La igualtat d’oportunitats està en perill

Opinión

OPINIÓN

Publicado: 17/11/2026 · 06:00
Actualizado: 17/11/2026 · 06:00
  • Imagen de archivo.
Suscríbe al canal de whatsapp

Suscríbete al canal de Whatsapp

Siempre al día de las últimas noticias

Suscríbe nuestro newsletter

Suscríbete nuestro newsletter

Siempre al día de las últimas noticias

CASTELLÓ. L’educació és l’eina més poderosa per garantir que totes les persones tinguen les mateixes oportunitats, independentment del seu origen social, econòmic o territorial. Això implica construir una societat en la qual ningú no siga ciutadà de primera ni de segona. Malauradament, l’educació que defensa el Partit Popular s’allunya d’aquest principi. Per comprovar-ho només cal llegir el seu programa electoral per a les eleccions del 29 de novembre.

El primer element que ho evidencia és el que anomenen «llibertat d’elecció de centre educatiu». Es tracta d’un eslògan atractiu, però també d’una operació de màrqueting que amaga una finalitat molt concreta: afavorir la xarxa concertada davant de la xarxa pública. De fet, aquesta va ser una de les primeres mesures impulsades pel govern del PP a la Comunitat Valenciana. Resulta especialment significatiu que aquesta reivindicació ja la vaig escoltar de boca dels responsables d’un centre concertat durant una reunió mantinguda amb membres de la comunitat educativa en la campanya de les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Darrere de la denominada lliure elecció s’amaga la possibilitat que els centres concertats seleccionen el seu alumnat.

Però aquesta no és l’única mesura que evidencia la seua aposta per un model educatiu cada vegada més orientat cap al sector privat. El programa també planteja beques per a l’alumnat universitari amb els millors expedients acadèmics, una proposta que, presentada baix l’aparença de l’excel·lència, amaga una concepció molt més elitista de l’educació.

El que no diuen és que aquestes ajudes es plantegen indistintament per a estudiants de les universitats públiques i de les privades. I és legítim preguntar-se si totes les universitats privades espanyoles compleixen els mateixos estàndards de qualitat docent, investigadora i científica. Probablement, moltes sí, però també és cert que en els darrers anys han proliferat projectes universitaris que han generat dubtes sobre el nivell d’exigència acadèmica que hauria de caracteritzar qualsevol institució d’educació superior.

Precisament per això la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, va impulsar una reforma per endurir els requisits necessaris per a la creació de noves universitats. Les dades eren reveladores: mentre que des dels anys vuitanta fins a l’actualitat les universitats públiques han passat de 33 a 50, les privades han crescut de 4 a 46. Dit d’una altra manera, les universitats públiques han augmentat en 17 centres, mentre que les privades ho han fet en 42. Una part important d’aquest creixement es va produir especialment durant la primera dècada del segle XXI.

Tanmateix, el debat de fons no és únicament quantitatiu. La pregunta és si resulta adequat premiar de la mateixa manera tots els expedients acadèmics amb independència del context en què s’han obtingut. Ningú discuteix que hi ha estudiants excel·lents tant en les universitats públiques com en les privades. El problema és que el sistema universitari espanyol pateix una oferta pública insuficient de places en determinades titulacions, fet que obliga molts joves a recórrer a centres privats encara que no siga la seua primera opció.

A més, les beques haurien de servir principalment per a corregir desigualtats i no per ampliar-les. Quan una ajuda pública deixa de tenir en compte la situació econòmica de les famílies i se centra exclusivament en les notes acadèmiques, corre el risc de beneficiar especialment aquells estudiants que ja parteixen de condicions més favorables. L’objectiu d’un sistema educatiu just no és premiar únicament els millors resultats, sinó garantir que qualsevol alumne o alumna puga desenvolupar tot el seu potencial independentment dels recursos de què dispose.

Per això, la resposta fonamental hauria de ser incrementar l’oferta pública universitària i reforçar-ne la qualitat. I en aquesta qüestió les comunitats autònomes tenen una responsabilitat fonamental. Vull recordar que la majoria estan actualment governades pel Partit Popular.

Cal preguntar-se, per tant, si darrere d’aquesta estratègia no hi ha una voluntat d’afavorir el creixement del sector privat mentre es limita l’expansió de l’oferta pública. Té sentit destinar recursos públics a subvencionar indistintament expedients acadèmics sense considerar la situació econòmica de les famílies? És aquesta la millor manera de garantir la igualtat d’oportunitats? Des del nostre punt de vista, la resposta és negativa.

La política educativa que reflecteix el programa del PP apunta cap a un model cada vegada més segregador: una xarxa pública afeblida i progressivament desprestigiada, mentre la privada i la concertada incrementen el seu protagonisme. Un model en què les oportunitats depenen cada vegada més de la capacitat econòmica de les famílies.

Aquesta és, malauradament, una realitat que ja es pot observar en comunitats autònomes governades pel Partit Popular, com la Comunitat de Madrid o la Comunitat Valenciana. Per això les pròximes eleccions del 29 de novembre seran també una decisió sobre quin model educatiu volem per al futur. Només una educació pública forta, inclusiva i de qualitat pot garantir que tots i totes tinguem les mateixes oportunitats per construir el nostre projecte de vida.

Recibe toda la actualidad
Valencia Plaza

Recibe toda la actualidad de Valencia Plaza en tu correo