Fa por mirar les notícies. Por i fàstic a parts iguals. El risc de trobar-nos alguna nova bravuconada de Trump, una pujada del preu de qualsevol producte bàsic o imatges salvatges d’un genocidi televisat és enorme. Amb eixe panorama, resulta normal que qualsevol persona senta una profunda frustració. En quin moment hem deixat que passe açò? Quan se’ns ha anat tant de les mans? Per què sembla que no hi haja solucions per a res del que ocorre?

És fàcil que eixa frustració, tan estesa, ens allunye de la política. És conseqüent dubtar de que puga solucionar els problemes de cada dia i fins i tot arribar a la conclusió de que no ens serveix. Eixa frustració, cada vegada més col·lectiva i més compartida, sembla impregnar-ho tot. Cronifica, arrela en la societat i acaba per ser el terreny de cultiu ideal on creixen les llavors del totalitarisme. Allà on s’ha propagat el feixisme, sempre ha hagut una època prèvia de frustració i desafecció.

En eixe camp, massa sovint, des de l’esquerra ens centrem en explicar allò que volem evitar i en recordar el mal que fa el retorn a eixe passat fosc. Dediquem molts esforços en advertir els riscos de tornar a deixar espai, per poc que siga, a l’extrema dreta. I oblidem explicar el món que volem contruir.

Soc conscient que parlar d’esperança, quan ens rodeja la barbàrie, és difícil. Però és la millor ferramenta que tenim a l’abast. I no parle de fer creure que tot canviarà per art de màgia. L’esperança és la convicció profunda de que allò que fem importa, que cadascuna de les xicotetes lluites que fem, per insignificants que puguen parèixer, ajuden a avançar en un món millor. La por a l’extrema dreta pot ser un argument per a qui només busque guanyar unes eleccions, però és insuficient per a qui aspirem a transformar la realitat. La societat es canvia transgredint allò que ens ha portat a la frustració.

Il·lusionar és una obligació per a qualsevol persona que creiem que la política és necessària per a millorar les nostres vides. Desitjar un futur millor, contar-ho, compartir-ho i organitzar-nos per a fer-ho possible, convertint els anhels en realitats. No es tracta de màrqueting electoral, és fer que la política torne a estar al servei de la majoria. Les grans transformacions socials de la història, les que han ampliat drets, les que han reduït desigualtats, les que han fet les societats més lliures, han nascut de la capacitat col·lectiva d'imaginar un demà diferent i de creure, per damunt de tots els impediments, que era possible assolir-lo.

Parlar d’habitatge no hauria de ser només parlar de regular el mercat, ha de ser defensar el dret de les persones joves a decidir i tindre el seu projecte vital propi. Parlar de sanitat no hauria de ser només parlar de quant s’hi pressuposta, ha de ser garantir la tranquil·litat i la seguretat de que tenim un sistema capaç de cuidar-nos i curar-nos sense preguntar si tenim diners en la targeta de crèdit. Parlar de treball no hauria de ser només parlar d’arribar a fi de més acumulant ocupacions, ha de ser assegurar que tenim temps propi per a tindre la llibertat de fer allò que volem i estar amb qui estimem.

Fa unes setmanes que vaig tindre la sort de viure, en directe, un dia històric per a la política valenciana. En l’últim congrés d’Iniciativa-Compromís, el partit en que milite, la companya Mónica Oltra va donar un pas esperat per moltíssima gent, no només dins del partit, també en gran part de la societat. Així cristal·litza l’esperança de la que parle. Perquè podria haver-se rendit, podria haver triat fer-se a un costat i no “molestar” als poderosos, però malgrat tot, continua. Eixe acte, personal i polític alhora, es converteix en un motor d’il·lusió capaç de generar, on només hi havia frustració, l’esperança de que podem canviar-ho tot.

Hi ha partida...