Sovint passa que els silencis i els buits resulten més impactants que els crits, els arravataments i els escarafalls. Enmig d’una xarrada loquaç i impetuosa, perfectament podem abstraure’ns del contingut exposat per l’orador, però de seguida pararem l’atenció si, per una qualsevol raó, aquest deté el discurs i es queda sorpresivament en silenci. Davant l’exuberància d’un quadre barroc de grans dimensions amb colorits ufanosos, els nostres ulls segur que es dirigeixen just al lloc on la tela s’ha esguerrat i deixa un forat suficientment gran per a veure el color blanc de l’estructura del fons. El cas és que, ara que acabe de sobreviure a les Festes Majors d’Altea i que prenc consciència del buit vital que m’hauria produït no viure-les amb la intensitat amb què les he pogut viure, faig la reflexió a propòsit de la força expressiva del buits i dels silencis arran d’una sensació i una emoció molt concrets i puntuals que vaig experimentar durant l’entrada cristiana del passat dilluns.
La sensació se’m va desvelar en una de les músiques que va sonar en el seguici de l’alferes cristiana, Carla Ripoll, d’Altaia. Hi havia —com tants n’hi ha!— un grup de percussió que feia retronar l’avinguda de l’Alt Rei En Jaume I amb un ritme guerrer, vibrant, volcànic, impetuós. Però en un moment determinat, de manera perfectament sincronitzada, la percussió restava sobtadament en silenci i donava pas a la tèbia i sensible veu d’unes caragoles de mar, que uns pocs músics feien sonar i que confegien un delicat acord enmig del silenci inesperat. L’efecte, preciós, descansava —i destacava, ja s’entén— per contraposició al tumultuós soroll que l’havia precedit, i que havia sigut tallat en sec.
L’emoció —molt més punyent, fins al punt que em va estrangular la veu i em va humitejar els ulls— em va vèncer, en el mateix acte de dilluns, amb un gest senzill, humil, desapercebut enmig la profusió de músiques, moviments, ritmes, llums i colors que l’entrada oferia. Es va produir quan vaig veure desfilar l’esquadra principal de la filada Maseros i vaig poder observar que, entre els membres que hi conformaven la filada, havien deixat expressament un lloc vacant: la separació exacta perquè hi poguera desfilar una persona més que, tanmateix, no era present i hi deixava el buit. Encara ara, evocant-ne l’escena, em torna l’emoció i és capaç d’envair-me molt endins, molt endins, molt endins: fins a les entranyes de l’ànima on resideixen les coses que intuïm veritats absolutes en la vida. Perquè de seguida ho vaig saber comprendre. I li ho vaig dir —amb un nuc a la gola que em trencava la veu, i sense deixar d’aplaudir efusivament— a qui tenia al costat:
—Ostres, mira! És en honor a Àlex... Han deixat un buit per a ell, enmig de la filada!
Em referia, clar, a Alejandro González Gómez-Pimpollo, Àlex: un jove fester alteà que va faltar —la mort és sempre incomprensible, absurda i injusta, però ho és més als trenta-cinc anys— a mitjan febrer d’enguany, poc després del Mig Any. Tal com advertia l’«In memoriam» del llibre de festes: «Enguany la família masera tindrà un buit que res ni ningú podrà omplir. Ens falta Àlex, un masero de cor i un fester d’ànima.» I és precisament aquest buit inefable el que els Maseros van voler escenificar i honorar en la seua desfilada.
Sí. Tant la sensació com l’emoció concretes que acabe de reportar serveixen per a il·lustrar a la perfecció que els silencis i els buits són més efectius —penetren més endins de l’esperit humà— que els crits, els arravataments i els escarafalls. Per això, després d’un estiu i unes festes tan intenses com les que acabe de viure, hi vull parar expressament l’atenció ara que reprenc el sabàtic costum de «dona-li de menjar» a aquesta tribuna. Perquè és el cas que, entre les coses que em dolen no haver escrit durant el recés estival d’enguany, em pesen d’una manera especial un parell de buits, un parell de silencis que em traspassen: els que han deixat, per sempre mai més, dos amics admirats que, amb el seu treball, han contribuït a fer més digne, més savi, més ric, més bonic i més civilitzat el món en què vivim. És a saber: Paco Blay, d’Alcoi, que se’n va anar el passat 22 d’agost; i Manolo Boix, de l’Alcúdia, traspassat el 23 de setembre.
Paco Blay.
Del primer conserve ara mateix al meu costat els llibres sobre Joan Lluís Vives que em va regalar l’última volta que ens vam trobar a Alcoi: Sentències de Joan Lluís Vives i Joan Lluís Vives i l’amistat; del segon, a l’extrem de la bancada de fusta que m’està fent d’escriptori, una obra de petit format amb una mà hiperrealista que inútilment tracta de retenir el líquid blau que s’hi esmuny entre els dits. I la proximitat dels objectes —penyora de moments, coneixences i afectes— fa més palés el buit dels amics perduts. «Ja ho sabíem, que la vida és això», en diria el poeta. Però això no evita el pes incommensurable dels silencis i els buits.
Sí. Em sembla indiscutible: els silencis i els buits colpeixen més que els crits, els arravataments i els escarafalls. Però no deixa de ser veritat que tota la capacitat commovedora dels silencis i els buits deriva, si bé es mira, del soroll, de l’ímpetu i de la plenitud. Ni les harmonioses veus de les caragoles de mar serien res enmig de la confusió d’una entrada cristiana sense la plètora sonora de les percussions que les antecedien, ni tampoc l’emotiu buit enmig de la filada dels Maseros tindria cap sentit sense la intensitat de la vida i els afectes d’Àlex. Perquè és només després de la plenitud —i, precisament, per contrast amb la plenitud!— que els silencis i els buits adquireixen un valor determinat per a expressar coses: idees, sentiments, emocions o, senzillament, ganes de viure.
Només ara que sé com són unes Festes d’Altea viscudes amb la intensitat amb què s’han pogut viure al si d’una Comissió del Crist tan excepcional com la d’enguany puc prendre consciència del buit vital que m’hauria produït no viure-les. Només per l’excepcionalitat d’una vida com la d’Àlex és possible sentir la pregona emoció dels seus honorables companys de la filada Maseros. I només per la rara excepcionalitat cívica i creativa de Francesc Blay i Manuel Boix el silenci que ara fan adquireix un significat sempitern i impagable per a la història cultural del poble valencià. I això és tant com dir que, ara que arriba octubre —que és el mes amb la llum més bonica de l’any—, només qui haja viscut d’una manera excepcionalment intensa i plena potser sabrà trobar la melangia de la felicitat en el silenci i els buits de totes les paraules no dites, els besos no intentats, els afectes no compartits, els abraços no completats, els amors no temptejats i els instants eterns mai no propiciats.
