Així van construir -i destruir- els humans la despensa tranquil·la de València

VALÈNCIA. A les deu de la nit del 28 de juny del 1970 van saltar les alarmes a alguns despatxos de València. Després de retransmetre la final de la Copa del Generalísimo de futbol (Reial Madrid 3 – València 1, al Camp Nou), una bandada d’aus irrompia a les pantalles de tots els televisors d’Espanya.

“Fa tan sols dos o tres setmanes, estimats seguidors del programa Vida Salvaje, estes mateixes imatges d’ànecs filmats a gran velocitat, volant amb eixe vigor i bellesa, amb eixe missatge que només els ànecs salvatges saben transmetre als éssers humans, contàvem als teleespectadors una notícia que els va inquietar tant que ens han arribat centenars de cartes”.

“De tota l’ampla Península Ibèrica, al llarg i ample d’Espanya se’ns ha escrit per a dir-nos que com era possible que poguera haver-hi un perill a la integritat de l’Albufera de València, que a Espanya sempre s’ha considerat com la fàbrica nacional dels ànecs”, anunciava Félix Rodríguez de la Fuente a l’inici d’un programa completament dedicat al paratge valencià.

“Els valencians Ignacio Docavo Alberti i Miquel Gil Corell van aconseguir la complicitat de Rodríguez de la Fuente. L’objectiu en aquell moment no era posar en qüestió la urbanització del Saler, sinó com s’estava fent”, explica l’arquitecte Carles Dolç. “A la ciutat de València havia recalat la idea que no estava aprofitant-se el manà del turisme, com sí que feien a Benidorm. Per això la proposta d’urbanitzar el Saler és rebuda amb entusiasme i estos ecòlegs i biòlegs fan de Pepito Grillo, deien coses que no tenien la complicitat de la societat”.

A Vida Salvaje es narra com és un dia a l’Albufera per a les més de dos-centes espècies que hi vivien aleshores entre el llac i la devesa. “El martinet [una au] representa amb la seua dansa el que considere com l'ànima pròpia de València, l'eterna Albufera que mai pot desaparéixer”, continuava explicant poèticament Rodríguez de la Fuente.

“A finals dels 60 hi ha crítiques tímides, que no qüestionen l’operació global ni tenen massa repercussió a la premsa. Però Félix Rodríguez de la Fuente és un gran personatge amb receptivitat social i fa entrar en dubtes a la gent. Què és el que s’està fent al Saler?”, conta Dolç. “L’esclat és el 1974, quan l’Ajuntament exposa la quarta versió del pla. Al mateix temps, per una banda, María Consuelo Reyna entra de subdirectora de Las Provincias i canvia el posicionament editorial del diari, ara contrari al pla. D’altra banda, el Col·legi d’Arquitectes de València inaugura una contraexposició amb una anàlisi enginyós del pla d’urbanització, més visitada que l’exposició oficial de l’Ajuntament”. A finals d’eixe estiu, un desplegament policial amb antiavalots casi frustra la celebració de l’Aplec del Saler, on una multitud va mostrar el seu rebuig al projecte.

Amb la mort de Franco, la tramitació urbanística quedava en via morta i acabaria derogant-se amb la restauració municipal de la democràcia. De no haver sigut així, ara cent mil persones i quatre mil cotxes habitarien la Devesa del Saler. El pla original va ser signat per l’arquitecte Julio Cano Lasso el 1963 i transformava 871 hectàrees amb port, heliport, teatre grec, centres comercials, xalets i casi seixanta torres entre quinze i deu plantes.

Però la paralització del projecte i la protecció del parc natural de l’Albufera el 1986 no van poder frenar la transformació proposada als anys 60. El Parador del Saler i el camp de golf es van construir amb la primera versió del pla, i pocs anys més tard s’urbanitzaria Les Gavines, la Casbah i l’hotel Sidi. Per als fonaments d’esta ordenació, vigent hui a les traces dels camins al sud de la gola del Pujol -també construït a aquella època pels humans- es va utilitzar el fang que va provocar la riuà del 1957.

Vestigis de la urbanització paralitzada on ara no viuen només humans. Ara es coneix com a Estany de Pujol però anava a ser una marina esportiva a la porta d’uns xalets de luxe. Quan es van regenerar les dunes als anys 80, es va descartar revertir este llac artificial d’aigua salada. Ara hi viuen espècies amenaçades com el ginebre marí -un arbust que pateix per la mala depuració dels xampús i detergents- o la gavina corsa.

Un verger anòmal al llindar entre la mar i la terra

Altres obres del pla de Cano Lasso com l’Hipòdrom sí que han descobert que baix l’asfalt, segueix la platja. Però el cert és que els humans interfereixen a l’ecosistema des de fa més de cinc segles. “Al segle XV, l’Albufera era una llacuna litoral d’aigua salada. Fins a mil cinc-centes famílies de Catarroja, Silla o el Palmar es dedicaven a pescar a un ecosistema semblant al Mar Menor de Múrcia. També hi havia unes salines per extraure sal, d’ací ve el nom del Saler, mentre que la Devesa era un bosc amb cérvols, porcs senglars o raboses. La resta del litoral del llac estava cultivat amb oliveres, vinyes, forment, blat i cereals”, imagina Joan Miquel Benavent, tècnic de l’oficina municipal de la Devesa-Albufera.

A finals del segle XV, es va començar a derivar aigua del Xúquer cap a la llacuna i comença a transformar-se en arrossars la part de la marjal més propera a Sueca. Amb l’aigua del riu els humans comencen a dulcificar l’aigua i l’Albufera multiplica la seua biodiversitat. “El 1800 es produeix la gran transformació del llac en arrossars, amb més de deu mil hectàrees de cultiu. Els llauradors construïren motes per compartimentar els arrossars amb la terra que sobrava de dipòsits de sediments”, explica Benavent.

Amb la prolongació de la Séquia Reial del Xúquer, les aportacions d’aigua dolça es van multiplicar per deu. Això va facilitar les plantacions d’arròs però també va obligar a multiplicar les eixides del llac a la mar. “Primer van construir la gola del Perelló a finals del segle XVIII, casi cent anys després la del Perellonet i el 1963 la gola del Pujol. Encara i tot, si la mar estava agitada, la marjal no desaiguava. Moltes collites es perdien perquè amb les gotes fredes es quedava l’arròs submergit a punt de collir. Per això als noranta es van instal·lar vint bombes que poden expulsar a la mar setanta hectòmetres cúbics per segon”, afegeix Benavent. Uns catorze milions de bidons d’aigua.  

Per a Benavent, el millor moment per a l’ecosistema de l’Albufera va ser a principis del segle XX. “Era l’època que Blasco Ibáñez retrata al Cañas y Barro. L’aigua dolça estava tan neta que al Palmar es pescaven cinquanta tones d’anguiles o nou-centes arroves de llobarro de forma equilibrada. L’Albufera era com un viver amb nínxols ecològics, on creixien desenes de plantes i animals diferents”.

Les aportacions d’aigua dolça i el cultiu dels arrossars van multiplicar la vida al llac i es van produir per la feina de l’espècie humana. Però la geografia també va ajudar perquè l’Albufera és un territori anòmal sobre la superfície terrestre, conegut a l’ecologia com a ecotò. “Són zones de transició entre dos ecosistemes, en este cas la terra i la mar, que són més riques que els ecosistemes per separat. Al nostre cas, és com una guarderia on entren peixos de la mar a reproduir-se i alimentar-se a aigües dolces i tranquil·les”.

Un equilibri que es va trencar als anys 60, amb l’inici de la urbanització del Saler i sobretot amb la construcció de clavegueram dels pobles del voltant. Fins al moment, les aigües fecals es filtraven al subsòl de cada casa amb els pous cecs, però les primeres clavegueres les condueixen als barrancs que acaben al nivell sobre la mar més baix: l’Albufera. “Les aigües es van fer tèrbies i li van donar l’actual color verd. Desaparegué la vegetació i tota la fauna associada. Eixa vegetació aquàtica frenava el moviment de l’onatge. Al desaparéixer, les mates —illes de vegetació— es van vore exposades a les ones i començaren a erosionar-se, per això han minvat”.

Ara s’està consolidant el sistema de depuració, previst des dels anys 80. “Però encara arriben aigües residuals quan plou molt perquè hi ha problemes per resoldre. S’ha reduït l’aportació d’aigües fecals però també l’aportació d’aigua dolça: s’ha de finalitzar l’evitada d’aigües residuals i s’ha de recuperar el cabdal de qualitat”, apunta Benavent. Qualsevol altre canvi al règim d’aigües de l’Albufera, com l’augment del nivell del mar o la regressió de les platges del Saler per l’ampliació del Port, podria destruir per sempre els delicats equilibris de l’Albufera.