Sempre s’ha dir que «La sang no es pot tornar aigua» i que «No només s’hereten les finques». I deu ser veritat. Perquè tant Marisa del Romero Sánchez-Cutillas com el seu germà Luis —tots dos fills de Carmelina Sánchez-Cutillas— continuen exhibint una sensibilitat exquisida per a la creació literària: una sensibilitat que no deixa de ser pura tradició familiar, per tal com Carmelina, com és sabut, ja va heretar la seua condició de lletraferida del seu avi matern, Francesc Martínez i Martínez. I aquest últim, al seu torn, del besoncle patern, el senyor Francesc Martínez Rostoll.
La reflexió ve a col·lació ara i ací perquè, després de més d’un quart de segle de coneixença, estic descobrint aquests dies el vessant creatiu i literari de Marisa del Romero. Coneixia, això sí, el seu vessant com a periodista en Canal 9 i RTVE. Però —hi insistisc— no és sinó ara que m’he trobat que l’amiga Marisa del Romero Sánchez-Cutillas és també autora d’una sèrie de narracions delicioses —«Motín de Cuenteros» (1979), «El lugar de Swophon» (1990), «En Sábado» (2000), «La sangre del violín» (2008), «La joven del estanque» (2010), «Remos» (2013) o «La travesía» (2019)— i també d’alguns poemaris premiats, com ara «El jardín de Armida» (Premio Jaén de Poesía 1982), «Salir de Word» (Finalista del Premio Laureá Mela 1999) o «Singular» (Premio de Poesía Memorial Bruno Alzola 2008).
No va ser cap sorpresa, per això —pel dilatat ofici de Marisa del Romero Sánchez-Cutillas com a comunicadora i com a alquimista de paraules i d’idees—, que en la gala dels Premis Altea de Literatura i Investigació, quan va intervenir en representació de la seua prodigiosa família (com és sabut, Carmelina Sánchez Cutillas i Francesc Martínez i Martínez donen nom a dos dels Premis Altea, i la memòria de Francesc Martínez Rostoll va ser enguany reconeguda amb el Premi Estela d’Honor), el seu discurs captivara el públic assistent d’una manera especial: sensible, penetrant, suggestiva, hipnòtica. Sentint-la, em va fer l’efecte que era com si la mateixa Carmelina Sánchez-Cutillas s’estiguera expressant per mitjà de la veu de la filla. I el missatge que va verbalitzar va ser tan bell que, personalment, em va arribar fins a la molla dels ossos, fins al racó més pregó de l’esperit, fins a l’enamorament.
«Com d’important és el record, la memòria dels fets, de les persones i també de les coses!», venia a vindicar Marisa, en el seu discurs al més pur estil carmelinià. I tot seguit s’endinsava per l’inesperat camí dialèctic següent:
«A banda de la memòria dels fet i de les persones, jo parlaria també de la memòria de les coses. Perquè les coses són un reflex de l’esperit dels propietaris. L’ànima de les coses és l’ànima de les persones que les varen conservar i cuidar. Carmelina ho sabia. Per això guardava amb zel tantes i tantes coses que els seus majors estimaren en vida. Com si, en conservar-les, mantinguera vives les ànimes d’aquells que enyorava.»
—Ostres, que bonic! —em vaig dir en veu baixa.
- Guanyadors dels Premis d'Altea.
En aquest punt, evidentment, Marisa ja m’havia guanyat totes les voluntats. Però el seu discurs, sobre l’ànima de les coses, encara havia d’aportar altres elements reveladors respecte de la vida, l’obra i la —singular, lluminosa, delicada— personalitat de sa mare:
«Jo crec que la seua gran preocupació era que, en morir ella, desapareixerien les ànimes que es reflectien en eixes coses que conservava amb tanta cura. M’hauria agradat convéncer-la que això no passaria. Certes troballes van ser sorprenents: una d’elles, als alts d’un armari que albergava, entre altres coses, el seu vestit de nóvia, els bolquers dels fills o la col·lecció de cromos, postals i bitllets del Quixot que va pertànyer al seu avi.»
Tot allò, naturalment, anava orientat a explicar com és que es van conservar els extraordinaris documents de Francesc Martínez Rostoll que permeten recuperar, ara, no solament la memòria d’aquest religiós i intel·lectual alteà, sinó també una molt important porció de la història valenciana del segle XIX:
«La troballa que ens ocupa era un paquet embolicat amb paper de seda, amb una muntonada de fulls escrits a mà. L’autor es deia Francesc Martínez Rostoll. El meu home i jo guardàrem aquell paquet perquè vàrem entendre que Carmelina l’havia conservat per alguna raó. […]»
Però va ser ja en el moment de la conclusió del discurs, després dels agraïments institucionals i personals per l’acollida dels documents del rector Martínez Rostoll i pel reconeixement honorífic a la seua memòria, quan Marisa va tornar a reprendre aquesta idea feliç sobre l’ànima de les coses —com a penyora de l’ànima de les persones que temps enrere les han posseïdes, i les han estimades, i les han viscudes, les coses en qüestió:
«Gràcies, doncs, per mantindre viva la memòria del rector Martínez Rostoll, de Carmelina i del seu avi. O el que és igual: l’ànima dels tres projectada en eixos papers. Gràcies.»
—Oh! Quina meravella... —vaig dir en veu alta, mentre aplaudia acaloradament, juntament amb tot el públic, amb el cor a les mans.
D’això fa ja un parell de setmanes i encara no me l’he poguda traure del cap, aquesta bellíssima idea exposada per Marisa del Romero Sánchez-Cutillas: «L’ànima de les coses és l’ànima de les persones que les varen conservar i cuidar.» Altrament dit: «Les coses són un reflex de l’esperit dels propietaris.» Tanta n’ha estat l’obsessió, que aquesta setmana que em sent una mica tendre i abatut per la notícia de la mort de l’escriptor admirat —i amic estimat— Josep Piera, he volgut reunir sobre la taula de l’escriptori els llibres seus que he pogut localitzar en aquest i aquell altre racó de la biblioteca domèstica. I és així que, quasi sense adonar-me’n, he escampat al meu voltant diversos exemplars, atzarosament espigolats, de la gran obra de Piera. I he començat a tafanejar-los com qui acaricia la pell d’un amant...
He pres entre les mans Brutícia (Edicions del Mall, 1981) […] I el volum d’Arran del precipici (Destino, 2003) […] I Els poetes aràbigo-valencians (Alfons el Magnànim, 1983) […] I Els fantàstics setanta 1969-1974 (Institució Alfons el Magnànim, 2020) […] I Ací s’acaba tot (Edicions 62, 1993) […]
Situe també sobre la llarga taula de l’escriptori El somni d’una pàtria de paraules (Bromera, 2012) […] Manipule, tot seguit, El llibre daurat, amb l’eloqüent subtítol La història de la paella com no s’ha contat mai (Pòrtic, 2028) […] També sobre March tinc ara parat a taula un exemplar de Jo soc aquest que em dic Ausiàs March (Edicions 62, 2002) […] I, pel volum, destaca també […] la Poesia completa. 1971-2018 […] L’estiu grec (Destino, 1985) […] La Rondalla del retorn (Tres i Quatre, 1978) i El cingle verd (Destino, 1981) […] I El temps feliç (Edicions 62, 2011) […]
«L’ànima de les coses és l’ànima de les persones...» Em ressona encara dins del cap —i de l’esperit— la veu de Marisa del Romero Sánchez-Cutillas.
[…] Prenc un dels dos exemplars del llibre duplicat i l’òbric a l’atzar. Hi puc llegir, en la pàgina 105:
«Quin és el futur de la literatura? […] L’ara és la memòria i la vida.»
