Mai el PP de la província de València havia pesat tant poc. Lluny queda ja el congrés nacional del 2008, on Francisco Camps va apuntalar Mariano Rajoy com a president nacional del partit i lluny queden ja els mandats de majories absolutes conservadores en la Generalitat, la Diputació i els principals ajuntaments de la província, començant per la capital.

La suspensió sine die de la celebració del congrés provincial –que s’ha afegit a la situació d’excepcionalitat que viu el partit en la ciutat de València i el grup municipal- ha evidenciat que l’organització conservadora viu una greu crisi en la tercera circumscripció electoral més important de l’Estat. Caldria remuntar-se a la dècada dels vuitanta, quan la formació política encara es deia Alianza Popular i no havia aconseguit governar cap institució important, per trobar una situació semblant.

Com és possible que una maquinària electoral tan potent hi haja gripat? Desapareguts els híperlideratges de Rita Barberá i Alfonso Rus -i arrossegats els seus equips pels escàndols de corrupció-, l’estructura dels conservadors en terres valencianes va solsir en les eleccions del 2015 i va donar pas a un escenari d’inestabilitat amb tres candidats diferents lluitant per aconseguir el poder en la província. Una situació afavorida per l’existència d’una direcció regional en procés de consolidació i una absència de lideratges clars, tant en el cap i casal com en la demarcació provincial.

Eduardo Zaplana i Carlos Fabra ja descobriren en la dècada dels 90 que l’aritmètica interna del PP permetia la possibilitat d’establir una aliança entre Alacant i Castelló per a controlar el partit en la Comunitat Valenciana i imposar la pau en una província, València, que havia estat tradicionalment un regne de taifes. El resultat va ser que Zaplana va limitar l’àrea d’influència de Barberá a l’interior de les quatre creus que marquen el terme de la ciutat i va repartir el poder en la resta de la província entre diferents cònsols, sense deixar que cap d’ells consolidara una posició hegemònica, jugant a remoure’ls periòdicament.

Aquesta situació va canviar el 2003 amb l’arribada de Francisco Camps, que va establir noves aliances potenciant les figures de Barberá i Rus a València i va ampliar el poder de Carlos Fabra en la província de Castelló a canvi de suport per a poder controlar del partit en la província d’Alacant.

Tota aquesta correlació de forces establerta pel campisme va desaparèixer en les darreres eleccions municipals i autonòmiques perquè, mentre a Alacant i a Castelló el PP encara mantenia el poder en les diputacions, a València la derrota va ser sense pal·liatius. Situació que va a obrir un nou mapa provincial sense referents clars després la desaparició de Rus i Barberá i amb nous líders territorials com Isabel Bonig o José Ciscar disposats a reforçar el seu poder en el PP de la Comunitat Valenciana aprofitant el buit deixat per València.

Es queixava aquesta setmana Ignacio Gil Lázaro, pota negra del partit des dels temps de Manuel Fraga, que ni Vicente Betoret, que insisteix a ser president provincial, ni Mari Carmen Contelles, vicesecretària d’Organització regional que pretén dirigir l’organització provincial, són precisament “Adolfo Suarez i Fernando Abril Martorell”. Potser té raó, però tampoc eren grans estadistes Francisco Camps i Alfonso Rus quan començaren a despuntar en el partit. I això no va impedir que acumularen el poder suficient per a condicionar les polítiques de Mariano Rajoy i Alberto Fabra durant anys.

La diferència està en què cap candidat dels que aspiren a controlar el PP provincial –i per extensió la ciutat de València- compta amb una majoria ampla i els que podrien aconseguir-la o bé no volen socarrar-se en la feina d’estabilitzar el partit o bé desperten recels en una direcció regional que té com a prioritat consolidar el seu poder.

Bonig és la primera interessada a refer el partit a València si vol tindre opcions de poder governar en 2019, però fins ara la gestió realitzada en la ciutat de València –governada per una gestora presidida per Luis Santamaría després de l’esclafit del cas Taula- no sembla haver tingut els resultats desitjats. I sembla que la situació en l’estructura provincial, amb els dubtes de la direcció nacional del PP, que no acaba de saber quina ha de ser la seua aposta, pot entrar en una fase semblant d’interinitat.

Per davant queden encara moltes incerteses, però sembla que el PP valencià encara tardarà molt de temps en recuperar un nivell d’influència com el que tingueren Camps, Rus i Barberá.