Hi ha paraules i locucions que, per infreqüents, tenen una força evocadora especial. Els avatars de la vida en societat poden fer que resten confinats a un ús restringit i, per això mateix, tenen la facultat de remetre a moments, circumstàncies, situacions o persones concretes. Aquest és el cas, per a mi, d’una curiosa unitat fraseològica que, quan els meus germans i jo érem menuts —en els anys més tendres—, fèiem servir moltíssim a casa quan jugàvem amb la iaia. «Pa i sopetes?», ens proposava ella, sovint, després d’haver plantejat una endevinalla, si veia que no aconseguíem resoldre-la. I, encara ara, si un dia dic l’expressió en veu alta —«pa i sopetes»—, la combinació de fonemes opera en mi com una clau prodigiosa amb capacitat per a obrir cambres secretes de la memòria.
Sí. És això: talment la cèlebre magdalena de Proust, algunes paraules o locucions tenen, d’acord amb els atzars de les nostres biografies, la capacitat d’evocar amb colpidora força fragments del temps passat. A casa, quan els meus germans i jo compartíem el paradís de la infantesa, la locució era d’ús freqüent, absolutament normal. Demanàvem «pa i sopetes» quan ens rendíem, perquè ens sentíem incapaços de trobar la solució a una endevinalla, a un enigma o a un problema.
—Un bancal molt ben llaurat i punta de rella no li ha entrat —podia plantejar la nostra iaia, posem per cas.
I nosaltres maldàvem per endevinar la resposta adient:
—La platja! —potser proposàvem.
—No... Gelat, gelat! —reia ella.
—Eh... La plaça de l’Església!
—Tampoc...
I si, després d’un temps, ens mostràvem incapaços de trobar la solució correcta per a l’endevinalla proposada, ella, al final, indefectiblement oferia:
—Pa i sopetes?
Era com dir: «Us rendiu?» I la nostra claudicació, precipitada per l’avidesa de saber-ne la resposta, es verbalitzava també seguint la mateixa fórmula:
—Vinga, va, sí: pa i sopetes!
—La teulada! —podia revelar ella, triomfalment—. Perquè la teulada és un bancal molt ben llaurat, amb els seus solcs i els seus cavallons, sense que mai hi haja entrat una rella...
Tan viva —tan normal, corrent i recurrent— ha sigut sempre per a mi la locució «pa i sopetes», amb el sentit de ‘revelació d’un enigma, una endevinalla o una solució’, que quan vaig arribar a l’edat adulta creia que era un recurs generalment conegut per tos els parlants de la llengua. I, així, quan vaig començar a fer classes en la Universitat —fa una caterva d’anys—, plantejava qüestions, preguntes o reptes a l’alumnat i, després de concedir un mínim de temps perquè en rumiaren la resposta, si no aconseguien trobar-la, abans de revelar-ne la solució, els plantejava, com si d’un joc infantil i íntim es tractara:
—Pa i sopetes?
El gestos de perplexitat entre l’alumnat —les celles acorrufades, els ulls estrets, els llavis premuts i un breu moviment del coll cap arrere— es repetien indefectiblement cada vegada que jo els proposava allò de «Pa i sopetes?» (volent dir: «Us rendiu i voleu que en revele ja la solució?»), i em donaven a entendre que alguna cosa no funcionava bé. Fins que un dia, algú, per fi, va verbalitzar el problema d’incomprensió:
—Joan, perdona, però... Què vol dir això de «pa i sopetes»?
—Xe! «Pa i sopetes»... No ho heu sentit dir mai?
I no. Ningú no la coneixia, l’expressió, a pesar de la procedència geogràficament diversa de l’alumnat, que és un dels luxes de què disposem en la Universitat. Va ser per a mi tota una sorpresa que alumnes d’Elx, de Monòver, de Cocentaina, de Dénia, de Santa Pola, d’Alcoi, de Crevillent, de Xàtiva o d’Alacant desconegueren unànimement aquesta expressió que sempre havíem fet servir a casa de manera espontània, íntima, afectiva i vivaç. I, amb un deix de tristesa, vaig comprendre que, amb tota probabilitat, això de «pa i sopetes» es tractava d’un localisme: un endemisme lingüístic d’Altea. I em vaig fer a la idea que, si volia fer-la servir a classe, caldria fer-ne abans una mínima explicació.
—Per zero coma dos punts: qui sap de qui són els versos que acabe de citar?
—D’Ausiàs March?
—No... Gelat, gelat!
—De Joan Roís de Corella?
—Tampoc... De qui són? Qui ho sap?
Quan el silenci delatava que no en podien trobar la solució, des de la part més pregona de l’ànima m’arribava la temptació d’oferir, senzillament:
—Pa i sopetes?
Però ja fa anys que sé que he d’acompanyar l’expressió d’una explicació:
—Pa i sopetes? Vegem... Pa i sopetes és l’expressió que fem servir a Altea per a dir: «Us rendiu? Voleu que resolga ja l’enigma i que en diga la solució?» Voleu pa i sopetes, per tant? Són versos de Jordi de Sant Jordi!
No sé quin en deu ser l’origen, de l’expressió «voler o demanar pa i sopetes». Supose que la productivitat de la paraula sopetes en el llenguatge infantil hi pot haver tingut un pes determinat. Em ve al cap ara l’entranyable cantarella popular que em permetia jugar amb els fills quan eren criatures de bolquers i que ja venia recollida en el tercer volum de Coses de la meua terra, de Francesc Martínez i Martínez: «Arrapa mixinetes / que el gatet / s’ha menjat / les sopetes. / Sap, sap, sap». O en la versió de casa: «Pa i vi / Pega’t ací!». I, també, els versets familiars de la nadala «El Jesuset de les monges»: «El Jesuset de les monges / no té dentetes. / Sa mare Maria / li farà sopetes.» O, fins i tot, les ressonàncies afectives de la lletra del «Serra, serra, molinet»: «Serra, serra, molinet / que la mare no té llet / la pastora li’n darà, / de sopetes i de pa.»
Siga com vulga, la sorpresa m’ha arribat aquesta setmana fent una consulta al monumental Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll. Hi he pogut localitzar, dins de l’entrada sopa, una locució que m’ha saltat als ulls com si fora un feix de llum divina. Es tracta de la setena de les locucions recollides. Diu així: «m) Voler o Demanar sopes: declarar-se impotent per a endevinar o descobrir una cosa, i demanar a un altre que la declari o expliqui (Mall.).»
—Ostres! Si això és exactament allò de «pa i sopetes» que sempre hem dit a Altea! —em dic a mi mateix, en veu alta, a pesar que em trobe tot sol al despatx—. Ma auela diria: «Vols pa i sopetes?» O «Demana pa i sopetes i t’ho dic!»
Definitivament encuriosit per la qüestió —cadascú tria en la vida les drogues que vol— em va faltar temps per a telefonar de seguida a la col·lega i amiga Caterina Valriu, de la Universitat de les Illes Balears, perquè em confirmara si a Mallorca continuava sent viva aquesta locució reportada per Alcover. I la resposta, taxativa, em va procurar —no sé per què— un pessic de felicitat:
—Clar que sí, Joan! És vivíssima. Tothom ho coneix aquí, a Mallorca. Nosaltres, a casa, de fet, sempre que juguem el joc de l’endevinalla ho acabem dient: «Vols sopes?»
Descobrir que el meu íntim —alteaníssim—«pa i sopetes» té un equivalent exacte en les concises «sopes» mallorquines m’ha produït, no sé per què, un efecte balsàmic en l’esperit. Supose que, inconscientment, durant tots aquest anys, he degut intuir que la memòria és capriciosa: que conserva detalls aparentment insignificants al mateix temps que esborra coses que, en principi, haurien de ser rellevants. Fet i fet, a penes no puc recordar ara mateix un parell o tres d’endevinalles proposades per la iaia. Però, en canvi, sí que recorde amb lluminosa precisió —com si poguera tornar a encarnar-se ara mateix—aquell instant en suspens en què, després d’un llarg moment de cavil·lació infructuosa, ella somreia amb discreta satisfacció i pronunciava ritualment la fórmula màgica amb què proposava el final del joc: «Vols pa i sopetes?» Acceptar el «pa i sopetes» equivalia a una rendició. Sabíem que significava reconèixer que el joc havia estat més fort que nosaltres. Però —ara ho pense això, retrospectivament— significava també una altra cosa: confiar. Perquè només amb estima, amb complicitat, amb tendresa i amb afecte es pot revelar un secret sense destruir-ne el plaer del misteri. I m’agrada pensar que la iaia, en aquella litúrgia del joc de les endevinalles ara evocada, no es limitava només a donar respostes: ens regalava la sensació que el coneixement era una recompensa compartida, no una humiliació. I que el món tenia un ordre incitant que mereixia ser descobert per mitjà del joc, la imaginació i el llenguatge.
Aquelles vesprades d’endevinalles eren una escola sense pupitres: una veritable festa del coneixement on apreníem l’amor a les paraules. Perquè les paraules demostraven res joguets extraordinaris. A poc a poc descobríem que amagaven trampes, equívocs, dobles sentits, sorpreses, metàfores inesperades, possibilitats infinites... I era així que, jugant amb les paraules, començàvem a aprendre —ai!— que el pensament i les emocions, en últim terme, són també un joc fet de paraules. I que —precisament per això— amb la força, la meravella, la diversió, la recreació i la picardia de les paraules potser podríem fer el món una mica més comprensible. Més significatiu. Més amable. Més ric. Més nostre.
Potser per això em va vindre un deix de tristesa, el dia que vaig descobrir en la Universitat que quasi ningú fora dels meus cercles íntims en coneixia l’expressió: perquè era com acceptar que una habitació sencera de la meua infantesa només existia dins de mi i no podia ser compartida; com si la bellesa fora menys bella —i la felicitat, menys feliç— pel simple fet de no ser majoritàriament coneguda i reconeguda. Però ara que acabe de saber que mar endins, a Mallorca, es fa servir una fórmula quasi igual per a la mateixa funció —«vols sopes?» és allí el meu «vols pa i sopetes?»— és com si haguera recuperat una alegria perduda: la del plaer d’afermar-me, una volta més, en la idea que el patrimoni lingüístic no és només el que preserven i preceptuen els diccionaris i les gramàtiques: és també el del llegat que viatja de boca en boca, de cuina en cuina, de vesprada en vesprada; ni que siga dins d’un únic poble o a l’interior d’una sola casa.
Aquesta és potser la raó per la qual, a pesar de tot, em vaig negar al seu dia a deixar de dir (i deixar morir) el meu «pa i sopetes». Ni tan sols a les classes de la Universitat no he deixat de dir-lo. Perquè cada vegada que el pronuncie em fa l’efecte que la iaia torna a seure al meu costat, en una cadira de boga, vestida dol o de mig dol, somrient, disposada a reprendre pacientment el fil d’una endevinalla. Que espera, pacient i divertida, les nostres respostes impossibles. I que, enriolada, continua oferint-nos una eixida elegant per a abandonar el laberint de la confusió i la ignorància sense perdre la dignitat.
«Pa i sopetes», dic, per tant. I em sembla una bella manera de recordar i vindicar que les paraules tenen memòria. I que dins d’una locució aparentment insignificant pot cabre, si es vol, una infantesa sencera: la iaia, l’altra iaia, el record dels iaios, la casa, els germans, els pares, la família, la innocència, el primer dia d’escola, els descobriments, el plaer de jugar, la impagable sensació que el temps es pot dilatar indefinidament... I, també, l’emocionant certesa que, mentre hi haja algú disposat a dir «pa i sopetes», cap d’aquells mons no haurà desaparegut del tot. Fet i fet, ara que, per pur atzar, m’he trobat que l’alteà «pa i sopetes» té una convergència exacta amb les «sopes» de Mallorca, he sospesat que potser val la pena de defensar-lo orgullosament: escriure’l, proclamar-lo i victorejar-lo públicament. «Pa i sopetes?» «Si! Pa i sopetes!»
Al capdavall —qui ho pot saber, això?—, podria passar que, just en el moment en què s’acabarà l’endevinalla del gran i impenetrable misteri del joc de la vida (quan tots els camins arribaran a la fi, i s’apagaran per sempre les llums i els colors del temps), potser encara conservarem indemnes l’instint, el do i el prodigi de la curiositat: la fam i la mania de voler saber, el deler inefable del coneixement. I, definitivament conscients que, ben mirat, res no n’hem aconseguit descobrir la solució —que no hem pogut desvelar, en veritat, cap resposta última i definitiva per el misteri i el joc de l’existència—, claudicarem i acceptarem la derrota, Ens rendirem. Tanmateix, enmig del desfici i la confusió total i absoluta de l’instant decisiu, potser ens semblarà sentir una benaurada i amorosa veu que ens oferirà, tal com feia la iaia en les llargues vesprades de la infantesa:
—Què fa? Vols pa i sopetes?
