‘Cadascú a casa seua i Déu en la de tots’
Tornen els dies de fe davant la pandèmia, almenys pel que fa a les tradicions. Ahir parlant amb ma mare per telèfon m’ho va corroborar. A Benissa són molts els balcons on es pot veure l’estardard de la Puríssima Xiqueta, la verge patrona del meu poble que d’aquesta manera vetlla pels seus fills.
La religió i els seus costums atàvics afloren en temps convulsos. Potser enrrere queda la doctrina però el simbolisme que representa encara està ahí, en imatges, estampes i pregàries a verges i sants, sobretot per part dels més grans.
Benissa no és un cas aïllat, per molts que ens diguen ‘fills de frare’ o ens afecten directament dites com la de ‘pilota i missa’. A laimatge de la Verge Xiqueta -que representa a Maria i la seua Immaculada o Puríssima Concepció- se la venera amb devoció. Enguany suspeses o ajornades les festes de finals d’abril pel coronavirus de ben segur que el dia del riberer a mitjanit mésd’un fill del poble eixirà igualment a cantar l’himne dels benissers. Els municipis adjacents - Senija i Teulada- també han pres mesures semblants. Des dels temps de la Guerra Civil les festes patronals no s’havien suspès. A Xàbia tampoc hi haurà baixada del ‘Nazareno’.
A Teulada, de fet, s’han vist al carrer penons de Sant Vicent Ferrer, patró de la vila. Com si tornéssim a l’Edat Mitjana esperant que el sant, que en aquells temps -remots- derrotà a la pesta negra que assolà al Cap i Casal, faça un altre miracle com el d’Agullent.
A Ondara, a més, oneja en algun carrer del casc antic la Verge de la Soledat, i a Pego l’Ecce Homo. Són uns quants els veïns i veïnes d’aquests pobles de la Marina i de més enllà, amb més o menys cristians o creients, que en aquestes hores treuen de les arques o de damunt dels armaris, l’estandard openó de la seua verge o sant.
Els nostres avis i rebesavis ja ho varen fer. Llavors amb epidèmies com la d’ara fa cent anys, la ‘cucaratxa’ o grip espanyola que tantsmorts va deixar el 1918. I d’altres més que ens han assolat: la pigota, la pallola, el còlera… Ara se suposa que és quan millor estem. I tot i això, malgrat la nostra modernitat i els seus avanços, dol dir una frase que valga la redundància, ho diu tot. ‘Caure com a mosques’.Feia temps que no empraven aquesta dita pel seu veritable significat. I es que fa relació a la gran quantitat de persones que en un mateix període moren a causa d’una epidèmia o guerra. Ací semblava que ja no l’emprariem més. Ens vam equivocar.
Ara, amb religió o sense, el que cal és ser solidaris i cívics davant aquesta nova situació. Paciència, respecte i bona fe … que ‘després del temporal ve la bonança’. Aquest sí que és un convenciment íntim dels meus.
‘Déu vos guard’
I si aquesta darrera frase no us convenç per sonar molt catòlica -que ho entenc- ací en teniu una altra necessària sobretot en aquests temps…. Salut i força al canut!
