més, parlen en valencià, ja que són còmics d'ací que es veuen obligats a dirigir-se en castellà als nacionals. 

- Amb quin ànim repreneu una obra que vau estrenar en 1997?
- PA: Un quart de segle de vida et canvia molt el punt de vista. Volem comptar el mateix, però les nostres vivències i l'experiència professional han convertit aquesta reposició en un regal absolut.

- JMC: La trama i la interpretació les filtres d'una altra manera. Ara tenim una major consciència, així que entenem millor els matisos de la funció i els gaudim més. I el bo és que els personatges d'Ai, Carmela! no tenen edat.

- Us estan suposant algun sobreesforç els números de ball i cante?
- PA: Imagina't, estem assajant sense parar (riures). Encara que cal aclarir que són un aspecte bastant anecdòtic, perquè en les companyies de varietés no hi havia cantants ni ballarins professionals. En general es tractava d'artistes que tocaven tots els pals i ho feien mitjanament bé.

- JMC: Fem un número de màgia, ballem pasdoble i cobla. És cert que no requereix un nivell alt, Sinisterra és molt llest i va subratllar que els seus intèrprets eren actors de teatre, però de totes maneres, t'ho tens que currar.