“No tenen vergonya”...hem repetit moltes vegades. Però…potser no és exactament això. Tenen vergonya. Però no de desaparèixer de la gestió de la Dana, no de de deixar el poble desprotegit, no de fer parèixer que la situació estava controlada quan la gent ja estava patint els efectes de l’aigua. Tenen vergonya. De dir en veu alta quines eren les seues prioritats.

“Vamos a inundar de datos a los medios hoy vale?” “Desprende sensación de estar alerta que te cagas” “Y a la gente le calma, que es lo importante”. Estes varen ser les últimes instruccions de l’expresident Carlos Mazón al seu govern el 29 d’octubre de 2024. El dia de la Dana. Després va desaparèixer de la gestió de la catàstrofe fins més de 12 hores més tard, quan ja hi havia morts confirmades. 

Només cal una mínima sensibilitat, la que no tenia eixe govern, per a entendre que la seua prioritat no era protegir al seu poble. Dedicaven tots els esforços a fer parèixer que la situació estava controlada. Tot un paripé per tal d’amagar la seua incompetència, el desconeixement absolut dels protocols mínims de seguretat i la negligència de ni tan sols modificar l’agenda del dia. El poble patíem la pitjor tragèdia de la nostra història i el govern continuava la seua vida d’entregues de premis i altres saraos amb una normalitat immoral.

Eixos moments no s’esborraran de la nostra memòria col·lectiva i per això hem dit tantes vegades que no tenen vergonya… o sí?

Cal mirar amb atenció, darrere de la màscara de la suposada gestió, de la llibertat que venen com si foren els seus propietaris o de la prioritat nacional per a veure clarament el programa inconfessable de govern que ningú no reconeixerà, per sí, clar que tenen vergonya.

Eixe mateix dia era vespra de pont. I això no ho contaran perquè sí els fa vergonya, però la realitat és que la seua prioritat era protegir els interessos del lobby del turisme front a la seguretat de la població. Tenien les dades, sabien que hi hauria riscos greus per a les persones, però decidiren cuidar dels beneficis de la patronal hostalera.

Este govern, ara amb Pérez Llorca al front però el mateix en essència, continua amb les mateixes polítiques que compatibilitzava l’expresident Mazón amb les llargues sobretaules en El Ventorro. I també tenen vergonya de mirar als ulls al poble i explicar les seues prioritats reals, les inconfessables.

Tenen vergonya de reconèixer que no els interessa cuidar els serveis públics. La seua opció és privatitzar i ampliar el negoci de les empreses de sempre. Es dediquen a rascar l’esquena als directius de tota la vida que han heretat els privilegis que els permeten dir-nos a la resta que no som com ells perquè s’han esforçat més que nosaltres. I així la majoria, que vivim d’un salari i necessitem un treball, veiem com el nostre hospital està col·lapsat, veiem con les nostres filles i fills van a classes abarrotades amb temperatures insalubres o esperem impacients que la dependència de la iaia arribe d’una vegada.

Tenen vergonya d’explicar el que realment volen dir amb les baixades d’impostos. Després de veure al professorat aguantar una vaga de cinc setmanes, seria un bon exercici preguntar a la majoria què opina dels 4 o 5 euros de rebaixa d’impostos que ens van a tocar cada més. Costa comparar-ho amb l’esforç personal de qui ha deixat de cobrar més d’un més de salari per defensar una escola pública digna. I no, tampoc diran que vindran més retallades per a que els que més tenen no hagen de pagar la seua part dels serveis comuns i així poder continuar acumulant riquesa.

Tenen vergonya de confessar que no els interessa la diversitat més enllà de la nota de color que desdibuixa les lluites històriques del col·lectiu LGTBIQ+ i pretén convertir-les en un producte de marketing. I ho fan perquè igual que el feminisme, la radical idea de que totes les persones som iguals, atempta contra la seua visió del món, basada en un únic model de família i el arraconament de la llibertat d’elecció sobre la nostra sexualitat, la nostra identitat i les nostres vides. El capitalisme era molt més senzill quan les dones no eixien de la cuina i la diversitat dormia en els armaris. La justícia social els molesta, però no ho reconeixeran.

Està en les nostres mans, les de la majoria, pegar-li la volta a un sistema injust, que necessita deixar a gent en el camí per a poder repartir tot entre uns pocs. Som un poble que no s’avergonyeix i que ix al carrer amb el cap ben alt i la tranquil·litat que ens dona l’honradesa. Ens sabrem arromangar i tirar endavant, a contracorrent d’uns governants que no estan a l’alçada i pretenen embolicar-nos en discussions artificials prefabricades per a dividir-nos.

La vergonya ha de canviar de bàndol. Que deixen de sentir-la les treballadores que no arriben a fi de mes, les famílies que esperen ajudes, les persones que defensen els seus drets. La vergonya, han de sentir-la ells. Els qui utilitzen els privilegis com una forma de govern contra la majoria.

Som un poble digne i tornarem a deixar la vergonya a un costat.