A la política, com en la vida, hi ha moments en què tot sembla indicar que el cicle està esgotat. Moments en què els projectes polítics, desgastats per la lluita interna, les renúncies estratègiques i les decepcions reiterades, es troben davant l’abisme. A hores d’ara, este és el paisatge de l’esquerra espanyola. Un desert de sigles que no connecten, de lideratges creuats i de votants cada vegada més distants, més escèptics i més temptats per l’abstenció o per refugis individuals davant una realitat que senten que ningú no transformarà.

En este context, el moviment que s’està gestant des de l’entorn de GalEusCat —la coordinació que aplega ERC, EH Bildu i el BNG— per una banda, i Podemos per l’altra, sembla més que una anècdota. L’operació, que busca bastir un front comú de les esquerres sobiranistes perifèriques amb l’esquerra espanyola de cara a les pròximes eleccions generals, podria ser molt més que una simple coordinació electoral. Podria ser l’última bala de l’esquerra. L’última oportunitat per a reactivar, refundar i rellançar un espai que, si no muta, està condemnat a la irrellevància política.

L’elefant blanc de l’operació és Gabriel Rufián. Pot sonar irònic que siga precisament un independentista català qui està en condicions de liderar una proposta amb vocació estatal, però potser, veient el panorama, un poc d’ironia és justament el que cal. Rufián s’ha convertit en l’únic dirigent d’esquerres capaç de mantindre una presència constant i viral en l’espai públic, combinant discurs combatiu, sentit de l’humor i una intel·ligència comunicativa de la qual manquen, hui, la majoria dels seus companys de trinxera. Les enquestes internes —i alguna de publicada— el situen per damunt de l’aprovat i molt per sobre de figures com Yolanda Díaz, Ada Colau o Irene Montero.

Esta simpatia transversal, que arriba fins i tot a sectors de centre i centre-dreta, no és fruit de la moderació, sinó del carisma. Del fet que, en un ecosistema polític cada vegada més digital i polaritzat, la capacitat de dir coses que impacten, que circulen i que connecten és una virtut escassa i preuada. Rufián no només és viral: és llegit, escoltat i discutit, cosa que cap altre líder d’esquerres pot dir a hores d’ara.

Però la força de Rufián no és només comunicativa. Representa un espai —el de les esquerres sobiranistes— que, contra tot pronòstic, no ha fet més que créixer mentre l’espai de l’esquerra espanyola s’enfonsava. ERC, EH Bildu i el BNG han consolidat posicions, han ampliat base electoral i han modernitzat els seus discursos. Per la seua banda, forces com Compromís aguanten estoicament en percentatges gens menyspreables en moments de contra-cicle. En paral·lel, Podemos i IU han entrat en una espiral de pèrdua d’influència, mentre el projecte de Sumar ha fracassat estrepitosament en l’intent de vertebrar una nova etapa.

El projecte de Yolanda Díaz va nàixer amb el pes simbòlic de voler tancar el cicle del 15-M i obrir-ne un de nou. Però el que ha quedat clar és que no es pot construir un projecte nou amb les mateixes peces trencades. Sumar va ser, en realitat, una operació per guanyar temps i conservar quotes de poder institucional, però mai va articular una proposta política, estratègica i organitzativa real. El seu lideratge mai no va arrelar en cap territori ni en cap militància real. El seu discurs, difús i ambigu, no va oferir ni il·lusió ni resposta als problemes materials de la gent. El resultat: una esquerda electoral que no para de créixer i una desmobilització palpable en cada convocatòria.

Davant este panorama, la proposta confederal que s’està gestant obre una finestra. No és nova del tot —hi ha precedents com les confluències de 2015—, però sí que aporta una diferència clau: parteix de la força perifèrica per estendre’s cap al centre. No és una idea nascuda – únicament – a Madrid per buscar aliats en la perifèria, sinó multipolar. Esta vegada, són els espais que han resistit millor (els més arrelats, els més autònoms, els que tenen projecte i organització pròpia) els que volen articular una alternativa. I ho fan estenent la mà a altres forces com Ara Més o Adelante Andalucía, amb la possibilitat que IU i Podemos acaben tancant el cercle en les circumscripcions on estes forces no hi tenen presència.

Una proposta així podria fer molt de mal al bipartidisme. Però, sobretot, podria reconstruir la confiança d’una base progressista cada vegada més descreguda. Perquè esta via, si quallara, podria no ser només una operació electoral: podria suposar un canvi de paradigma. És l’acceptació que l’Estat només es pot transformar si es parteix de la pluralitat territorial, del respecte a les sobiranies i d’un projecte que combine identitat, justícia social i horitzó democràtic.

Ara bé, el repte és titànic. D’entrada, perquè la desmobilització de l’electorat d’esquerres és real. No estem davant un escenari de guerra cultural, sinó de deserció. Milers de votants no esperen ja res de la política institucional. S’han sentit enganyats, abandonats o simplement esgotats després d’anys de promeses incomplides i pactes amb el PSOE que han servit per frenar la dreta però no per canviar res en profunditat.

També caldrà veure com es conjuminen les diferents cultures polítiques. No és el mateix l’electorat abertzale d’Euskal Herria que el de l’esquerra andalusa, ni les prioritats del País Valencià que les de Catalunya o Galícia. I, sobretot, caldria veure com resoldre casos com el de la coordinació d’Esquerra i els Comuns a Catalunya. Però, potser, precisament per això, una proposta confederal —amb respecte a l’autonomia de cada territori i una mínima coordinació programàtica— és la millor forma de construir una alternativa que no s’impose des de dalt, sinó que es construisca des de la base.

A més, caldrà oferir un programa atractiu, no només simbòlic. Els discursos identitaris d’esquerres comencen a donar mostres d’esgotament i és perquè, sovint, han substituït el debat de fons sobre el model econòmic i social. Cal tornar a parlar d’habitatge, de drets laborals, de salut mental, de la bretxa generacional, de precarietat, d’un nou model productiu i energètic. I fer-ho amb claredat, valentia i capacitat de proposta.

Finalment, l’objectiu no pot ser només frenar l’onada reaccionària. Esta operació no pot ser una simple maniobra de resistència. Si es tracta només de salvar els mobles, la derrota serà inevitable. Però si es converteix en una llavor de reconstrucció, en una proposta per al nou cicle que s’intueix darrere del col·lapse del model neoliberal, llavors sí que pot ser l’inici d’una cosa nova.

Però atenció, també existeix el risc que les esquerres sobiranistes acaben arrossegades pel naufragi de l’esquerra espanyola. Si l’operació es converteix en una sopa de sigles o en una coalició de supervivència sense projecte clar, o en una nova batalla per les engrunes del que queda a l’esquerra del PSOE, les conseqüències poden ser fatals. No és el mateix ajuntar-se que sumar forces. No és el mateix un vestit de retalls que un front ampli. I no és el mateix un programa de resistència que una proposta de país.

L’electorat no necessita més sigles, sinó raons per creure. No vol veure més pactes contra natura, ni més baralles internes, ni més discursos que parlen de canvi mentre gestionen l’estatus quo. Vol lideratges honestos, projectes coherents i una mica d’esperança.

Per això, l’esquerra —tota, però especialment la sobiranista que encara té pulsió transformadora— només té una bala. Una. I cal que el tret faça diana. No es tracta només de guanyar unes eleccions, sinó de tornar a obrir un horitzó. D’oferir una alternativa que no siga només resistència, sinó també desig, futur, projecte.

Este front confederal pot ser el principi d’alguna cosa nova. Pot oferir una veu pròpia a tots aquells que no se senten identificats amb el nacionalisme espanyol ni amb una esquerra de saló que han deixat d’intentar canviar res. Pot ser una esquerra que no renuncie ni al dret a decidir ni a la transformació social. Que siga arrelada i internacionalista. Que no parle només de territoris, sinó també de persones. I que recupere el sentit de comunitat i de justícia que li donava sentit.

O pot ser una operació conjuntural que acabe sent una més en la llarga llista de fracassos. Si és així, si es fa des de la urgència, la desconfiança o el càlcul curt-terminista, millor no fer res. Perquè l’esquerra, si vol tornar a tindre futur, necessita molt més que una coalició. Necessita un projecte. Una estratègia a llarg termini. I una valentia que fa temps que no trobem.

Ara bé, si este és realment l’intent seriós de construir una esquerra nova, plural, coordinada, a partir de les forces que han resistit i de les que encara tenen alguna cosa a dir, aleshores potser sí que ens trobem davant una oportunitat històrica. L’última. I com tota última oportunitat, cal jugar-la amb tot. Amb intel·ligència, amb generositat i amb convicció.