Jaume I El Conqueridor

Hi ha efemèrides que són, simplement, una data en el calendari. I n’hi ha d’altres que funcionen com un espill: que ens obliguen a mirar-nos, examinar-nos; a preguntar-nos què som, d’on venim i on volem anar. Aquesta setmana —despús-demà dilluns, dia 27 de juliol, per ser precís— es compleixen set-cents cinquanta anys redons de la mort del rei Jaume I, el rei fundacional del poble valencià. I la pregunta és inevitable: què n’han fet, d’aquesta commemoració, les institucions valencianes?

La resposta és desoladora.

Un silenci. Un silenci perfecte. Un silenci vergonyant. Un silenci ensordidor. M’han arribat a oïdes unes poques iniciatives disperses, algun acte aïllat, algun record protocol·lari. Però, en cap cas, una iniciativa commemorativa amb les proporcions que mereixeria la importància històrica i l’altura simbòlica del personatge: res mínimament digne de la memòria de l’home que va donar forma política al Regne de València; del monarca que va impulsar els Furs, que va bastir les bases institucionals del país i que continua ocupant, després de tres quarts de mil·lenni, un lloc privilegiat en la memòria col·lectiva dels valencians.

Hi ha silencis que clamen al cel.

Perquè, mentre les institucions semblen voler-lo relegar a una discreta nota a peu de pàgina, el poble valencià mai no ha deixat d’invocar-lo. Fet i fet, set-cents cinquanta anys després de la seua mort, Jaume I continua viu en els carrers que duen el seu nom; en les escoles, els instituts i les places que el commemoren; en les representacions del 9 d’Octubre; en les festes de Moros i Cristians; en llegendes de rates penades, cavalls prodigiosos, espases miraculoses, petjades impreses sobre les roques, muntanyes retallades, marededeus trobades, orenetes protegides, donzelles enamorades, paraules dolces i sentències memorables. Continua viu en la memòria, la imaginació i la fantasia del poble valencià —que li ha servat una lleialtat i una fidelitat admirables, durant segles, a través de la reixa del temps.

I això és revelador. Perquè un poble és allò que s’atreveix a somniar.

Els pobles forgen llegendes sobre allò que perceben important. Recreen, pels camins de la fantasia, les pors, els anhels, les preocupacions, les vicissituds, les experiències i les il·lusions que els defineixen: els fets, les qualitats i els personatges que estimen determinants en la definició d’una identitat pròpia. I si Jaume I ocupa en l’imaginari popular valencià un lloc de privilegi —només comparable amb el de sant Vicent Ferrer— és perquè, a pesar de les adversitats, aquest poble mai no ha volgut renunciar a la pròpia personalitat ni, per tant, a la consciència, la rememoració i la creació dels seus orígens. La història estudia els fets; l’imaginari popular decideix qui mereix ser recordat. I en aquesta particular selecció, Jaume I mai no ha deixat de ser el gran referent històric que sens dubte és: un nom intuïtivament vinculat al naixement del poble valencià.

No és casualitat.

Perquè, en aquest cas, l’imaginari popular encerta en les seues intuïcions: sense Jaume I seria impossible entendre no solament la història valenciana, sinó la geopolítica que ha acabat per definir els últims vuit segles d’història al ponent de la Mediterrània. Sense Jaume I tampoc no tindríem —ni entendríem— la llengua que parlem. Ni les institucions que, a pesar d’adversitats i interrupcions històriques, han acabat recuperant-se. Ni les ciutats tal com les coneixem. Ni bona part dels símbols que identifiquem com a propis. Ni les esglésies de Santa Maria que va fundar a Morella, a Peníscola, a Borriana, a Vila-real, a Sagunt, a Llíria, al Puig, a València, a Alzira, a Xàtiva, a Castalla, a Elx, a Alacant. Ni tan sols moltes de les nostres festes, dels nostres rituals o de les nostres narracions tradicionals.

Per això la indiferència oficial és incomprensible.

No es tracta d’exaltar acríticament, només perquè sí, un rei medieval. Tampoc de practicar cap exercici d’arqueologia sentimental. Es tracta, simplement, de comprendre que totes les societats madures —mínimament civilitzades— preserven, celebren i protegeixen els seus mites fundacionals. França recorda Clodoveu. Portugal continua mirant cap a Alfonso Henriques. Escòcia manté viva la memòria de Robert Bruce. Irlanda exalça i glorifica el seu entranyable sant Patrici. L’Espanya castellana inverteix saborosos pressupostos d’Estat a enaltir i santificar la figura de reina Isabel la Catòlica. Mentrestant, nosaltres —les valencianes i els valencians— sembla que hagem decidit que el set-cents cinquanta aniversari de la mort del fundador del nostre país no mereixia ni un programa institucional digne d’aquest nom: a pesar que disposem de la sort impagable que coneixem perfectament els relleus corprenedors de la figura del rei Conqueridor i que tenim igualment el privilegi de conéixer els detalls, les intrigues, les estratègies, els interessos, els amors i les passions del naixement del nostre poble per mitjà del Llibre dels fets, una obra fascinant assumida en primera persona per la veu del mateix rei Jaume.

Una de les meravelles de la literatura universal.

Potser hi ha qui pensa que aquestes commemoracions són inútils. O que els aniversaris només serveixen per a alimentar discursos solemnes i fotografies insubstancials; que la commemoració d’esdeveniments i fites pretèrites és sempre estèril, perquè la història és inamovible. Però no. Les commemoracions no canvien el passat; expliquen el present. Diuen molt més dels qui les organitzen que no dels fets o dels personatges commemorats. Perquè recordar és també una manera de definir-se.

El silenci, també.

I ara que arriba l’efemèride exacta —despús-demà, 27 de juliol; 750 anys de la mort del rei Jaume I—, el silenci institucional parla molt penosament d’una alarmant pobresa simbòlica: d’una incapacitat preocupant per a promoure, difondre, assaborir, posar en valor i celebrar el patrimoni històric. D’una política que sembla haver renunciat a la cultura com a espai de cohesió i de memòria: com si la identitat —el patrimoni històric i cultural— fora per als nostres polítics una molèstia, una càrrega o un destorb en comptes d’un tresor farcit de riqueses, curiositats, intrigues, raons, plaers, felicitats i possibilitats.

Però hi ha silencis institucionals que la societat sap desmentir.

Jaume I continuarà vivint en les pàgines del Llibre dels fets, en els romanços, en les rondalles, en les llegendes, en les senyeres, els escuts coronats, en les representacions populars, en la toponímia i en la imaginació compartida de generacions senceres de valencians. Durant set-cents cinquanta anys més sobreviurà a la desmemòria dels governs actuals. I això no deixa de ser una lliçó extraordinària. Perquè, al capdavall, els pobles no desapareixen quan els seus dirigents accidentals obliden un rei: desapareixen quan deixen d’entendre per què aquell rei mereix ser recordat. I si, després de set-cents cinquanta anys, Jaume I continua ocupant un lloc tan poderós en l’imaginari popular dels valencians potser no és perquè la història haja estat generosa amb ell, sinó perquè el poble que ell mateix va fundar, molt més digne que no els seus representants institucionals, encara hi sap reconéixer en el seu origen una part essencial del que en realitat és.

Potser siga precisament això el que les nostres institucions no han sabut —o no han volgut— commemorar: potser aquesta siga, precisament, l’arrel dels silencis institucionals vergonyants a què estem assistint.

Però callar no fa desaparéixer la realitat.

I al marge de les institucions —això ho fa simbòlicament més valuós— despús-demà podrem evocar les emocionades paraules de Jaume I sobre l’instant simbòlic de la conquesta de la ciutat de València, el 9 d’octubre de 1238: «E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.»

I podrem recordar que la creació del Regne de València va ser possible gràcies al bon consell de la reina Violant, després que l’ambaixador Raiç Abulphamalet, nebot del rei musulmà Çaén, li oferirà una solució negociada per a evitar la guerra: «E, sobre açò, dixem-li que ens acordaríem amb la regina solament, que era en aquell consell. E ell dix que ho tenia per bo, e eixi’s de la cambra. E romanguem nón ab la regina, e dixem-li què li’n semblava. E ella dix que que a nós semblava que prenguéssem aquell plei, que bé el tenia ella per bo, car València no la devia hom aventurar qui haver la podia d’un dia a l’altre.»

I ens ratificarem en la idea que en el naixement del poble valencià l’arma que es va demostrar més poderosa —més que les llances, i les ballestes, i les fletxes, i les catapultes, i les espases, i que l’oli bullent— va ser la paraula: perquè València va caure, precisament, per la força de la negociació, la transacció, la deliberació i la diplomàcia. I comprendrem que som un poble que de la guerra dels seus orígens en va saber fer una festa: la festa de Moros i Cristians. I que la nostra civilitat va ser construïda, ja des dels moments inicials, sobre la base del respecte mutu i el compliment dels compromisos assumits entre persones diferents, amb ideologies i interessos contraposats. Podrem llegir, així, en la crònica del rei Jaume I, que va ordenar matar els seus mateixos homes, quan no respectaven el compromís que ell mateix havia assumit amb els enemics: «e haguem-hi a ferir hòmens per mort, sobre açò quant volien tolre als sarraïns robes, e emblar algunes sarraïnes e tosets, sí que anc tan gran gent com de València eixia, on hi havia bé entre hòmens e fembres cinquanta mília, anc la mercè de Déu no perderen valent de mil sous, sí els guiam e els faem guiar tro sus a Cullera».

I podrem llegir, igualment, despús-demà, si ho volem —a pesar dels silencis institucionals tots— les paraules que clouen el seu Llibre dels fets, quan explica el viatge que volia fer per «servir la Mare de Déu en aquell llogar de Poblet» i que la mort no li va permetre de completar: «e fóssem ja partits d’Alzira. E fóssem en València, a nós cresqué la malaltia: e plac a Nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem... / E aquí en València l’any de MCCLXXVI Kalendas Agusti, lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, e de Mallorques, e de València, comte de Barcelona e d’Urgell, e senyor de Montpeller, passà d’aquest segle.»

I mentre llegirem aquests i altres passatges del Llibre dels fets, ens conhortarà pensar que, a pesar del vergonyant silenci de les institucions hereves del Regne de València, Jaume I el Conqueridor continuarà assolint gestes amb la seua arma més poderosa: la paraula. I ens permetrà de conquerir —travessant amb aquesta prodigiosa arma totes les reixes del temps— la consciència de l’origen, de la història, de la cultura, de la llengua, de la personalitat i de la identitat. Ço és: el benefici de la dignitat per al poble valencià.