«Historia magistra vitae est», escrivia Ciceró en De Oratore.** La història és mestra de la vida. Conéixer el que va passar no és un luxe erudit, sinó una necessitat cívica, política i moral per a entendre qui som i cap on anem. Des d’aquesta màxima clàssica cal interpretar la decisió de dimarts passat del Consell de Ministres de desclassificar 153 documents sobre l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. No és només l’obertura d’uns arxius: és una declaració sobre el dret d’una societat democràtica a saber la veritat, encara que arribe amb 45 anys de retard. El Govern ha presentat la mesura com una manera de saldar un deute amb la ciutadania i ha recordat que la memòria no pot estar sota clau. Té tota la raó. Les democràcies maduren quan fan front al seu passat, no quan el custodien en calaixos tancats. Una comunitat es construeix també a partir de les seues ombres; negar-les o ajornar-les no ens protegeix, ens debilita.

No és objectiu d’aquest article analitzar els fets del 23-F ni repartir responsabilitats. Això correspon als historiadors i als investigadors, que ara disposaran de noves fonts. La qüestió és una altra: per què hem hagut d’esperar quasi mig segle? Per què cap govern anterior no va assumir aquest pas? Quan la veritat incomoda —perquè qüestiona relats oficials, decisions institucionals o silencis interessats— la temptació és ajornar-la. Es diu prudència; sovint és por. Alguns dirigents polítics han qualificat la desclassificació de «cortina de fum». Però la paradoxa és evident: què és més fum, obrir arxius o mantindre’ls tancats durant dècades? Si accedir a la veritat és una distracció, aleshores el silenci sistemàtic ha estat què? La transparència no desvia l’atenció: enforteix la democràcia. El secretisme prolongat, en canvi, alimenta sospites, especulacions i relats interessats. Silenciar no fa desaparéixer els fets. Només en retarda la comprensió i permet que continuen deformant-se a l’ombra. Una societat que no examina críticament el seu passat queda condemnada a repetir-ne les inèrcies. No aprenem del silenci; aprenem de la veritat, encara que incomode.

Molts vam viure el 23-F amb la mirada desconcertada de la joventut. Recorde com mon pare em deia aquella nit que ja havia viscut tres colps d’estat —el de Primo de Rivera, el de Franco i aquell de Tejero i Armada— i sabia què significava aquella amenaça per a la convivència. La generació que havia viscut la Guerra Civil entenia el vertigen de retrocedir; nosaltres només en captàvem fragments. Per això els hereus d’aquells grups socials també mereixem saber què va passar realment, més enllà dels relats simplificats que han circulat durant dècades. Esperar 45 anys per a obrir documents d’un episodi que va posar en perill la represa democràtica és, com a mínim, excessiu. Potser les raons són múltiples: pactes tàcits, equilibris institucionals, voluntat d’evitar tensions. Però cap d’aquests arguments justifica indefinidament el dret de la ciutadania a conéixer la seua pròpia història. En democràcia, la transparència no és una concessió; és una obligació.

Potser ara s’obri un punt d’inflexió. En una societat amb accés immediat a la informació, el secretisme resulta cada vegada més insostenible. Obrir els arxius pot ajudar-nos a entendre millor aquell moment crític, però també a revisar actituds posteriors, ambigüitats i silencis còmplices. Potser descobrirem que alguns dels qui es presentaven com a salvadors no ho tenien tot tan clar; potser confirmarem que la defensa de les llibertats va ser més fràgil del que ens han contat.

La confrontació política basada en desqualificacions i mitges veritats no ens fa créixer. Només el debat fonamentat en fets contrastats pot consolidar una cultura democràtica madura. Obrir arxius no és reobrir ferides per caprici; és netejar-les perquè cicatritzen bé. Ciceró tenia raó: la història pot ser mestra de la vida, però només si la deixem parlar. Conéixer el que va succeir —amb totes les seues contradiccions— no és una maniobra política, és un exercici de responsabilitat col·lectiva. La veritat no pot esperar 45 anys. I, quan arriba, no és una cortina de fum: és aire net.

Carles Cortés és escriptor i catedràtic