És una idea recurrent —literàriament parlant, si més no— que als llocs on hem sigut feliços convé no tornar mai. El consell ha fet fortuna per les nostres latituds, crec, sobretot a partir de la cançó de Joaquín Sabina «Peces de ciudad», inclosa en el disc Dímelo en la calle (2002). Diu: «En Comala comprendí / que al lugar donde has sido feliz / no debieras tratar de volver.» Però la lletra de Sabina em fa l’efecte que beu, en realitat —la font sembla evident—, d’uns versos molt anteriors, del poema de Félix Grande «Donde fuiste feliz alguna vez» (Música amenaçada, 1966): «Donde fuiste feliz alguna vez / no debieras volver jamás: el tiempo / habrá hecho sus destrozos, / levantado su muro fronterizo / contra el que la ilusión chocará estupefacta.» Siga com vulga, filtrada per Sabina o no, la referència de Grande curiosament m’ha tornat a aparéixer aquesta setmana —com si em volguera percaçar— en la lectura de la novel·la de Dolores Redondo El llegat dels ossos, on s’apunta en la mateixa direcció de Grande i de Sabina: «No s’ha de tornar al lloc on es va ser feliç, perquè aquesta és la manera de començar a perdre’l.»
És, aquest, en qualsevol cas, un consell que personalment no compartisc de cap de les maneres. Perquè un servidor de vostès és dels qui creuen que, quan l’oportunitat és propícia, sí que val molt la pena tornar als llocs on la vida ens ha regalat dosis generoses de felicitat. Ho confesse: m’agrada tornar, sempre que puc, als llocs on he estat feliç. No perquè siga tan ingenu de pensar que l’escenari de les felicitats remotes continuarà invariable, ni tampoc perquè crega que em serà possible repetir en el present la intensitat de les felicitats viscudes en el passat. No. En absolut. M’agrada tornar als llocs on he sigut feliç, senzillament, perquè soc un animal que s’enyora: un sentimental confés, un melancòlic militant, un empedreït conrador de records. Soc conscient que comprendre la vida és assumir que mai no podrem tornar als temps ja viscuts. D’acord. Però ja que no ens és dat de tornar al temps passat de la felicitat, ens resta almenys l’opció de tornar als llocs on la vam experimentar. I el benefici de poder-la rememorar al mateix espai on es va produir: l’espai que la va fer possible. Perquè, d’alguna manera, els llocs són contenidors, testimonis, penyores del temps. I tenen la facultat de vivificar la memòria: de propiciar la reconciliació amb les pròpies recordacions, de materialitzar la confusió entre passat i present, de servar il·lusions amb la facultat de traspassar les reixes del temps. No podem tornar als moments, però sí als llocs. I per això vull admetre’n —i reivindicar-ne— l’opció: contràriament a Grande, Sabina o Redondo, com a partidari decidit de l’enyor, m’abelleix «tornar a l’on per evocar el quan».
La reflexió ve a tomb perquè, després d’un bon grapat d’anys, he tornat a Kerkrade. Fet i fet, ara mateix escric aquestes línies des del Bungalowpark Simpelveld, que és el paradisíac lloc on ens estem allotjant els músics d’Altea, a nou o deu quilòmetres del centre mateix de Kerkrade. I durant tot el viatge que estem vivint —amb el luxe d’una organització perfecta per part de la directiva de la SFA— m’ha resultat del tot impossible no evocar el primer viatge que vam fer amb la banda al World Music Contest (WMC) de Kerkrade l’any 1985, ara fa exactament quaranta-un anys: com tampoc no he pogut evitar rememorar amb nostàlgia les participacions de 1989 i 2005 en el WMC, o la visita que vam fer a aquesta mateixa ciutat després d’una gira per Frísia a l’estiu de 1986. Hi ha llocs que no són només llocs, ciutats que deixen de ser una simple coordenada en el mapa i es converteixen en una estança de la memòria. Kerkrade, per als músics de la Filharmònica d’Altea, és un d’aquests llocs: perquè forma part de la geografia sentimental de diverses generacions de músics, no solament com a escenari d’actuacions memorables que ocupen un lloc de privilegi en la discografia de l’entitat, sinó també per les vivències, les anècdotes i els records mil i una volta recontats al llarg dels anys entre músics d’edats diferents.
Quaranta-un anys són molts anys per a la mesura d’una vida humana. Costa de pronunciar, la xifra, sense que la gravetat del temps exercisca el seu pes sobre cadascuna de les síl·labes. Per això, quaranta-un anys després del primer viatge de la Banda Simfònica de la Societat Filharmònica Alteanense al World Music Contest, tornar a Kerkrade és molt més que repetir un desplaçament. És entrar en un cercle farcit de significats que la vida ha volgut traçar. Hi ha una estranya emoció en el fet de retrobar edificis, carrers i places que semblaven haver quedat atrapats en fotografies antigues, de colors esbravats. No són exactament els mateixos edificis, els mateixos carrers, les mateixes places: tampoc els nou musics resilients —«gran reserva»— que ja vam venir amb la banda l’any 1985 i que ara hi hem tornat no som, en absolut, exactament les mateixes persones. Però hi ha una mena de fidelitat secreta entre els llocs i els records. I tornar a Kerkrade ha fet possible que desperten, intactes, les converses, les rialles, els afectes, els nervis dels assajos, la solemnitat dels silencis abans de pujar a l’escenari, el plaer de sentir fluir la música com un vol d’ocells, la sensació de formar part d’una història compartida, les celebracions eufòriques pels premis aconseguits, etc. La memòria té aquesta virtut: no conserva només els fets; preserva sobretot les emocions. I potser per això, aquests dies, en tornar a Kerkrade, han tornat a mi les veus del passat indestriablement barrejades amb les del present: la dels companys que continuen tocant al nostre costat i la dels qui ja no es troben entre nosaltres; la de l’actual director, Jose Vicente Algado, i la dels directors que van deixar una empremta inesborrable en les expedicions anteriors: el mestre Jesús Juan Oriola els anys 1985 i 1989, i el mestre Daniel Ferrero Silvage el 2005; la dels acompanyants de l’actual expedició i la dels familiars que van fer possible aquell primer viatge, quan participar en un certamen internacional era una aventura increïble per uns expedicionaris que en la majoria de casos mai no havien viscut abans l’experiència de viatjar a l’estranger.
Visione amb el mòbil les fotografies que el meu germà ha recuperat, ha digitalitzat i ha compartit d’aquell primer viatge a Kerkrade l’any 1985, i em costa reconéixer-me en la imatge de l’adolescent tendríssim, menor d’edat, que fa quaranta-un anys vaig ser, i que amb el tors nu mirava a càmera des de la porta de l’autobús com si volguera desafiar els ulls fatigats de l’adult que ara soc. Admire els somriures que mon pare i ma mare oferien al fotògraf en diferents moments d’aquella expedició de 1985 —eren molt més joves que jo ara!—, i el record de les seues veus jovials se m’entremescla sense voler amb la veu actual de mon pare, que la setmana que ve farà noranta-dos anys, però que també ha volgut tornar enguany a Kerkrade, «amb la seua banda», com l’expedicionari més veterà de tota l’expedició. I es confonen, igualment, les veus dels pares, amb les veus dels meus fills, que aquests dies estan fent, precisament, el seu primer viatge a Kerkrade, després d’haver sentit a casa, des de sempre, històries i mes històries de les llegendàries expedicions anteriors a la ciutat neerlandesa del World Music Contest.
Les bandes de música tenen aquesta capacitat extraordinària de desafiar l’efecte demolidor del temps. Els músics canvien, les generacions es relleven, les obres dels concerts evolucionen. Però hi ha alguna cosa que roman inalterable: el fil invisible que uneix tots els qui, en algun moment o un altre de la vida, han contribuït a fer música al si d’una entitat com la Filharmònica. Ho pensava despús-ahir dijous, mentre triomfalment tocàvem pels carrers del centre de Kerkrade la marxa «Tabal i saragüells» en la desfilada inaugural del WMC 2026 i hi féiem sonar la popular melodia de la Muixeranga darrere d’una esquadra de llauradors; i la idea em va acompanyar igualment amb força ahir de vesprada, mentre oferíem, com a banda invitada per l’organització dins del programa oficial WMC Fringe, un concert memorable a la plaça Markt en el marc del festival «BLOW! WMC óp d’r Maat». La música que hi oferíem era, si bé es mirava, la música de tot un poble: una música feta amb l’ànima i la memòria de totes les persones que han format part de la Filharmònica al llarg dels segles. Amb tanta intensitat ho pensava que ara mateix tinc la intuïció que, quan demà els carrers de Kerkrade tornaran a quedar enrere, potser hauré comprés, per fi, que hi ha viatges que no acaben quan l’autobús emprén el camí de tornada; viatges que continuen ressonant molt de temps després, igual que l’últim acord d’una gran interpretació, o talment els efectes d’una obra excelsa en l’esperit de qui la sent. Perquè la música —com la memòria— té aquesta rara facultat de transcendir el despotisme dels calendaris. I perquè hi ha llocs als quals no es torna només per la curiositat de veure’ls de nou: sinó per retrobar-hi la part de nosaltres mateixos que un dia hi va conéixer la felicitat.
I és que, al capdavall, contra la dissidència poruga dels consells de Grande, Sabina i Redondo, potser fora pertinent contraposar els versos del vell —i bell— poema de Joan Vinyoli «Repetiment», del llibre Ara que és tard (1975): «Els records ho són tot i l’incessant / repetiment: / tornar en lloc / moltes vegades a escoltar / l’eco dels anys, a retrobar / potser una pedra que de temps havíem / pensat que hi era, i ja no hi ha cap veu / ni cap pedra. / Fer-ho, tanmateix, / és una forma de vida.»
Tornar, sí. «Tornar en lloc a escoltar l’eco dels anys, com una forma de vida.» Tornar a l’on per evocar el quan. Tornar a tots els nostres Kerkrades: sabent que el Kerkrade de 2026 no és —no pot ser— el Kerkrade de 1985, de 1989 o de 2005. Fet i fet, no hi hem pogut trobar allò que hi vam ser, allò que hi vam fer, allò hi vam deixar. Però no importa: perquè hi hem trobat el benefici de la memòria. I la memòria —l’emoció, el record, la membrança, la força poderosa de l’enyor— és, en últim terme, la millor i més digna manera humana d’habitar el temps.
