Una casa per al rellotger, i una ciutat sense rellotge

VALÈNCIA. Tic-Tac. El temps. L’antiguitat del temps és la joventut del món, deia Francis Bacon. I el temps passa molt lent per a aquells que esperen, deia Madonna. Encara que el Sol ha estat l’element fonamental per al càlcul del temps, cada civilització o societat ha tractat de controlar el temps de formes diferents. Inclús també ha tingut, el temps, diferents propietaris, entre els homes i els déus. Grans estudiosos, per exemple Gurevitch i LeGoff, analitzen com amb el cristianisme el temps es converteix en una línia que s’inicia amb el naixement de Jesús, i com s’instaurarà, d’aquesta manera, al nostre espai cultural, un sistema de regular el temps i les parts del dia fonamentada principalment en el toc de les campanes litúrgiques dels monestirs medievals, que al poc, arribaran també a les ciutats.

Així tot, l’enginy humà i les necessitats pròpies de les societats, com el simple fet de marcar l’inici i el final de les hores de treball amb exactitud, duran una novetat tecnològica que esbalairà l’alta societat, determinarà el paisatge sonor d'urbs i pobles i simbolitzarà el seu prestigi: el rellotge mecànic.

La Catedral de València, capdavantera del temps

Mentre a les ciutats europees es construïen torres i rellotges fora dels temples religiosos per penjar campanes comunals o laborals i instal·lar grans rellotges monumentals, a casa nostra no ens podíem quedar enrere. Ni pensar-ho. És per això que, segons algunes notes revisades i com defén l’investigador Antoni Ruiz i Engra, a València es va instal·lar la primera maquinària de rellotge de l’actual Espanya. Però, aquesta no va ser finançada per l’estament civil, sinó pel capítol de la Catedral de València, l'any 1378. L’artífex va ser Joan Alemany (Johannes alamanus, magisteri operis et relogiorum), qui també va proposar a l’ajuntament d’aquell moment construir un altre rellotge, que no va ser acceptat.

Segons Antoni Ruiz, un dels investigadors en rellotgeria monumental més prestigiosos, al cap de poc el rei Martí l’Humà va obligar la Ciutat (Ciutat, amb majúscula, que vol dir l’ajuntament), a tindre un rellotge. És per això que després d’un parell d’intents (1406 i 1413), al tercer, es va fer realitat un fet transcendental. Una concòrdia: un acord entre diferents poders de la ciutat per fondre una gran campana que tocaria les hores. Aquesta concòrdia es va signar el 21 de febrer de 1418 entre el bisbe, el capítol de la catedral, el síndic de la Ciutat i els jurats de la Junta de Murs i Valls (una institució encarregada de finançar grans obres a la ciutat, en primer lloc, però que també va ser la responsable de fer-se càrrec de despeses ocasionades per les avingudes del riu Túria). L’objectiu va ser construir una campana que s’instal·laria a la cimera del nou campanar (l’actual Torre del Micalet, o Campanar Nou) que estava construint, en aquells moments, la catedral. Evidentment, aquest acord també contenia un gran missatge polític, ja que aquesta campana havia de sonar per a ser sentida “de qualsevol part de la ciutat, y encara de moltes parts fora de aquella, distants molt mes, que dels arravals” tal i com van deixar constància al text de la concòrdia. Amb aquesta intenció, de sentir una campana més enllà dels límits urbans es volia fer notar el gran prestigi de la ciutat de València, tant dins com fora del seu terme, mostrant el poder al veïnat així com als forasters.

El pacte feia encàrrec de pagar la campana a la Junta de Murs i Valls. La Ciutat (l’ajuntament) pagaria a dos homes, que en torns de 12 hores, tocarien la campana de dia i de nit. I... (redobla de tambors) s’habilitaria una casa des d’on els dos homes tocarien la campana, construint-se en una parcel·la propietat del bisbat i sent pagada també per la Junta de Murs i Valls, on també treballaria un rellotger, pagat per l’ajuntament, per a mantindre la maquinària que es construiria anys després, mecanitzant així el seu toc.

Una casa per al rellotger de València. La primera casa construïda estava just a l’altra cantonada de l’actual i que, a través d’un pas elevat, comunicava directament amb el campanar on finalment es va col·locar una mostra de 12 hores (en tenim constància ja al XVII), mirant cap al carrer del Micalet. Així ho mostrava Tosca al seu plànol de 1704, on també es veuen ja les cordes que pujaven fins a la terrassa del campanar per fer sonar les hores.

Aquest vincle entre la Ciutat i l’església encara és palpable en el campanar. Com que en un primer moment la Torre del Micalet estava exempta de la nau de la catedral, totes dues institucions podien entrar al campanar. Però des del moment en què la catedral construeix l’últim tram de la nau central, i el campanar queda abraçat pel temple, la Ciutat disposa d’un accés extern, des del mateix carrer del Micalet, per continuar accedint a la cambra on s’allotjava la maquinària del rellotge.

Molt s’ha parlat de la desídia que ha envoltat en les últimes dècades l’estat de conservació de l’actual Casa del Rellotger, i encara hui se’n continua parlant, com també de la solució a la parcel·la annexa. Però no és cosa d’ara l’abandonament per part de la institució pública d’allò relatiu al rellotge, a la casa del rellotger i per què no dir-ho, al temps de la Ciutat.

El rellotge que no marca les hores

Al segle XVIII, aprofitant el procés d’ampliació del carrer del Micalet, la Ciutat va decidir també renovar l’edifici destinat a l’ús dels rellotgers. I fent una permuta, es va canviar al cantó d’enfront, a més a més, construint-la pensant en un gran projecte municipal: la construcció d’un nou pont amb el gran rellotge al bell mig, on seria molt més visible. Aquest projecte, però, no va poder dur-se endavant a causa dels setges de les tropes franceses, que el van deixar en l’oblit. Però la Ciutat no només va oblidar la construcció d’eixe pont que hauria canviat per sempre la imatge d’un dels carrers més transitats del centre històric, sinó que també va oblidar de cuidar les campanes, de propietat municipal. Així es demostra en els arxius de la catedral, en un ofici de l'Excm. Sor Mariscal Duc d’Albufera on reconeix al capítol catedralici la propietat, almenys moral, de les campanes del rellotge (el Micalet i la campana dels quarts), ja que van ser forçats a pagar el seu “rescat” (un impost per a salvar-les de l’expropiació) després que l’ajuntament negarà (segurament per estalviar-se els dinerets de la taxa) a reconèixer la seua titularitat. Llavors, i en un acte de justícia poètica, el sr. Sor Mariscal, després de cobrar-li al capítol, li dieixa per escrit que “considere dichas Campanas suyas como propias”. Certament aquest ofici del Mariscal no tindria validesa legal sobre la propietat de les campanes horàries, que continuen pertanyent a la Ciutat, però si parla molt del desinterés de l’ens públic per salvaguardar els bronzes del rellotge.

Encara així, Ruiz i Engra, defensa que la Ciutat continua encarregant al rellotger municipal el manteniment d’aquest rellotge i els dels diversos nuclis annexionats a finals del XIX com Benimàmet, Patraix, Russafa o El Grao. Antoni continua investigant els acords i la titularitat de les diverses fosses de les campanes municipals, com també tracta de donar llum a la desaparició de la maquinària històrica del rellotge adossat al campanar de la catedral fins a finals dels anys 60, quan es fa palés el lamentable estat de l’edificació on encara es mantenia la mostra del rellotge, desmuntada finalment.

No tenim el potent monument i rellotge que hauria emmarcat l’entrada del carrer del Micalet: eixe pont elevat que ens hauria mostrat el temps de la Ciutat, amb la mort coronant-lo, recordant-nos, a cada pas que donàrem per sota, que el temps és breu i que ella sempre guanya. Però convé destacar que sí podem sentir la gran campana d’hores, el Micalet, és gràcies a l’esforç fet, en concòrdia també, entre l’ajuntament, el capítol i els Campaners de la Catedral de València per recuperar i conservar el so del Micalet el 1989, després de més de 30 anys de silenci. Un so centenari, que també s’ha vist amenaçat en els darrers anys, i que va ser callat des de les 12 de la nit, fins a les 8 del matí. El batec del cor de la ciutat, la seua campana d’hores marcant el temps que va passant, callat, com si València no estiguera viva de nit... Com si tinguérem, nosaltres els mortals, la capacitat de parar el temps, de congelar-lo, de dominar-lo.

“Carpe Diem, que Tempus Fugit”