Hoy es 26 de abril y se habla de
corredor mediterráneo
sindicatos
función pública
HIPOTECAS
TJUE
caso erial
eduardo zaplana
PSOE
Pedro Sánchez
ayuntamiento de valència
nou mestalla
valencia cf
Encara m’en recorde quan de xicoteta agafava una taronja sanguina i l’apretava amb les dues mans per després mossegar-la i treure-li un trosset de la part de dalt per començar a xuclar-li tot el suc. Quin goig! Em cridava especialment l’atenció el seu color entre violaci i roig, com de blaüra. Junt amb aquest petit tast de la memòria també salive al visualitzar un grapat de bacores o figa flors, que ja falta menys perquè tornen. ‘Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures’.
Estic parlant de varietats agrícoles locals i tradicionals, les fruites i hortalisses de tota la vida, que gaudiem i encara gaudim quan toca, en temporada. Les que cultivaven els nostres iaios al bancal o a la caseta de camp, i les que hui en dia hem de procurar recuperar tot i la competència feroç de molts dels productes que ofereix el supermercat.
En aquest context es van reunir a Dénia la setmana passada cuiners, llauradors i productors agrícoles en una jornada que tenia com a objectiu debatre la recuperació de les varietats locals que tradicionalment s’han treballat i menjat a la comarca de la Marina Alta per tal d’incloure-les dins del catàleg general que està enllestint la Conselleria d’Agricultura. En definitiva es tracta d’impulsar el Pla de Diversitat Agrària Valenciana que comptarà a més amb un banc de llavors a disposició dels productors. Una iniciativa que també promou la gastronomia local, sobretot si utilitza aquestes varietats pròpies, singulars i autèntiques, malgrat la dificultat que a vegades suposa trobar el producte en qualitat i quantitat. Producte fresc i de proximitat, de mercat. Pedagogia del producte local. Conéixer bé d’on ve i com es fa.
És un tema punyent perquè, segons dades de la FAO, en el darrer segle s’han perdut fins a un 75% de la diversitat genètica dels cultius agrícoles arreu del món. I aquí a la nostra terreta no som una excepció. Si els llauradors no conreen varietats tradicionals que després puguen vendre aquestes acabaran desapareixent.
Entre les més antigues ques es cultiven a la Marina tenim les tomaques de penjar que a més són molt bones per guardar a l’hivern, així com d’altres llavors tradicionals de tomaquera com la quarentena, la mamelleta, la que té forma de pera, i les marmandes que són més xafadetes, és a dir, més paregudes a les Raf. Una varietat valenciana que ha triomfat és la tomaca del Perelló (Albufera), que gairebé podem trobar a tot arreu. Si som sincers almenys la gran majoria estaréu d’acord en què probablement en veure-les totes juntes podrem apreciar diferències però no tindrem ni idea de quin és el nom de la seua varietat. Cal conéixer més el que tenim. Diferenciar-ho i apreciar-ho. Saber posar-li un nom.
Pel que fa a la taronja, a banda de la sanguina, tenim varietats com la salustiana (per fer suc), la clementina fina, o la valenciana. També tenim el meló d’Alger de cor de bou, o varietats antigues de meló de tot l’any com la de pell blanca i la de pell groga, molt dolces.
Tot i que els híbrids de laboratori han anat desplaçant les llavors més tradicionals perquè són més resistents i més productius, això no vol dir que no puguem mantenir les nostres varietats i recuperar així els sabors de sempre. Les que lliguen la memòria i els recorsd amb el tast. Nispros com els de tota la vida, figues de la goteta de mel, olives picual, ‘manzanilla’ o blanqueta, pebreres de quatre i tres cantons, i mil i una varietats d’herbes mengívoles silvestres com els llicsons.
Una riquesa gastronòmica que hem de posar en vàlua i reintroduir a les cases i als restaurants.