La jutgessa del cas Assut va donar per conclosa la setmana passada la fase d’instrucció d’un procediment que s’inicià fa una dècada. Esta interlocutòria constata que l’Ajuntament de València, amb Rita Barberà d’alcaldessa, es va convertir en un femer on les comissions, les adjudicacions amanyades i el clientelisme era el que movia la gestió del Partit Popular. Una manera de procedir idèntica a la que en eixa època distingia el govern de la Generalitat. No oblidem que el PP valencià acumula quasi 200 sentències condemnatòries per corrupció.
Hui el PP, ara de la mà de Vox, porta uns anys governant de nou l'Ajuntament de València i la Generalitat. No sorprenen les preocupants similituds entre les dos èpoques i com han tornat certs automatismes amb total normalitat. Confondre intencionadament la institució amb el partit, menysprear els òrgans de fiscalització i convertir l’opacitat en modus operandi són segells propis del PP amb o sense Rita. I ja sabem quin és el final d’eixa història. Només cal seguir el rastre dels diners per trobar el fil de la corrupció.
En només tres anys han tornat a instaurar eixa idea de que les urnes els donen el poder absolut i no deuen cap explicació. A ningú. Així s’explica la manca de respostes que aconseguim des de l’oposició quan els inquirim sobre l’ús dels diners públics. També m’entendran els periodistes que estiguen llegint-me i s’han trobat una i altra vegada en el mur de foscor en que han convertit la transparència.
No se pot entendre aquella època, amb Barberà i el PP rodejats de corrupció, sense recordar el silenci còmplice d’una part significativa de la societat civil. Tot això passava, se sabia, mentre regnava el silenci quan no l’aplaudiment i fins i tot la complicitat. Era còmode callar, mirar cap a una altre costat i justificar-ho tot en la pantalla dels resultats electorals, com si una victòria en les urnes facultara per a furtar diners públics a mans plenes. Però, finalment, la societat valenciana va despertar i els va fer fora.
Potser hem aprés d’aquella època i ja no ens callem. La negligent gestió de la Dana d’octubre de 2024 ens ha mobilitzat exigint responsabilitats. La comunitat educativa ha mantingut setmanes de vaga i continua amb les legítimes reivindicacions en el nou inici de curs. El caos que patim en sanitat comença a despertar moviments de rebuig de professionals cremats per l’abandonament i per la derivació de diners públic a butxaques privades.
Hem esperat una dècada, deu anys que reflecteixen una inexplicable lentitud, per a que la justícia assenyale el llegat corrupte de Barberà. Crida l’atenció comparar la parsimònia adoptada en resoldre les corrupteles del PP valencià al costat de la celeritat en investigar, jutjar i sentenciar a Ábalos i els seus sequaços. De totes maneres, malgrat eixa doble vara dels temps de la justícia quan toca als poderosos, no ens podem permetre repetir les errades d’aquella època. No podem normalitzar un sistema on familiars i amics s’enriqueixen a costa de la majoria. No ens hem de resignar ni ens pot ser indiferent eixa cultura de l’autoprotecció que només busca mantindré el poder utilitzant les institucions públiques com ferramentes pròpies.
El silenci, és complicitat i alimenta l’esgotament social, la desafecció dels assumptes públics i, siga comprensible o no, el gir cap a opcions que no fan sinó soscavar els fonaments de la ja precària convivència, espentant-nos cap a un horitzó cada vegada més fosc. La negligència i la descaradura del PP -el de l’etapa de Barberá i el de la gestió de la Dana- són hui el terreny propici perquè les forces de l’extrema dreta escampen discursos d’odi i fabriquen divisions socials artificials davant d’una societat esgotada.
Com fa deu anys, és imprescindible revertir eixa opacitat i eixa descaradura: la impunitat amb què s’exhibeixen el poder i els privilegis dels de sempre. Cal recuperar l’esperança i reconstruir un projecte comú.
