La veu de l’experiència

VALÈNCIA. Els qui ja tenim uns anys i ens han passat algunes coses en esta vida sabem com de cert és això de que l’experiència és un grau. Als llibres, a la televisió, a l’escola, a internet... ens poden explicar moltes coses, i a través del coneixement d’altres pots arribar a intuir la dimensió d’algunes, però no hi ha res com que les coses et passen a tu mateix. Alguna cosa canvia en la teua psicologia, sempre, davant d’un shock o una desgràcia, davant la mort d’un ésser estimat, per exemple, o després d’haver superat una malaltia greu. L’experiència no sols t’ensenya, l’experiència et transforma. L’experiència, a diferència del coneixement adquirit per altres vies, t’obliga a mirar a la cara al fenomen, no pots defugir-lo, no pots dir “bo, ja pensaré en això demà” o “ja se n’encarregarà algú altre”. L’experiència et dona alguna cosa més enllà del coneixement, et dona la certesa de saber-ho de primera mà.

Els valencians i valencianes tenim experiència. Vull dir, que en esta vida ens han passat algunes coses. Si el poble valencià fora una persona diríem d’ell que té el cul pelat de patir vicissituds. En algunes d’eixes coses que ens han passat, en les més doloroses, en les més greus, en les més vergonyoses, el nostre comú denominador ha estat haver estat governats pel Partido Popular de la Comunitat Valenciana.

Quan els diners dels valencians es balafiaven en pelotazos, Copes América i Fórmules 1 duent a la Generalitat a la fallida, allà estaven ells. Quan es provocaven incendis en les nostres muntanyes per a després requalificar terrenys i construir PAIs, allà estaven ells. Quan la crisi va arruïnar a la majoria de la classe mitjana valenciana, allà estaven ells. Quan es va vendre tot el sistema financer valencià per un euro a bancs catalans i madrilenys, allà estaven ells. Quan es va saber que ens havien estat furtant a mans plenes els nostres governants, allà estaven ells. Quan hi va haver l’accident de metro més greu de la història d’Europa i es va tapar per no embrutar la visita del Papa, allà estaven ells. Quan la policia perseguia i colpejava com a gossos a xiquets d’institut que protestaven per no tindre paper del vàter en els lavabos, allà estaven ells. Quan es va estafar a l’afició venent el València CF a Peter Lim, allà estaven ells. Quan es va construir un aeroport sense avions, allà estaven ells. Quan alguns van dir frases com: “yo estoy en política para forrarme”, “amiguito del alma, te quiero un huevo”, “va a salir mierda a punta pala” o “que se jodan”, allà estaven ells. Quan es van tancar la ràdio televisió pública valenciana, allà estaven ells. 

I ara, ara que s’ha produït la pitjor gestió d’una catàstrofe a Espanya des de que es té registre, ara també, estan ells. 

Zaplana, Olivas, Camps, Costa, Cotino, Blasco, Martínez, Castellano, Rus, Fabra, Ripoll, Castedo, Grau, Rambla, Sanz, Barberà, Cartagena, Benavent, Serra, Betoret, Burgos, Such, Torró, Bellver, Rosado, Cuesta, Medina, Díaz Alperi, Lorente, Roselló; i ara: Mazón, Pradas, Montes, Catalá, Rovira... son sols alguns dels cognoms que ens han acompanyat als valencians i valencianes en l’últim quart de segle, donant una imatge al món de qui son i com son, però també de qui som i com som. 

Per tant, a estes alçades de la pel·lícula, ací ja ens coneixem totes i tots, tots sabem què votem i què implica votar el que votem. Crec també que molts valencians i moltes valencianes, no necessitem que vinga cap influencer, cap instagramer ni cap streamer, per a explicar-nos què és el que ha passat amb la Dana, què és el que hem viscut i qui tenia cada responsabilitat sobre cada qüestió.

Després de la històrica i multitudinària manifestació del dissabte passat, la dreta mediàtica, especialment la madrilenya, estava estupefacta. No entenien com era possible que a pesar dels grandíssims i costosíssims esforços destinats durant dos setmanes a posar el focus sobre Pedro Sánchez i el govern central, la manifestació fora tan multitudinària i tan inequívocament centrada en la dimissió de Carlos Mazón i el seu esperpent de govern. 

I conste, que no soc dels que defuig el fet, més que provat, que la reacció tardana del govern central en els dies posteriors va ser també negligent i va provocar més dolor innecessari. Però una cosa és una cosa, i més de 220 morts evitables és una altra, molt diferent. 

Vivim temps de polarització, de postveritat (que és com li diuen ara a la mentida de tota vida) i de construcció de relats. Alguns però, pensen que poden construir relats en l’aire agafats amb pinces i que això els funcionarà. Però per a molts valencians i moltes valencianes això ja no funciona. El nostre relat no ve determinat pels interessos de Génova ni de Ferraz, d’un govern o d’un altre. El nostre relat no és un castell que es construeix en l’aire, és una casa sòlida alçada amb sang i fang. Contra els seus intents de manipular i la seua estupefacció, sols espere que molts valencians i valencianes continuem mobilitzant-nos com vam fer el dissabte per a que tota esta ignomínia no quede impune. Cal continuar alçant la veu, perquè quan parla el poble parla la veu de l’experiència.