Avui és el primer dia de l’any. Un 2026 amb el qual encetem un munt de bons desitjos i alhora fem balanç de l’ocorregut en el 2025. Per la meua banda, intentaré explicar-vos un dels fets més vergonyosos que hem conegut en les últimes setmanes de l’any. Posem per cas, així, una petita faula que ens situe en un bosc aparentment pròsper, on els óssos que governaven el centre principal d’aquest espai decidiren, a les portes de l’hivern, expulsar els eriçons que dormien en un vell cau abandonat. No era un cau segur, digueren. Era lleig, insalubre, impropi d’un bosc modern. I així, amb les primeres gelades de desembre, els eriçons foren obligats a eixir, amb les seues poques pertinences, sota l’atenta mirada d’uns óssos grossos, ben alimentats, que proclamaven ordre i seguretat mentre giraven l’esquena a les conseqüències. Els eriçons no desaparegueren. Simplement es refugiaren sota els arbres, als marges del camí, exposats al fred i a la intempèrie. El problema, però, ja no es veia des del centre d’aquest bosc.

No és difícil traslladar aquesta faula a la realitat. A Badalona, a les portes de Nadal, l’alcaldia ha decidit expulsar centenars de persones migrants -entre 400 i 500, segons diverses fonts- que vivien en l’antic institut B9. Persones majoritàriament procedents del Magrib i de l’Àfrica subsahariana, moltes d’elles sense regularització administrativa, sí, però totes amb una biografia marcada per la precarietat, la fugida i la supervivència. L’expulsió no ha resolt res. Només ha agreujat el problema. Ha desplaçat el sofriment uns metres més enllà, sota un pont, en una plaça, en un racó on ja no destorbe la postal nadalenca.

La hipocresia és evident. En nom de la seguretat, s’exerceix la deshumanització. En nom de la llei, es practica l’abandonament. En nom del bé comú, es condemna un col·lectiu sencer a la invisibilitat. És una paradoxa cruel: volem un món millor, però actuem de la manera més deshumanitzada possible quan el dolor ens toca de prop. El sociòleg polonés Zygmunt Bauman, en el seu llibre Estranys cridant a la porta (2016) ens recorda com la deshumanització comença quan deixem de veure rostres i només veiem categories. Ací la categoria és clara, il·legals, i amb aquesta paraula es pretén justificar-ho tot. Però ningú és il·legal per existir. La situació jurídica d’aquestes persones és complexa: moltes estan en procés de regularització, altres no poden accedir-hi perquè la legislació d’estrangeria exigeix requisits -contractes previs, empadronament continuat, temps- que són pràcticament impossibles de complir per a qui viu en la marginalitat. No són fora de la llei per voluntat, sinó per un sistema que els necessita invisibles. Perquè convé recordar-ho: el nostre país necessita mans. Mans per al camp, per a la construcció, per a la cura de persones majors, per a feines dures i mal pagades que sovint ningú vol fer. I també necessita talent: hi ha migrants amb formació, amb oficis, amb capacitats que podrien enriquir el nostre panorama laboral si existira una regulació realista i humana.

Aquesta és la realitat que hem de subratllar per qui aplaudeix accions com l’ocorreguda a Badalona. Qui abandona el seu país no ho fa per plaer. Ningú s’arrisca a morir al desert o a la mar per caprici. Fugen de la fam, de conflictes, de governs fallits, de contextos on sobreviure és ja un acte heroic. Vivim en un món que tanca els ulls davant d’aquestes causes estructurals, però que després criminalitza les conseqüències. Ens molesta veure la pobresa, així que la fem fora del nostre municipi, pensant que així desapareix. Però no se’n va, només canvia de lloc. En aquest context, la reacció d’una part de la ciutadania de Badalona ha sigut una lliçó moral. Veïnes i veïns que han portat menjar, roba, mantes. Persones que han obert les seues cases. Entitats que han intentat suplir el buit deixat per un ajuntament que ha decidit mirar cap a un altre costat. La solidaritat popular ha fet el que la política institucional ha negat: reconéixer la humanitat de l’altre. És significatiu que siga la societat civil qui actue mentre el poder expulsa.

El partit que governa Badalona, el Partit Popular, amb un alcalde amb un llarg historial de discursos estigmatitzadors, fa seus -sense complexos- els postulats de l’extrema dreta: tolerància zero amb la immigració, criminalització de la pobresa, retòrica de l’ordre com a excusa per a l’exclusió. És la victòria simbòlica de qui es pensa fort davant de qui ha sobreviscut a una vida sencera de penalitats. I resulta encara més paradoxal que molts dels qui donen suport a aquestes ideologies obliden que els seus avantpassats també foren migrants: valencians, andalusos, extremenys que fugiren de la fam o de la persecució política i trobaren acollida -o almenys treball- en altres terres.

El que ha passat a Badalona pot passar demà a qualsevol municipi valencià. La lògica és la mateixa: expulsar, desplaçar, invisibilitzar. Però també és la mateixa la resposta necessària. Cal polítiques internacionals valentes per millorar les condicions de vida als països d’origen. I, mentre això no siga una realitat, cal una regulació migratòria que permeta la integració, el treball digne, la convivència. El contrari no és només immoral: pot ser constitutiu d’un delicte d’odi, en tant que assenyala i castiga un col·lectiu vulnerable pel simple fet de ser-ho. Si tornem a la faula inicial, ho entendrem millor: els óssos continuaren governant el bosc, però el fred no desaparegué. Els eriçons seguien allí, tremolant. El problema no s’havia resolt. Només s’havia fet més cruel. I això, a les portes de Nadal, diu molt de quin tipus de societat estem construint. Hi ha dies que sent vergonya de la pròpia condició humana que representem…

Carles Cortés

Catedràtic d’universitat i escriptor