La guerra del bipartidisme no és la guerra del carrer. Mentre els nostres hospitals estan col•lapsats, doblant habitacions i amb operacions que mai arriben; mentre els nostres xiquets i xiquetes continuen sense tindre en la seua majoria aire condicionat en l'aula en ple epicentre del canvi climàtic, mentre les nostres persones dependents segueixen esperant per a que se'ls reconega l'ajuda més mesos dels què fa viable poder atendre'ls com toca...mentre la nostra joventut somia en poder eixir de casa dels seus pares i mares...mentre vivim en món de desigualtats i extrems, PP i PSOE volen continuar jugant al gat i al ratolí. 

12 anys hem tardat en poder tindre una proposta de reforma del sistema de finançament, 12 anys de promeses que mai es compliren però que per fi tenen resposta. I molt bona per a nosaltres, per cert. Incompleta podríem dir? Més bé no és una resposta integral als problemes valencians. És una proposta que requereix d'altres complementàries.  Però és una proposta que conté quasi 3.700 milions més de pressupost per als valencians i valencianes. 

La negativa a esta proposta tant per part del PP com del president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, té més a vore amb la voluntat d’avantposar (de nou) els interessos del seu propi partit als del poble valencià.  Així, assistim estos dies a una escena surrealista en què el nostre President de la Generalitat està més preocupat per Feijoó que per l'administració que dirigeix. I els he de dir que tan negligent em pareix no estar on toca el dia d'una catàstrofe, com va passar amb Mazón, com no voler estar on toca quan t’ofereixen les eines per a salvar el futur dels nostres fills i filles. 

El PSOE s’ha acostumat a jugar amb foc. Que el nou sistema ens beneficia al País Valencià i que el govern del Botànic que conformàvem les esquerres haguera fet tot el possible per tindre no ja 3.669 milions d’euros més de pressupost sinó la meitat, és cert. Però en política, convèncer està també en els detalls. Si no de lo contrari pareix el que és: un lo tomas o lo dejas. I si bé, Compromís al Congrés ha lluitat perquè este acord tinga en compte el pes poblacional en el cost dels serveis que dóna l’administració, n’hi ha moltes qüestions per detallar com ara la condonació del nostre injust deute o el fons d’annivellament. 

Per altra banda, la negativa del PP a no acceptar el nou finançament perquè no va associat a una condonació del nostre deute és un argument que sabem que el PP valencià no gastaria si qui estaguera a la Moncloa fora Feijoó. Perquè també sabem que si Feijoó governara el nou sistema de finançament representaria interessos contraposats als valencians, com ara els de Galícia. 

Amb tot açò, normal que la ciutadania renegue de la política! Quin exemple està donant el PP? Ahir era una proposta que no pintaba malament hui és un "sinsentido" com apunta Ximo Aguar al seu article d’ahir. De quin costat està la política? No era del diàleg i debat? En este context he de dir que només Compromís ha mantés la coherència. Sense enganyar a ningú en estos anys, reclamant sempre el mateix independentment de qui governara a la Moncloa. 

Així les coses, quina llàstima i quin desastre d'etapa democràtica que estem vivint. Vox que si una, grande y libre, que lo de las autonomías y su financiación para otro día; el PSOE que presenta una proposta una dècada més tard del que tocava,  però que no aclareix si realment vol que n’isca endavant i el PP demostrant que fa molt de temps pergueren el sentiment d'Estat. 

Espere que per primera volta en molt de temps impere la responsabilitat al Congrés. Necessitem eixos diners i serà el poble valencià qui trie en què vol que se'ls gaste el proper govern. Si continua volent que PP i Vox facen transferències a les empreses privades sanitàries, si continuen abaixant els graus de la dependència per a pagar menys o si volen als seus fills i filles patint temperatures extremes en el col•legi. O, per altra banda, si prefereix que torne un govern que sempre va prioritzar a aquelles persones que no són privilegiades, que són corrents, a aquelles persones que volen la igualtat d'oportunitats i a aquelles que volen nàixer, viure i morir en les mateixes condicions de vida que la mitjana.