Quan la societat es trenca —quan cau una DANA, quan s’apaga la llum en milers de llars o quan una catàstrofe ferroviària deixa morts i ferits— apareixen dos tipus de persones: els que s’alcen per alleugerir el dolor col·lectiu, i els altres. Aquells que, com a carronyers famolencs, es posicionen sobre les necessitats de la gent per fer diners sense escrúpols. Per aquest motiu, el decret llei aprovat dimarts 10 de febrer pel Govern de l’Estat, pretén limitar els abusos de preus en situacions d’emergència, especialment en el transport i serveis essencials. Aquest decret llei no és flor d’un dia ni cap ocurrència d’última hora. És la resposta a situacions que tots hem vist o patit: preus disparats dels bitllets d’avió o autobús després de l’accident de tren a Adamuz, pujades desorbitades de serveis alternatius quan el ferrocarril ha quedat paralitzat, o pujades massives en serveis essencials arran de la DANA que va afectar les comarques valencianes l’any 2024. La norma dona al Govern la potestat de fixar un límit als preus de serveis o productes en situacions d’emergència, perquè no siguen superiors al màxim aplicat en els 30 dies anteriors, o —si aquest màxim ja era alt pel que fora— no superen el preu mitjà més un 50 %.
A simple vista, aquesta mesura pot semblar tècnica, burocràtica, però la seua raó d’existir és moral: evitar que quan la gent està al límit, alguns aprofiten la necessitat per enriquir-se com si foren lladres de camí fosc. Algú pot dir que així es “distorsiona el mercat”; jo dic que és un contramercat, un mercat sense ànima que només pensa en el benefici immediat perquè no hi ha límit a la voracitat dels qui no tenen vergonya. L’ús abusiu dels preus en situacions de necessitat no és una quimera teòrica. Quan el transport ferroviari es va interrompre per l’accident a Adamuz, van eixir denúncies a xarxes socials i associacions de consum perquè les companyies de vols i de VTC van apujar bitllets i tarifes sense cap justificació de cost real, només perquè podien i perquè la gent no tenia alternatives.
Això ens porta a preguntar-nos: què significa ser un oportunista? En el llenguatge col·loquial pot sonar neutre o fins i tot positiu —“aprofitar una oportunitat” és una virtut en negocis— però quan ho extrapolem a la vida pública i a l’aprofitament del dolor alié, el terme es converteix en sinònim de poca vergonya, especulació descarada i manca de solidaritat. I no es tracta només d’una qüestió jurídica o econòmica: és una qüestió de dignitat humana i de convivència. La història de la COVID-19 ens va deixar un record amarg. Quan la gent patia i s’amuntegaven als hospitals, hi va haver empreses que van enriquir-se venent mascaretes i equips de protecció a preus inflats, molt per sobre del seu cost de producció. Aquest tipus de pràctiques no són només abusos de mercat, són abusos de confiança. Quan la societat necessita unitat i col·laboració, aquests oportunistes van demostrar que només veien un balanç de beneficis.
Per això mesures com la del decret llei que acaba d’aprovar el Govern són, no només necessàries, sinó urgents. Sense aquest tipus de barreres legals, els qui viuen de manipular els mecanismes econòmics sempre trobarien la manera de colar-se i traure profit de qualsevol desgràcia. Protegir la ciutadania davant d’aquests abusos no és populisme; és justícia elemental. I tot això passa en un moment particular de l’actualitat política espanyola. Després de les eleccions a Extremadura i Aragó, on opcions de dreta han obtingut un suport majoritari, es parla de final de cicle per als governs progresistes. Hi ha gent que creu que criticant el govern d’esquerres estan defensant llibertats; però cal dir-ho clar: donar suport a opcions d’extrema dreta que posen en dubte consensos democràtics, que minen drets conquistats amb esforç i que tensionen la convivència no és defensar la llibertat: és alimentar la possibilitat que més oportunistes s’aprofiten del malestar general per fer negoci o per erosionar drets. L’esforç d’un govern d’esquerres per legislar mesures socials que protegiran les persones més vulnerables —com aquesta sobre preus abusius— cal reconéixer-lo i aplaudir-lo. Això és política útil, política amb ètica i política amb cor.
Al capdavall, la utopia que defensem no és una bogeria irrealitzable: és la convicció que tots i totes podem lluitar i denunciar els excessos dels prepotents i dels caradures. Quan escoltem històries de famílies atrapades per pujades de preus mentre intenten fer un funeral, tornar a casa després d’un accident o simplement accedir a serveis essencials, recordem els pitjors moments dels maltractadors contra les seues víctimes. Això, senyores i senyors, no és mercat lliure; és mercat depredador. Per això, quan llegim les notícies sobre aquest nou decret llei, no hem d’abaixar la guàrdia ni considerar les mesures socials com a gests simbòlics. Són barreres concretes contra els que volen fer-ne caixa en situacions de desesperació. I quan veiem qui impulsa aquestes barreres —i qui les critica per pur oportunisme polític—, hem de recordar quin costat de la història volem ser: el dels qui construeixen ponts de justícia o el dels qui excaven fosses per fer caure els altres.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
