Existixen molts tipus de famílies, però en el fons són molt similars. La família és el sostén afectiu i de suport en el qual creixem, és el nucli de la vida i el motor de la societat. Per això, en la Diputació de València intentem estar al seu costat, escoltar les seues preocupacions i ajudar-les dins de les nostres possibilitats.
Necessiten el suport de les institucions perquè s’enfronten a situacions, moltes vegades, complicades, especialment quan afecten als fills i als iaios, per la seua major vulnerabilitat. Acompanyar a les famílies davant preocupacions que, en moltes ocasions, són les més transcendents de les seues vides és fonamental perquè els cuidadors han d’estar forts i resilients per poder ajudar als malalts, discapacitats o dependents.
Afortunadament, en la Comunitat Valenciana comptem amb associacions que treballen diàriament de la mà de les famílies. La seua tasca és encomiable i impagable perquè eixe treball, no sempre reconegut, és vital i no té preu.
Per agrair-les el que fan i escoltar les seues necessitats, fa pocs dies em vaig reunir amb algunes d’estes associacions. Entre altres, vaig tindre l’oportunitat d’escoltar a l'Associació Valenciana de Familiars i Pacients amb Trastorns de la Conducta Alimentària (AVALCAB). El seu testimoni em va commoure pel seu patiment i per la seua fortalesa.
A més, com a dona, em vaig sentir especialment interpel·lada ja que este trastorn té una major incidència en les dones i perquè som les que tradicionalment hem estat sotmeses a l’estereotip de bellesa basat en la primesa. Qui no ha volgut perdre uns quilos abans de l’estiu? Qui no ha fet un comentari dels quilos que té de més davant d’una xiqueta? La resposta és clara: moltes de nosaltres.
Per això, crec que hem d’anar amb molta cura amb l’exemple que donem als més menuts. Comentaris que poden paréixer inofensius van calant en les ments dels xiquets i poden contribuir a que tinguen una percepció negativa del seu cos.
A més, un dels aspectes més complicats d’este trastorn és que les famílies no es donen compte des del principi, és un desordre silenciós que va consumint a qui ho patix sense que ningú se n’adone. És impossible ajudar a algú si no saps que té un problema. Açò també origina una culpa en les famílies que han digerir, moltes vegades gràcies a la xarxa familiar i el teixit associatiu, unes peces clau també en este punt.
És cert i no podem obviar que els trastorns de la conducta alimentària amaguen problemes de salut mental que s’han de trobar i tractar. Per sort, hi ha professionals sanitaris i psicòlegs, i famílies carregades d’amor i resiliència per a ajudar a les persones que ho patixen. Afortunadament, moltes d’elles ho superen. I, també, transformen tot eixe patiment en força per a continuar afrontant reptes vitals.
No m’oblide de les famílies que patixen en viure amb altres circumstàncies. M’he reunit últimament també amb l’associació de pares amb fills autistes de la Comunitat Valenciana (APACV). Els reconec el seu treball per millorar la qualitat de vida i la inclusió del seus fills. També els agraïsc la seua contribució perquè la societat mire l’autisme amb altres ulls.
A estes i altres famílies que busquen el suport de la Diputació, vull dir-los que el tenen, que l’àrea de Benestar Social treballa cada dia per millorar la vida dels més vulnerables perquè una societat justa ha de ser inclusiva i empàtica. La Diputació de València està i estarà sempre al costat de les famílies.
Imma González és diputada provincial de Benestar Social
