Hi ha llibres que ens entretenen, llibres que ens interpel·len i llibres que, en acabar-los, ens obliguen a mirar enrere. Libra & Leo, la nova novel·la de Margarida Aritzeta, pertany a aquesta darrera categoria. Potser perquè parla del passat sense convertir-lo en una peça de museu. Potser perquè darrere de la història de Robert Gerhard Ottenwaelder i Poldi Feichtegger hi ha alguna cosa que ens afecta especialment en aquests temps nostres: la necessitat de no oblidar, de saber d’on venim i, sobretot, de comprendre què passa quan una societat deixa els seus creadors als marges.
Aritzeta reconstrueix la trajectòria del compositor vallenc Robert Gerhard, una de les figures més singulars de la música europea del segle XX, i la seua relació amb Poldi. Ho fa a través d’un recorregut que ens porta de Valls a Viena, Berlín, Barcelona, París, Cambridge, Londres o Nova York. Guerres, avantguardes, exili, precarietat, incomprensió. Però també amor, amistat, desig i aquella necessitat gairebé inexplicable de crear fins i tot quan el món sembla enfonsar-se al teu voltant. La mateixa Aritzeta ha resumit recentment en una entrevista una de les claus del personatge amb una frase reveladora: «Robert Gerhard va treballar per crear un món millor».
I és ací on la novel·la deixa de ser només una reconstrucció biogràfica per convertir-se, al meu entendre, en una reflexió profundament contemporània. Perquè vivim temps de soroll, d’immediatesa, d’una successió vertiginosa de noms, imatges i notícies que desapareixen abans que hàgem tingut temps d’entendre-les. Davant d’això, Aritzeta fa exactament el contrari: s’atura. Investiga i documenta. Escolta les veus que han quedat enrere i les converteix en matèria narrativa. La literatura com una forma de resistència contra l’oblit.
No és un territori nou per a ella. Perfils de Nora (2003), El pou dels maquis (2013) o La filla esborrada (2017) formen part d’aquesta persistent exploració de la memòria silenciada que travessa una part important de la seua obra. En els últims anys, a més, aquesta activitat ha estat especialment intensa: Encara hi ha flors (2022), Les dones del lli (2024), L’Hort de les Ànimes (2025) i ara Libra & Leo (2026). Em sembla admirable aquesta continuïtat. En Les dones del lli, per exemple, recuperava les dones anònimes que havien teixit literalment i simbòlicament les generacions familiars i que la història havia condemnat al silenci. Libra & Leo parteix d’un altre lloc, però manté aquesta obstinació per rescatar vides, reconstruir contextos i preguntar-nos qui decideix què recordem.
Àlex Broch ha escrit que Aritzeta ha construït «un cosmos narratiu obert a gèneres i registres molt diversos». És una definició precisa. Novel·la històrica, memòria, literatura criminal, ciència-ficció, narrativa juvenil: Aritzeta ha transitat pels gèneres sense quedar atrapada en cap etiqueta. I ho ha fet des d’una doble condició que convé recordar: la de creadora i la d’estudiosa de la literatura, professora de Teoria de la Literatura, investigadora i activista cultural. Potser per això impressiona el treball que sosté Libra & Leo. Perquè darrere de la naturalitat de la narració intuïm hores d’arxiu, lectures, música, cartes, documents, comprovacions, geografies reconstruïdes. El repte era considerable: convertir persones que van existir en personatges sense trair-les; acostar-nos a Gerhard i Poldi sense reduir-los a una biografia novel·lada; fer-nos sentir aquella Europa convulsa sense perdre l’emoció íntima de dues persones que intenten continuar vivint i creant.
Necessitem recuperar figures com Robert Gerhard, però també necessitem escriptors capaços de fer-nos-les pròximes. Una cultura no és només allò que produeix avui. És també la capacitat de conversar amb els qui ens precediren i de lliurar aquella conversa als qui vindran després. Margarida Aritzeta pertany ja a una generació imprescindible de la nostra literatura. Una generació que ha investigat, ensenyat, escrit, creat lectors i mantingut viva una cultura en circumstàncies no sempre favorables. I ara que tantes veus que ens han acompanyat van desapareixent, pense sovint en la necessitat dels ponts. Entre els qui ens deixen i els joves que arriben. Entre la memòria i el futur. Entre els llibres que ens van construir i aquells que encara estan per escriure. Libra & Leo és també això: un pont. I potser aquesta siga una de les funcions més belles de la literatura. Salvar una vida de l’oblit perquè algú, molts anys després, torne a pronunciar el seu nom.
Carles Pastor és escriptor i catedràtic
