CASTELLÓ. Ahir dilluns es commemorava en molts llocs de la Comunitat Valenciana la festivitat de Sant Vicent Ferrer. Es tracta d'un dia assenyalat en més de 200 municipis del nostre territori: 46 a la província d'Alacant, 32 a la de Castelló i 128 a la de València. Vull recorar que Sant Vicent Ferrer és el patró de tota la Comunitat Valenciana —o Regne de València— i també de la ciutat del Cap i Casal des de l'any 1455, quan fou canonitzat.

No és el meu propòsit reconstruir ací la seua biografia ni entrar en el debat sobre els seus suposats miracles. Tanmateix, sí que vull aprofitar aquesta data per posar en evidència determinades incoherències i una doble moral cada vegada més evident en certs sectors de la dreta i la ultradreta.

En primer lloc, cal parlar dels seus orígens i, sobretot, de la llengua. La Conselleria d'Educació, en mans del PP, ha decidit excloure del currículum de literatura de batxillerat els autors catalans i balears, malgrat compartir llengua amb nosaltres. Davant d'això, és inevitable preguntar-se: què en faran de Sant Vicent Ferrer?

Perquè Sant Vicent Ferrer no utilitzava el valencià de manera anecdòtica o circumstancial. El feia servir perquè era la seua llengua natural, la llengua vehicular en què havia crescut i s'havia format. I això no es pot deslligar dels seus orígens familiars: fill de pare de Palamós i mare de Girona, el valencià —la mateixa llengua que parlaven els seus progenitors— era la llengua de casa, la llengua de transmissió quotidiana, la llengua amb què entenia el món. No era una elecció estratègica: era una realitat vital.

Així s'explica també que predicara en valencià, amb voluntat d'arribar al poble, de fer-se entendre, de connectar amb la gent. Com ell mateix deia: "Parleu clar, que el poble us entenga". Una afirmació que reforça la idea d'una llengua viva, compartida i útil, molt lluny de visions artificials o fragmentades.

Però, què fem amb aquest fet? Com encaixa en el relat d'aquells que neguen la unitat de la llengua o que volen esborrar del mapa educatiu els autors catalans i balears? La resposta és incòmoda: no encaixa. I per això, simplement, s'ignora o es tergiversa.

En segon lloc, cal abordar una altra qüestió igualment problemàtica. Sant Vicent Ferrer fou un predicador fervorós que promogué la conversió dels jueus, i en alguns casos això comportà la destrucció de sinagogues. Aquest element, propi del seu context històric, contrasta amb el suport actual que PP i VOX manifesten cap a l'Estat d'Israel. Com es pot reivindicar acríticament una figura històrica sense assumir-ne també les contradiccions? No és aquesta una altra mostra de doble moral?

Vivim un moment en què el conflicte a Palestina ha derivat en una tragèdia humanitària de grans dimensions, amb milers de víctimes civils. Davant d’això, determinats posicionaments polítics resulten, com a mínim, difícils de conciliar amb el discurs que es pretén construir al voltant de figures com Sant Vicent Ferrer.

Així, després de la festivitat d'ahir, les preguntes continuen obertes: quins aspectes de la seua figura es reivindiquen realment? Els seus orígens catalans? La seua llengua, heretada i viscuda des de casa? O només aquells fragments que encaixen amb un relat polític determinat?

La resposta sembla clara. No es tracta de memòria ni de respecte per la història, sinó d'una selecció interessada dels elements que convé destacar en cada moment. Però la realitat és tossuda: Sant Vicent Ferrer parlava valencià perquè era la llengua que havia après a casa, la llengua dels seus pares, la llengua que compartia amb tot un àmbit cultural que alguns s’entesten a fragmentar.

I és precisament aquesta evidència la que desmunta molts discursos. Perquè la llengua, com la història, no es pot manipular impunement sense caure en la contradicció.