Josep Piera no va buscar la data, però el calendari sí que va semblar buscar-lo el passat diumenge de Pasqua. No va poder escollir millor data perquè, més enllà de la significació religiosa, en els temps de Piera aquell diumenge representava una porta entreoberta a la llibertat. Prohibides les Carnestoltes a gairebé tots els llocs, la Pasqua de la seva infantesa i joventut constituïa un temps de respir. Per als més menuts, el berenar de la mona, la sortida al camp, la muntanya o la platja, el vol de les milotxes, els jocs tradicionals durant hores i hores, aprofitant la tebior de la primavera. Per als de més edat, un parèntesi en la tradicional repressió del coqueteig, els petons i els balls lents que fonien les parelles mentre el “picú” desgranava cançons franceses i italianes sostingudes per músiques romàntiques. D'aquesta manera, la Pasqua es convertia en l'estació de la passió, en la sembra de festejants: la Pasqua, un temps de complicitat que els pares autoritzaven sabent que l'amor necessita temps per amassar-se i coure's.
Dels llocs preferits per al gaudi d'aquella Pasqua que durava tres dies, una part dels gandians solia escollir La Drova. Un lloc, entre la cova del Parpalló i Barx, que un espavilat empresari va transformar en extensa urbanització durant els anys seixanta, emprant els mètodes propis de l'època: és a dir, amb grans defectes en la creació de les xarxes de subministrament, el traçat dels carrers i la qualitat dels materials. Els seus efectes es veurien després, convertits en tempesta a mesura que l'aigua deixava de fluir per les aixetes de les noves cases. Tot i això, La Drova va atreure un sector de la petita i mitjana burgesia gandiana que, ja amb el 600 a la porta, aspirava a identificar-se amb la natura i fruir de llargues temporades en un ambient propici per a la consolidació d'amistats i la pràctica de llargues passejades.
Amb el temps, Piera va fer seua La Drova com a lloc on viure. La vall de La Drova potser no posseeix qualitats taumatúrgiques, però a més de la conveniència familiar, -la seva dona, Marifé, exercia de mestra a Barx-, aquell espai, propens a les pluges, tancava tots els verds possibles. Un color que s'enfilava pels vessants de les muntanyes, custodiant sendes i camins que conduïen al pic del Montdúver, -far de la comarca- o, al costat oposat, a nombrosos avencs i elevacions menors. Llocs on es podia despertar als ecos i ensenyar-los la parla dels valencians.
Des de la seua casa a La Drova es va activar una prolífica creativitat literària que Piera va interpretar amb partitures de múltiples registres. Podem apreciar a la seva obra el cant de la poesia, el color exigent de l'assaig històric, la paciència reflexiva dels dietaris o la recuperació d'antics poemes cantats pels àrabs que van solcar el nostre territori. Una obra també propera a la construcció de la gastronomia valenciana i una activitat incansable en tota mena de fòrums culturals que semblava incompatible amb la seua fràgil figura i els seus malestars físics.
Em pregunte què deu tenir La Safor per ser bressol d'escriptors contemporanis tan prestigiosos com el mateix Piera (gandià de Beniopa i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes), Rafael Chirbes (fill de Tavernes de la Valldigna i Premi Nacional de Literatura) i Francisco Brines (veí d’Oliva i Premi Cervantes). Tres autors que van optar per viure part de la seua vida compartint intimitat amb la natura, ja fora a La Drova, Beniarbeig (La Marina Alta) o la finca Elca d’Oliva, respectivament.
Un territori, el de la Safor, que, situat al cor de la Comunitat Valenciana, brinda ara mateix l’existència d’una associació literària, Saforíssims, integrada per una quarantena d’escriptors i lletraferits, a la qual també va pertànyer Josep Piera. Un exemple d'activisme cultural que no absorbeix la totalitat d'artesans de les lletres existents a la comarca, que alguns estudis situen a prop del centenar si se sumen les dues llengües oficials.
Podria parlar-se, com a hipòtesi, dels Premis Literaris de Gandia, nascuts el 1959, com a incentiu i mirall per a les successives generacions. Tampoc cap descartar la preuada memòria que guarda La Safor de l'eclosió del Segle d'Or de la literatura valenciana, representada al seu territori per Ausiàs March, Joan Martorell i Joan Roís de Corella. Fins i tot, potser assistim a una mena de “path-dependency” a molt llarg termini, amb aquells autors com planters d'una perennitat que, després d’una llarga etapa de maduració, ha introduït l'ofici o l'afició d'escriure aprofitant, en el cas del valencià, el renaixement d'una cultura que, malgrat tot, prospera a l'escola i, en el cas de La Safor, és majoritàriament viscuda i sentida pels seus habitants.
I, juntament amb el valor dels antecessors i el més proper de persones com Piera i Angels Moreno en valencià o de Brines i Chirbes en castellà, la respiració compartida de la mediterraneïtat, de la qual Josep va ser acompanyant i observador atent, ja fos la del nord o la del sud, la de l'est o la de l'oest: així ho reflecteix en diversos llibres.
Un bagatge que, en conjunt, mereix alguna cosa més que obituaris i panegírics. Mereix estudi atent, anàlisi precisa, difusió i promoció. Potser, ja és hora de contemplar la creació de la Fundació Josep Piera no només des de la iniciativa pública, sinó amb el suport material del sector privat i, en particular, de l'empresariat saforenc i dels col·lectius professionals de la comarca: cap dels seus integrants no està exclòs del gaudi de l'obra de Josep Piera i de l’orgull d’haver-lo tingut entre nosaltres.
PS: Agraisc a l'amic i escriptor gandià Rafa Gomar la informació proporcionada sobre Josep Piera i l'associació Saforíssims.
