Em passaria la vida sota una figuera. I desde allí a l’ombra i amb aigua ben fresqueta em delectaria les vesprades d’estiu. No caldria gaire cosa. Unes figues ben gustoses i una caixeta amb raïm de moscatell, acabadet de recollir. I si m’apures un bon llibre o una bona companyia. Res més. Allunyada per unes hores de les noves tecnologies i tocant terra, mai millor dit.
La figuera em porta records d’infantesa, de quan encara m’enfilava per les branques de l’arbre que hi havia al pati comú que compartia amb tots els meus cosins per part materna. Una zona d’esbarjo, un campet que connectava amb la cotxera i on també hi havia els canyissos amb tomaques assecant-se. El lloc on jugava de xicoteta, amb gallines i conills i fins i tot un gall d’indi. Amb llimeres enormes i també magraners. Amb espai per plantar penqueres i tomaqueres i per tindre a tota la xicalla per allí corrent. Un raconet ‘salvatge’ a tocar de casa de la meua tia Teresa i de la finca sempre en obres del meu tio Vicent.
Records de veure a ma mare escorxant un conill just després de desnucar-lo per ficar-lo a l’arròs, o de les gàbies on no fa tants anys el meu tio Toni encara tenia als seus podencs per anar a caçara la partida del Binyent, a Benissa.
També em venen imatges de tardor de quan descorfava ametles amb la iaia Tonica quan encara es trobava bé. I rialles i soroll de veus jugant a cartes… Un món de dones que cada estiu travessava la carretera del poble i costera avall anaven a la cotxera de Vicent Cabrera (també de la família ‘Cristina’) per estisorar el raïm.
Quadrilles de dones que feien la temporada del moscatell. Estampes de poble que ens poden transportar a èpoques passades entre cançons populars i homes que porten el raïm acabat de tallar del bancal.
El Moscatell d’Alexandria és o almenys ha estat matèria prima indiscutible de la Marina. O bé al natural, o bé benpansit, o bé convertit en mistela o en vi. Economia tradicional en una comarca llauradora abans que arribés el boom del turisme. I ara tornem a prestar-li atenció. A recordar la seua importància com a producte local i de proximitat. I com a element cohesionador pel que fa al paisatge nostre de secà i la seua arquitectura agrícola. Les vinyes han estat, són i seran sempre senya de la nostra identitat.
Festes com la del Moscatell a Teulada, com la de l’Escaldà a Jesús Pobre, projectes com el del Biomoscatell de Benitatxell, o accions com Moscatelízate a Benissa o com Menja’t la Marina, organitzat per Dénia Ciutat Creativa, tracten de posar en vàlua i donar a conèixer aquesta fruita en totes les seues vessants. Gastronomia, història, etnologia, turisme sostenible i de qualitat…
I és que està clar, ara toca. No ho podem oblidar. Estem a finals d’agost i comença la verema, ja veiem el raïm moscatell fresc damunt les taules. I també al mercat. Com el passat divendres a Dénia fins on es desplaçaren productors de Teulada i Benissa amb raïm acabat decollir, i on tambe es pogué veure a un grup d’estisoradores que netejaven el raïm per tal de posar-lo ben bonico en caixes per vendre’l per menjar. Tampoc faltà demostració gastronòmica de la mà del cuiner José Manuel López amb coca cruixent de botifarra i moscatell i gaspatxo amb raïm líquid.
Moscatell, or líquid, ric al paladar, territori i paisatge. Història encara viva de la nostra comarca que cal impulsar. Camps abandonats i camps retrobats, recuperats per al conreu, amb llauradors joves que malgrat ser minoria lluiten amb il·lusió per dur a terme un necessari canvi generacional al camp. Un canvi que esdevinga rendible i professional i que permeta recuperar terra i identitat.
A mi, no obstant, si m’ho permetéu em quedaré millor sota la figuera. Per degustar amb joia el meu fruit preferit, ja pot ser de pell verda, negra o morada. No faig distincions. El que m’importa i em delecta és el seu sabor d’adins. Erotismes a banda.
A l’agost, figues i most.
Si es perd amb la pansa es guanya en la figa.