CASTELLÓ. La setmana passada, en la Comissió d’Educació, vaig viure una situació tan insòlita com reveladora. La consellera d’Educació va decidir dedicar una part de la seua segona intervenció no a justificar la política educativa del PP, ni a respondre a les reivindicacions de la comunitat educativa, ni tan sols a maquillar una gestió que acumula motius de preocupació. No. Va considerar molt més urgent parlar... d’una flauta.
Concretament, d’un vídeo que jo havia publicat a les xarxes socials en què apareixia tocant una flauta dolça, o flauta de bec, per reivindicar la construcció dels conservatoris de Castelló. Segons la consellera, havia comés poc menys que un sacrilegi musical, perquè la flauta de bec no s’estudia als conservatoris i és un instrument propi únicament d’infantil o primària. Fins i tot va assegurar que amb aquell vídeo demostrava el meu desconeixement dels ensenyaments musicals i que estava donant una mala imatge davant la comunitat educativa. I encara va anar més lluny: va preguntar què devien pensar de mi les famílies i l’alumnat dels conservatoris.
Algú podria pensar: de veritat la màxima responsable de l’educació valenciana va decidir emprar el seu temps parlamentari a explicar-me quins instruments s’estudien o no als conservatoris? Doncs sí. I el problema no és que ho fera. El problema és que, d’acord amb la realitat dels centres que cite més avant, ho va fer equivocant-se.
Després, aquelles afirmacions van ser reproduïdes a les xarxes per algun mitjà ultraconservador. I va ser aleshores quan em van començar a arribar nombrosos missatges de persones vinculades als conservatoris, algunes d'elles prou perplexes davant la particular lliçó de pedagogia musical que acabàvem de rebre. Així que, arribats a aquest punt, potser convé explicar-li a la senyora consellera algunes cosetes. Sense flauta, si ho prefereix.
En primer lloc, resulta fascinant que el nucli dirigent del PP a la Conselleria d’Educació haja trobat temps per investigar l’instrument que utilitze per reivindicar els conservatoris de Castelló, però pareix tindre bastant menys interés per la qüestió realment important: construir-los. Hem començat ja el quart curs d’aquesta legislatura, amb el PP governant tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Castelló, i dels nous conservatoris no s’ha posat ni una pedra. L’alcaldessa de Castelló va assegurar que, si governava el PP, la construcció dels conservatoris seria una realitat. Devia referir-se a una realitat paral·lela, perquè en aquesta, la que habitem la resta dels mortals, continuem esperant.
La raó és que la flauta té un avantatge extraordinari per al Govern valencià: sona. Els conservatoris promesos, en canvi, ni sonen ni es veuen. Potser per això resulta més còmode discutir sobre l’instrument que apareix en un vídeo per donar explicacions sobre uns edificis que continuen sense aparéixer en el paisatge urbà de Castelló. Quan falten les obres, sempre queda l’opció de fiscalitzar l’attrezzo.
Però hi ha una segona qüestió molt més greu. Resulta preocupant que la responsable de l’educació valenciana, inclosos els ensenyaments musicals, faça afirmacions tan categòriques sobre una realitat que, aparentment, no coneix. No és presentable pontificar sobre la flauta de bec als conservatoris sense comprovar abans una cosa tan senzilla com si, efectivament, s’imparteix.
I comprovar-ho tampoc exigeix una investigació musicològica ni una expedició als arxius de Viena. N’hi ha prou amb consultar la informació dels mateixos conservatoris. Es pot comprovar la presència de la flauta de bec en l’àmbit dels ensenyaments de conservatori de Torrent, València o Alacant. I la cirera del pastís la trobem precisament a Castelló: en el curs 2025-2026 també s’hi va incorporar la flauta de bec dins de l’àmbit de la Música Antiga. És una llàstima que ningú ho comunicara a la responsable política dels ensenyaments musicals valencians abans que decidira donar una classe magistral en seu parlamentària.
El més sorprenent de tot és la facilitat amb què es pot desviar el debat públic. Jo utilitzo una flauta per a denunciar que Castelló continua esperant unes infraestructures educatives promeses i la resposta de la consellera no és explicar quan es construiran. La resposta és discutir sobre la flauta. És una tècnica política curiosa: si no pots explicar per quin motiu no has construït el conservatori, desviar l’atenció i tot arreglat.
Imaginem per un moment que jo m’haguera equivocat d’instrument. Imaginem, fins i tot, que haguera aparegut al vídeo amb una trompeta, un triangle o unes castanyoles. Canviaria això alguna cosa substancial? Estarien construïts els conservatoris? Haurien avançat les obres? Existiria ja una infraestructura digna per a l’alumnat i el professorat? Evidentment, no. Però pareix que, quan no pots ensenyar l’edifici, sempre pots ensenyar la flauta.
Davant de tot això, costa trobar un qualificatiu adequat per a l’actitud de la consellera en aquella comissió. Podríem, això sí, tornar-li la pregunta. Què pensaran les famílies amb fills i filles als conservatoris de la Comunitat Valenciana quan comproven el coneixement que mostra sobre els mateixos ensenyaments que té sota la seua responsabilitat? Què pensarà el professorat? I l’alumnat?
Perquè mentre la Conselleria dedica temps i energies a fiscalitzar flautes, la comunitat educativa continua esperant solucions. Potser aquesta és la millor metàfora de la seua gestió: molta preocupació per a saber quin instrument apareix en un vídeo i bastant menys eficàcia a l’hora d’afinar les respostes als problemes reals de l’educació valenciana.
Per això, el debat no és si jo sé tocar millor o pitjor una flauta. Ni tan sols si la consellera coneix tots els instruments que s’estudien als conservatoris. El debat és molt més senzill: on estan els conservatoris que van prometre?
Mentre arriba la resposta, jo continuaré reivindicant-los. Amb una flauta de bec, amb una pandereta o amb el que faça falta. En la Conselleria poden continuar preocupats per l’instrument. Nosaltres continuarem preocupats pel conservatori.
