Durant els darrers anys hem assistit a un procés de creixent precarització del mercat de treball, caracteritzat per l’increment de la temporalitat i de la parcialitat no desitjada. Al mateix temps però, la producció ha aconseguit recuperar-se de la crisi econòmica i la productivitat ha millorat de forma substancial. Tot això, amb vora dos milions d’ocupats menys que l’any 2008, amb uns salaris estancats i amb una minvant participació de les rendes del treball en el PIB.
Aquest escenari post-crisi, on la recuperació econòmica no s’acompanya d’una recuperació suficient de l’ocupació (en termes quantitatius i qualitatius), és sovint assenyalat com el resultat de polítiques econòmiques neoliberals dirigides a la flexibilització i desregulació del mercat de treball. Més enllà d’aquesta explicació, i sense rebutjar la seua utilitat, la desvinculació de la producció i de l’ocupació respon a tendències estructurals d’abast global que estan transformant profundament l’economia i la nostra concepció del treball.
L’acceleració tecnològica està possibilitant com mai abans el creixement de la productivitat sense incrementar, o fins i tot reduint, la quantitat de mà d’obra necessària. Certament, es generen nous llocs de treball altament qualificats (enginyers, programadors), però també se’n destrueixen intensament altres rutinaris i de baixa qualificació. De fet, als Estats Units, es calcula que les noves empreses generen de mitjana un 40% menys llocs de treball que fa vint anys i els nous gegants tecnològics ocupen només el 0,5% de tota la força de treball.
El creixement de l’economia col·laborativa, la necessitat del treball flexible, la formació i reconversió permanent, són conseqüències d’un nou paradigma econòmic que accelera la reproducció capitalista. La societat del cost marginal zero, avançada en l’últim llibre de l’economista i sociòleg Jeremy Rifkin. Un nou paradigma, que en termes laborals, vaticina malauradament una societat més polaritzada i desigual, la supervivència dels més adaptables i l’exclusió d’un excés de població creixent sense les habilitats o capacitats necessàries per aconseguir un lloc de treball.
Alguns argumentaran, amb certa raó, que aquestes previsions pessimistes poc tenen de nou i que són ben bé similars a les corejades pel ludisme ja al segle XIX front a la industrialització. Tot i això, sembla raonable argumentar que les circumstàncies són ara ben diferents. Les tecnologies de la informació i la comunicació són absolutament disruptives, i les dades que tenim a l’abast dibuixen tendències prou consistents.
En els darrers anys, multitud d’estudis han tractat d’analitzar l’impacte de l’automatització sobre els llocs de treball. En un dels primers estudis de referència, els economistes Carl Benedikt Frey i Michael Osborne estimaven en 2013 que un 47% dels llocs de treball als Estats Units i un 35% al Regne Unit i Alemanya es troben en risc d’automatització. Amb resultats similars, trobem l’estudi elaborat per la consultora Price Waterhouse Coopers, que situa l’eventual destrucció de llocs de treball en el 38% per als Estats Units, 30% al Regne Unit i 35% a Alemanya. Per últim, emprant una metodologia més conservadora, trobem un informe de l’OCDE, que situa les estimacions entorn al 9% de mitjana per als països de l’OCDE, concretament un 12% a Espanya.
Hi han almenys dues conclusions interessants que cal subratllar i que son compartides per tots els informes citats anteriorment. D’una banda, que l’automatització és real, que s’està donant i que es susceptible d’ampliar-se, l’única discussió es troba en la velocitat i en els condicionants que acceleren o ralentitzen la seua implantació. Per exemple, un debat interessant que apunta l’informe de l’OCDE, refereix a la necessitat de diferenciar l’automatització de tasques específiques a l’automatització de llocs de treball complets. D’altra banda, un altra conclusió destacable és la coincidència de la pràctica totalitat d’estudis en assenyalar els treballs rutinaris al sector industrial i al sector serveis com els més vulnerables (podeu consultar ací la classificació detallada). Aquest fet presenta implicacions importants per a les estratègies de política econòmica.
Arribats a aquest punt, la part més interessant és qüestionar-se sobre les conseqüències socials i polítiques de l’automatització. Una primera resposta superficial, és la conclusió òbvia d’aquest procés, es destruiran milers de llocs de treball i per tant necessàriament haurem de viure pitjor. Aquesta és de fet la resposta social majoritària i fins i tot també la política, amb un posicionament fortament conservador per part dels moviments sindicals i d’esquerres. Per a aquest grups, l’objectiu és conservar els drets adquirits al model laboral herència de la industrialització; el posicionament per tant és essencialment de rebuig als canvis, de resistència front a l’adaptació.
Aquesta manca d’una visió vertaderament progressista sobre l’economia i el món del treball impedeix conformar amb èxit alternatives de futur viables, alternatives que poden passar per la tecnologia com alliberadora de la dura càrrega del treball. Així ho apunten els acadèmics Nick Srnicek i Alex Williams al llibre: Inventing the Future: Post-capitalism and a World Without Work (Verso, 2015). Partint d’una crítica directa al discurs polític progressista actual (per naïf, per manca de visió estructural), els autors argumenten que l’automatització presenta un potencial enorme per a millorar la vida de les persones i construir noves alternatives econòmiques veritablement progressistes.
Un món amb cada vegada menys treball sembla certament inevitable, fins i tot des de la pròpia lògica de la reproducció capitalista, i sí, hauria de ser una bona notícia. Les noves tecnologies faciliten el sosteniment i fins i tot el creixement de la productivitat i no hi ha cap raó per a mantenir llargues jornades laborals o treballs rutinaris, tediosos o perillosos. Les xifres actuals d’atur, la precarietat, la cada vegada menor participació de les rendes del treball sobre el PIB, els problemes psicològics derivats de l’alienació al lloc de treball, són indicadors que apunten la necessitat de redistribuir el treball, reduir la jornada laboral i establir nous mecanismes compensatoris com la renda bàsica o la renda de ciutadania.
Un obstacle important en aquest camí és precisament l’ètica del treball, profundament arrelada en la nostra societat. Treballar a canvi de rendes, fins i tot de forma precària, es percebut com una activitat positiva i necessària. Això cal dir que no ha estat sempre així, durant molt de temps, especialment durant el feudalisme, el treball era una activitat dura que només realitzaven els serfs. Tot i això, actualment la majoria de nosaltres ens costa imaginar un món sense treball, a molts fins i tot els horroritza.
Així les coses, a mitjà termini allò que sembla més raonable és imaginar un món amb una reducció significativa de les hores efectivament treballades, i sobretot un món que avança cap a una nova concepció i significat del treball. De fet, hi ha qui apunta, com l’historiador israelià Yuval Nuah Harari, que el problema és en bona mesura conceptual i que el que cal és començar a reconèixer com a treball les tasques reproductives i relacionals que ens són pròpies als humans: la cura dels majors, la criança dels fills, les tasques domèstiques etc. Incorporar aquestes dimensions a l’esfera laboral, pot permetre compatibilitzar l’alliberament vinculat a l’automatització amb la generació de valor per la realització de tasques que contribueixen sens dubte al benestar social col·lectiu.
Comptat i debatut, és evident que resulta raonable i necessari començar a debatre sobre el futur del treball, d’una forma oberta, seriosa, abraçant els canvis i oblidant les resistències. Al capdavall, és la plena ocupació aquella meta tan desitjable? O més bé, l’objectiu últim hauria de ser avançar en qualitat de vida i en llibertat per a dedicar-nos a allò que realment ens importa?
Joan Sanchis i Muñoz, economista, és professor Associat de la Facultat d’Economia de la Universitat de València