CASTELLÓ. Durant els mesos de maig i juny del curs passat vam escriure rius de tinta sobre l'espectacle que va protagonitzar la Conselleria d'Educació. Des de l'estratègia d'intentar enfrontar les famílies amb el professorat fins a la retransmissió, gairebé en format reality show, d'unes negociacions que pareixien concebudes més per a la propaganda que no per a arribar a acords. Tot tenia un objectiu evident: desviar l'atenció del debat real sobre les millores que necessita urgentment l'educació pública.
Unes millores que, com ha quedat àmpliament demostrat, no figuren entre les prioritats del govern valencià del PP i Vox. Tanmateix, vull detindre'm especialment en el missatge que, durant aquells mesos, van traslladar tant la Conselleria d'Educació com el mateix senyor Pérez Llorca.
El president de la Generalitat afirmava textualment: «La voluntat de la Generalitat és no parar. Tot es pot parlar en la Mesa d'Educació». També assegurava que «la nostra prioritat continua sent la mateixa: dialogar i incorporar mesures per a millorar les ràtios i les condicions del professorat». I encara al setembre reiterava que «la porta del Consell a la negociació continua oberta».
Ja vam explicar en un altre article que durant el mes de juliol no es va produir cap avanç. Absolutament cap. També vam denunciar que les afirmacions de la consellera durant la presentació del curs 2026-2027, quan va assegurar davant dels mitjans de comunicació que existien punts de trobada amb els sindicats, distaven molt de la realitat. Ho va afirmar amb una rotunditat sorprenent malgrat que les negociacions continuaven completament encallades.
Però la situació encara havia de superar noves cotes d'absurd. Després d'ignorar reiteradament les peticions sindicals per reprendre les negociacions allà on s'havien interromput al juny, la Conselleria no va convocar cap reunió. Només va reaccionar quan els sindicats CCOO, UGT i STEPV van decidir tancar-se a la Delegació Territorial de València per exigir que se'ls escoltara.
I què demanaven? Simplement que la Conselleria complira amb les seues pròpies paraules i demostrara la voluntat negociadora que proclamava públicament.
Només a conseqüència d'aquesta pressió, i no per iniciativa pròpia, l'equip de la Conselleria d'Educació va acceptar reunir-se amb els representants sindicals el 3 de novembre. Els tres sindicats esperaven que aquella trobada servira, almenys, per a establir un calendari de negociacions que permetera reprendre unes converses que no havien avançat ni un mil·límetre des de la suspensió de la vaga indefinida.
La sorpresa va arribar quan la Conselleria va comunicar que no anava a plantejar cap calendari específic. Segons els seus responsables, totes les qüestions pendents s'abordarien en les meses ordinàries de negociació del curs. Una resposta que va deixar perplexos els representants sindicals, conscients que aquestes reunions ordinàries ja tenen una extensa agenda pròpia relacionada amb aspectes com les oposicions, les instruccions d'inici de curs o altres qüestions administratives.
Aquesta és, pel que pareix, la serietat amb què els màxims responsables de l'educació valenciana afronten els problemes estructurals del sistema educatiu.
Tanmateix, encara hi havia marge per a una sorpresa més. La consellera va arribar a demanar als sindicats que li traslladaren les seues propostes. Convindria recordar que aquests documents reposen damunt de les taules de la Conselleria des del mes d'octubre i que, aparentment, ni tan sols havien sigut llegits.
Aquesta actitud tampoc no resulta especialment sorprenent. És la mateixa que va mostrar davant d'un representant sindical a les portes de l'Ajuntament de Castelló durant una visita carregada de fotografies i gestos per a la galeria. Cal recordar que en aquell moment faltaven menys d’una setmana perquè començara la vaga indefinida convocada per al mes de maig.
Fa pocs dies, alguns companys docents em confessaven que estan farts de sentir-se enganyats una vegada i una altra. I és difícil no entendre'ls. No pot ser que es repetisca sistemàticament una actitud destinada a desgastar i desanimar els representants del professorat. No pot ser que les propostes sindicals siguen ignorades de manera reiterada. No pot ser que es proclame una suposada voluntat de negociació mentre les reunions només arriben després de mesures de pressió extraordinàries. No pot ser que assumptes tan importants com les ràtios, les plantilles o les condicions laborals del professorat no disposen d'un espai propi de negociació. Ja n'hi ha prou.
Lamentablement, i recollint les paraules textuals d'una companya docent, les esperances que aquest govern impulse canvis reals en favor de l'educació pública són, a hores d'ara, pràcticament nul·les.
Malauradament, tot fa pensar que l'educació pública no figura entre les prioritats dels actuals governants de la Generalitat.
L'esperança està posada en el mes de maig. Serà aleshores quan la ciutadania tindrà l'oportunitat de valorar la gestió realitzada i decidir si aquest camí mereix continuar o si és hora que uns altres assumisquen la responsabilitat de governar.
