‘Amb diners carxofes, i amb paper milotxes’
Qui fos l’amo del carxofar per tenir poder i decisió sobre més d’un assumpte en temps convulsos e incerts. Jo us puc ben assegurar que no ho sóc. Això sí, qual ‘voyeur’ social m’escarxofe al sofà mirant pel televisor el periodista amb la carxofa o micro fent la seua connexió. És llavors quan caic i em dic, ja som gairebé a mitjan tardor, temporada de carxofa. Demà baixaré al mercat per comprovar si a la Marina els llauradors ja les han portat. No poden trigar.
De novembre a abril, llenya per a la llar i carxofes a torrar. Fins i tot el poeta xilè universal Pablo Neruda va escriure una oda a aquesta flor d’hortalissa de cor tendre i cos carnós.
Planta herbàcia amb mitologia grega al darrere i tot. En aquest cas, altre cop Zeus, que de visita al seu germà Posidó va veure una jove i s’enamorà. Ella que s’anomenava Cynara (que vol dir carxofa en grec) va ser seduïda pel déu del cel, qui a més per retenir-la se la va endur al mont de l’Olimp per convertir-la en deesa. Cynara però, enyorava la família i la nostàlgia la va fer retornar al món dels mortals breument. Zeus en adonar-se de l’escapada s’enfurismà i tot colèric l’expulsà de l’Olimp no sense abans transformar-la en carxofa però de les de veritat. Esperem que no en card borriquer…
Carxofa, quin gust de planta medicinal de tast especial que cada tardor i hivern torna amb les seues llengüetes o fulles verdes a captivar els presents. A terra nostra hi ha indrets de cultiu amb Denominació d’Origen Protegida, com la carxofa de Benicarló, a la comarca del Baix Maestrat, on al mes de gener celebren festa i tot.
Crua, cuita, fregida, farcida, bullida o al vapor, amb rajolinet d’oli i sal, segons el gust. Plat central o d’acompanyament. Senzill i salvatge ben bé. Per menjar amb les mans i llepant les fulles i degustant el cor. I amb l’aigua tèbia de la seua cocció. Comodí gastronòmic d’incontables aplicacions, sobretot en arrossos i estofats.
Com tantes d’altres plantes mediterrànies va arribar del nord d’Àfrica on el seu nom originari és ‘Al-harsüf’, o pal d’espines, com el card. No obstant, ja era coneguda pels grecs antics i el romans. Ací arribaria més tard, i amb el temps es tornaria gairebé imprescindible en la nostra cuina en millorar el cultiu del card perquè no fos tan amarg.
Protectora del fetge i d’efecte saciant. Planta medicinal que ajuda a prevenir el colesterol i que elimina líquids i toxines, i millora la digestió. Reina de les detox i bona contra el restrenyiment. Carxofa per gairebé tot, també l’acidesa i la tensió. Es cultiva principalment a Espanya, seguida d’Itàlia i França, tot i que Egipte i Perú s’han convertit en clars competidors. L’exportació massiva colpeja així altre cop als nostres llauradors. Hem de ser solidaris i mirar l’etiqueta del producte i d’on prové abans de comprar-lo al supermercat. Poc espai li queda a la carxofa en conserva local. Qui ho anava a dir, quan a la conquesta d’Amèrica la van dur allà els nostres avantpassats.
Amb diners carxofes, i si en vols més, para el cabàs
Postdata:
Allò d’aprimar-me per menjar carxofa, no ho sé, serà o no serà.