CASTELLÓ. Encara recorde quan cursava segon de batxillerat. Recorde especialment la meua professora de Literatura Universal, Irene, que ens va transmetre la passió per la lectura. No feia distincions, però gràcies a ella vaig descobrir autors com Antonio Machado o Pablo Neruda. D’aquest últim em va impressionar especialment el poema América, no invoco tu nombre en vano, uns versos que posen damunt la taula la història de l’Amèrica Llatina, però també la injustícia i l’opressió.

Ningú pot dubtar del que representa Pablo Neruda en la literatura en llengua castellana ni del seu compromís com a intel·lectual. Em pregunte si l’extrema dreta considerarà que no mereix cap reconeixement per no ser espanyol. O si pensarà el mateix d’autors com Mario Benedetti, ferm defensor dels drets humans, pel fet de ser uruguaià.

La llengua castellana és extraordinàriament rica, i els qui tenim la sort de conéixer-la valorem Miguel de Cervantes o Francisco de Quevedo, però també Gabriel García Márquez. Tots ells utilitzen la mateixa llengua.

Aleshores, què passa amb el valencià? Per què es juga contra la ciència i contra els departaments de Filologia de totes —repeteixo, totes— les universitats valencianes, que tenen claríssima la realitat lingüística? És necessari deixar ben clar que compartim una mateixa llengua als territoris de l’antiga Corona d’Aragó: Catalunya, Illes Balears i País Valencià. La llengua és el català, que al País Valencià denominem valencià. Això no és una opinió personal: ho estableixen els lingüistes i la comunitat científica.

Les universitats són el bressol del coneixement. Han permés que el món avance, tot i que hi ha hagut èpoques en què han estat silenciades. Segurament alguns voldrien fer-nos retrocedir a temps semblants com el president dels Estats Units. Donald Trump ha intentat controlar universitats com Harvard University perquè la crítica no li era favorable.

La nova consellera d’educació, la senyora Ortí, Ara ha decidit eliminar del currículum de Llengua i Literatura Valenciana autors catalans i balears. Mercé Rodoreda o Ramon Llull desapareixerien de l’aprenentatge de l’alumnat per una decisió ideològica que ignora el criteri científic.

En aquest punt, no puc deixar de recordar una frase de Joan Fuster que continua plenament vigent: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Aquesta reflexió resumeix perfectament el moment que vivim: quan es deixa d’escoltar la ciència i el món acadèmic, altres interessos ocupen el seu lloc.

Aquest posicionament se suma a altres negacionismes: la negació de la violència de gènere o del canvi climàtic. Però la ciència no és qüestió d’interpretacions: la ciència es demostra.

Sovint recorde les paraules de Miguel de Unamuno davant els feixistes colpistes: «Venceréis, pero no convenceréis». O les de Santiago Ramón y Cajal: «Razonar y convencer. ¡Qué difícil, largo y trabajoso! ¿Sugestionar? ¡Qué fácil, rápido y barato!».

Malgrat tot, estarem presents, resistirem i no ens faran callar. Com deia Vicent Andrés Estellés, assumirem la veu d’un poble. La defensarem amb el suport de la ciència i del coneixement. Mai no aconseguiran que callem.

Perquè, ho repetim ben clar: el català i el valencià són la mateixa llengua. I no ho diu qui escriu aquestes línies; ho diu la ciència i ho diu la universitat.