GRUPO PLAZA

habitem

Xàbia prohibeix els xalets blancs i la perifèria de València creix amb bolets: hi ha antídots contra la ciutat genèrica?

Impostos per a pagar obres d’art públic i manuals per posar en comú com construir espais més amables. És irreversible que totes les ciutats acaben sent com anodins aeroports?

8/06/2021 - 

VALÈNCIA. Xàbia prohibeix els xalets de cubs blancs, línies rectes i grans finestrals. El titular saltava a la premsa la tardor del 2019 amb una defensa de l’alcaldia de la ciutat sobre la ecoeficiència dels teulats inclinats, les finestres de fusta, la pedra en sec i els riu-raus, els tradicionals porxos arcats de la Marina. “Els nostres avantpassats sí sabien què feien”, declarava José Chulvi.

La nova normativa urbanística de la ciutat del Montgó, encara pendent d’aprovació, proposa recuperar l’arquitectura tradicional mediterrània. La depredació urbanística pels seus penya-segats té com a imatge l’herència de l’arquitectura moderna. Concebuda al centre d’Europa a principis del segle passat amb l’impuls del formigó armat, la seua estètica casa bé amb les vistes del litoral valencià, però no amb la tradició arquitectònica que es va desenvolupar durant segles.

Un llarg procés que va consolidar les finestres xicotetes per controlar puntualment la lluminositat, el espais semi-oberts per aprofitar el bon temps sense solana i l’aprofitament dels recursos més propers. Però es va perdre quan la colonització de turistes nord-europeus s’emmirallava més en la seua tradició que en els coneixements experts de qui ja construïa ací.

“És la ciutat contemporània com l’aeroport contemporani, «exactament igual»?”, es preguntava el periodista i arquitecte Rem Kolhaas el 1995 al pamflet Ciutat Genèrica. “Quines són les desavantatges de la identitat?, i al revés, quins són els avantatges de la seua falta? I si aquesta homogeneïtzació aparentment accidental -i normalment lamentada- fóra un procés deliberat, un moviment conscient per allunyar-se de la diferència i avançar cap a la similitud?”.

Amb el creixement exponencial de noves ciutats més enllà d’Europa i Nord-Amèrica, desplegades al voltant de l’Equador terrestre -des de Singapur i Bangkok o els Emirats Àrabs Units fins a Lima, Bogotà o Medellín-, Kolhaas detectà que totes les ciutats es anaven semblant-se entre elles.

“La ciutat genèrica és la ciutat alliberada de la captivitat de centre, de la camisa de força de la identitat. La Ciutat Genèrica trenca amb aquest destructiu cicle de dependència: no és sinó el reflex de les necessitats i aptituds del present. És la ciutat sense història”, apuntava l’arquitecte. Una mirada crítica que després, en tot cas, tampoc es va correspondre amb la seua pràctica professional, còmplice del model polític i urbanístic de la Xina o els Emirats Àrabs Units.

“La Ciutat Genèrica és prou gran per a tots. És fàcil. No necessita manteniment. Si es torna molt petita simplement s'expandeix. Si es torna vella simplement s'autodestrueix i renova. És igualment excitant -o no- en qualsevol lloc. És «superficial», com un estudi de Hollywood, pot produir una nova identitat cada dilluns al matí”. Al llegir estes línies, costa no pensar en les enormes extensions de xalets de la Marina, l’Horta Oest i la Vega Baja... o en els nous barris del Cap-i-Casal.

Finca de dotze milions d'euros amb riu-raus i teulat de ceràmica. Foto: JAMES EDITION

Als últims anys, la ciutat de València ha crescut cap al sud, fins a llindar amb els límits del nou cabdal del Túria. L’última pedra a la sabata és a tocar de la Fonteta de Sant Lluís, un barri de 2.328 noves cases que de moment pren el nom comercial de Turianova. Mentrestant, a l’altre costat de la Nova Fe creixen ràpidament com bolets nous blocs que podrien estar perfectament a l’avinguda de les Corts Valencianes, a un PAU de Madrid o a qualsevol ciutat xinesa de nova planta.

Però és suficient la recepta xabienca per fer una arquitectura contemporània que incorpore coneixements ancestrals i construisca ciutats amb caràcter? Si es regulen només formalitats com els teulats de ceràmica i els riu-raus, es podria reduir tot a una qüestió de llenguatge. El respecte a les trames preexistents, privilegiar la densitat mitjana de les ciutats mediterrànies (amb un màxim de quatre altures) o utilitzar materials propers seria un pas en clar.

A la regió de Toronto van més enllà i amb el Percent for Public Art, les constructores i promotores han de finançar processos artístics a les noves comunitats edificades. La ciutat encarrega estos projectes a dissenyadores, artistes i arquitectes arrelades al context dels barris per a treballar en les seues places i escoles generant nous imaginaris compartits.

“El nostre principi rector és que l’art és un benefici públic que els residents i visitants de tota la ciutat poden gaudir i experimentar”, conten des del govern local de Toronto. “Esta iniciativa pretén fer edificis i espais oberts més atractius i interessants i millorar la qualitat de l’espai públic”. A canvi del dret a construir, el programa requereix el finançament del procés artístic i que l'obra d'art siga clarament visible en tot moment des de zones accessibles al públic.

Però no és l’única política de disseny pautada des de l’ajuntament canadenc. Les recomanacions i regulacions van des de com dissenyar alts edificis respectuosos amb el creixement, el joc i la sociabilització de la infància fins a construir edificis amigables amb els ocells.

Al Regne Unit, el Ministeri d’Habitatge, Comunitats i Govern Local també té unes completes directrius sobre com dissenyar espais més “bonics, duradors i exitosos”. Respondre al caràcter local existent mentres es generen noves identitats, dissenyar espais públics amables i augmentar la biodiversitat són alguns dels reptes que soluciona la Guia Nacional del Disseny.

Un document de treball que permet un diàleg compartit entre professionals, tècnics públics, activistes i polítics dins del marc de treball de la National Planning Policy. “Les decisions de disseny a tots els nivells i escales configuren el caràcter d’un lloc i ajuden a crear vivències memorables”, expliquen a la Guia Nacional. Amb una identificació prèvia del patró dels carrers, fins els patrons i els colors del paisatge, a cada municipi britànic es crea una identitat coherent per identificar-se amb les comunitats locals.

Noticias relacionadas

edificio intempo

Un "himno" techno y rutas turísticas "pormishuevistas": el mito de Benidorm no se apaga

Por  - 

La pequeña Manhattan levantina está de capa caída por el coronavirus, pero no deja de alimentar el imaginario colectivo. Benidorm protagoniza uno de los tours del guía anti-turístico más cotizado el momento, Erik Harley, y sus calles se transforman en un Gotham postapocalíptico en el 'videosingle' que acaba de publicar el productor de electrónica Serge Llorca (4Cantons)

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email