Les persones que creiem en la política com a principal ferramenta perquè un poble puga defensar i millorar la seua vida ens enfrontem els propers mesos a reptes importantíssims. Vivim en una societat cansada, que no troba en la política solucions als seus problemes quotidians i que desconfia de la mateixa. La política s’ha sumit en un espectacle de soroll i immediatesa que no deixa pas a l’enteniment.
La tendència dels últims anys d’alguns partits polítics ha sigut la de fomentar un clima en què els insultats i el “i tu més” imperen per damunt de la paraula i l’acord. Als parlaments ja no es fan intervencions per a convèncer a l’altre, sinó per a eixir bé en les xarxes socials. Qui em coneix sap que no ‘visc’ a les xarxes, tot i que sóc conscient que el que no comuniques no existeix. Però… En quin moment hem deixat de dialogar per a fer postureig polític? La obsessió és tan gran que són massa les ocasions en què la realitat política comença a parèixer un capítol de House of cards: conflictiva, irreal, aliena als mecanismes polítics reals del dia a dia d’una administració territorial. Açò ens porta a una política superficial, maquillada i encorsetada en una realitat paral·lela que la ciutadania detecta i, al final, en menysprea. I cal revelar-se contra aquesta realitat.
Des del meu partit, Iniciativa del Poble Valencià, sempre hem aportat a la coalició Compromís una premissa innegociable i que cal mantindré per al futur: Escoltar a les persones. Eixa escolta ens ha portat a incorporar els últims set anys la nostra visió al govern de la Generalitat Valenciana sense por, marcant el camí que eixa escolta ens ha impulsat a obrir.
Vam aconseguir treure a la Comunitat Valenciana del forat on la va ficar el partit més corrupte de la nostra història democràtica. Hem donat estabilitat política a un país on la crisi econòmica de 2008 ha empalmat amb la pandèmia del Covid. Hem dignificat i reforçat uns serveis públics que estaven destrossats, hem participat en l’establiment d’una fiscalitat valenciana que fa que qui més en té, en pague més... I ara què?
Ara, més que mai, hem de continuar reivindicant la política. La política entesa com l’entesa entre la ciutadania i els i les seues representants polítiques. Estem en un moment crític per a la nostra democràcia i les properes eleccions marcaran el nostre futur de manera determinant. Els partits polítics tenim la responsabilitat de fer les coses bé, d’apropar-nos més, d’escoltar-nos més, de pensar estratègies i mesures concretes en compte de caure en el parany del recompte de vots puntual. Si no, pan para hoy y hambre para mañana.
Per això he fet un pas endavant en el colideratge del meu partit i aquest dissabte em presente per a ser portaveu dels meus i les meues companyes. Tenim molts deures per fer i ens hem d’enfortir, sobre tot per a combatre la percepció de que l’esquerra no entén d’economia o no gestiona bé. El discurs hegemònic que prima en aquest aspecte és el de la dreta, encara que la realitat és contrària al missatge sobre els efectes bondadosos d’un sistema neoliberal que si deixa a les persones darrere, és a causa que no s’han esforçat massa en la seua vida. Aquest discurs de la meritocràcia, en molts casos, continua vigent a la ment de moltes persones. I cal també trencar-ho i fer-ho arribar a la societat.
Democratitzar el discurs econòmic de la societat és, per tant, una assignatura pendent de la societat que no hem de defugir. Si no el fem nosaltres, ninguna més ho farà. No sols és buscar-li una bona frase a una política. És també posar-li nombre. És traslladar valors com el feminisme i l’ecologisme al debat, descontextualitzar el marc neoliberal amb perspectives diferents a la del rendiment econòmic mirant cap a les condicions socials i ambientals, confrontar dialècticament els mantres de la dreta sense caure en el seu missatge del ‘i tu més’ o en els seus paranys o dilemes de ‘susto o muerte’.
El món que portem en el cap, en les idees, en les iniciatives parlamentàries, en els nostres programes, també aposta per la riquesa: la monetària i la que no pesa a la butxaca però sí dona alegria al cor, als pulmons, als sentits... I això cal dir-ho a totes hores i en cada espai on tinguem presència les persones que volem un canvi just per a la societat.