Estem celebrant estos dies els 50 anys de la democràcia i demà commemorem el 47 aniversari de la Constitució, la mare del nostre ordenament jurídic, la guia que ens ha fet avançar en estos anys, que té plena vigència i que cal continuar desenvolupant per a progressar com a societat.
Així, amb la mateixa convicció que la Carta Magna és i ha de continuar sent la garant dels drets i la igualtat de tots i totes les espanyoles, crec que s’han d’implementar polítiques efectives que garantisquen realment tots els drets que s’arrepleguen en ella.
La Constitució Espanyola recull diferents drets socials, com són el dret a l’educació, el treball i la seguretat social, a la salut i a la vivienda. És cert que s’ha avançat molt en estes dècades, però és evident que queda molt per fer. Actualment, tenim un gran problema amb l’accés a la vivienda, una situació molt complicada que es repetix cada certs anys sense que el sistema haja pogut posar-li remei de moment.
Tindre un sostre és el primer element necessari per a tindre una vida digna, és el primer esglaó per a emancipar-se, per a tindre fills, si es desitja, per a volar del niu i construir la teua pròpia vida. Però, malauradament, amb els preus actuals tant de venda com de lloguer, és impossible.
Alguna cosa estem fent malament quan hi ha persones que, tot i treballar, només poden pagar-se una infravivenda o han de continuar sine die en casa dels pares després d’anys d’estudi i treball. Pareix lògic que siga el principal problema per a la ciutadania, segons el CIS, i que cada vegada esta preocupació guanye més punts.
Per tot açò, és obvi que en estos 47 anys no hem posat els pilars adequats per a cimentar una política de vivienda garantista. Una tasca que competix a les administracions públiques, a les quals la Constitució apel·la en l’article 47: “Tots els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu este dret, regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interés general per a impedir l'especulació”.
Sobra dir que cal treballar per materialitzar este dret i aconseguir que siga una realitat. Tot i això, és de veres que el problema de l’alça de preus de l’habitatge s’està produint a la majoria de països d’Europa, sobretot en les grans ciutats.
També s’ha de reconéixer que no en tots ocorre en la mateixa escala i una de les grans diferències és la quantitat de vivienda social. És evident que la solució, en gran mida, passa per augmentar el parc públic de vivienda ja que Espanya està a la cua d’Europa en este sentit. En tot cas, s’han de prendre les mesures oportunes que garantisquen l’accés a la vivenda també a llarg termini.
Sense dubte, esta és una de les assignatures pendents que arrosseguem i que la Constitució ens recorda que hem d’aprovar perquè la nostra Carta Magna no pot reduir-se a una declaració d’intencions. Estimar, respectar i celebrar la Constitució comporta fer-la efectiva. Eixe és el repte. Ara, més que mai, s’ha de fer possible que la ciutadania puga accedir a una vivienda “digna i adequada”. Feliç dia de la Constitució!
