CASTELLÓ. Encara recorde quan estudiava a la universitat assignatures com Direcció Financera o Anàlisi Comptable. Un dels conceptes que s’hi treballava era el de la situació de fallida. Aquesta es produeix quan una empresa no disposa de prou actius —edificis, maquinària, elements de transport o altres recursos— per fer front al conjunt de les seues obligacions i compromisos de pagament.
No és, ni de bon tros, la meua intenció fer una lliçó de teoria econòmica o comptable. Tanmateix, sí que m’agradaria establir una analogia entre aquella situació i la realitat que travessa actualment la Generalitat Valenciana. El senyor Pérez Llorca, seguint la seua agenda institucional, continua visitant diferents localitats de la Comunitat Valenciana. El més lògic seria que aquestes visites es comunicaren amb antelació, tant als amfitrions com als mitjans de comunicació. Malauradament, no sempre és així.
La setmana passada es va presentar a Sant Joan de Moró per inaugurar el nou col·legi construït gràcies al Pla Edificant. El president va acudir al centre sense avisar l’equip directiu, pràcticament d’amagat. Per què? La resposta sembla evident: perquè sap que allà on va es troba amb les reivindicacions de la comunitat educativa. Potser ha oblidat que el malestar continua viu, però la realitat és que, per molts anuncis i promeses que es facen, les reclamacions del professorat persistiran.
Les taules de negociació convocades per la Conselleria durant aquest mes de juliol no estan aportant cap solució real. S’està tractant allò que tradicionalment es negocia cada final de curs: les normes d’organització i funcionament per a l’inici del curs següent. Es tracta d’uns documents que deixen fora bona part de les qüestions que preocupen la comunitat educativa.
S’han introduït alguns ajustos destinats a reduir la burocràcia, un aspecte que, efectivament, comptava amb el suport majoritari de les organitzacions sindicals. Però en la resta de matèries no s’ha produït cap avanç significatiu. No hi ha millores en les ràtios, ni en les plantilles docents, ni en política lingüística, ni en retribucions, ni en inclusió educativa, ni en infraestructures.
I què significa això? Doncs que la Conselleria està més preocupada per aparentar que per negociar i arribar a acords efectius. La conseqüència és clara: el professorat continuarà mobilitzat i encara farà visibles les seues reivindicacions als actes públics del president allà on es desplace.
Resulta especialment significatiu que, en la inauguració d’un nou centre educatiu com el CEIP de Sant Joan de Moró, el president no informara prèviament la direcció del centre de la seua visita. Encara més si tenim en compte que es tractava d’una infraestructura construïda gràcies al Pla Edificant, un programa que durant anys va ser durament criticat pel Partit Popular.
La realitat és que el govern actual no disposa d’un model alternatiu en matèria d’infraestructures educatives. Continua vivint, en bona part, de l’herència rebuda dels governs del Botànic. Tanmateix, aquest llegat no és infinit. Els projectes que van quedar en marxa van arribant al seu final i, tard o d’hora, caldrà presentar una planificació pròpia i assumir responsabilitats de gestió.
Però hi ha un altre element que mereix atenció. El president ha anunciat ajudes d’entre 5.000 i 25.000 euros per als centres educatius amb l’objectiu de mitigar els efectes de les altes temperatures. I immediatament sorgeixen diversos interrogants.
Aquestes quantitats seran addicionals a les transferències ordinàries per al funcionament dels centres? Vull recordar que els sindicats ja van manifestar a les negociacions que no es fiaven d’aquesta conselleria. Per què aquesta iniciativa no es va plantejar durant les negociacions que van precedir la vaga indefinida del professorat? I, sobretot, no formen part aquestes quantitats del Pla Director que va anunciar la conselleria que estava fent des de l’inici del curs passat? Per quina raó no es va posar damunt la taula aquesta mesura en les negociacions de la vaga indefinida?
Costa no pensar que es tracta d’una resposta improvisada davant l’extensió de les protestes per tot el territori valencià. Una mesura anunciada a correcuita per intentar recuperar una iniciativa política que fa temps que sembla haver-se perdut.
Tot plegat em retorna al concepte amb què començava aquest article. Una situació de fallida es produeix quan les obligacions superen els actius disponibles. I això és exactament el que sembla estar passant amb el govern valencià. Les expectatives i les necessitats de la ciutadania són molt superiors a les solucions que és capaç d’oferir.
El problema ja no és únicament la falta de resultats. És també una qüestió de credibilitat. I la credibilitat, una vegada es deteriora, és extraordinàriament difícil de recuperar.
La prova és evident: una part creixent de la societat valenciana ja no identifica els responsables de la Conselleria d’Educació com els únics culpables de la situació, perquè la fallida ha quedat clarament demostrada en la negociació. Warren Buffett advertia que la reputació pot destruir-se en molt poc de temps. La responsabilitat política recau cada vegada més directament sobre el president de la Generalitat. I quan això passa, quan totes les mirades convergeixen en qui lidera el govern, és perquè la fallida ja no és només administrativa o de gestió. Comença a ser, sobretot, una fallida política.
