X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Un món sostenible? / OPINIÓN

Algunes raons que fan estimar les zones humides

En 1911 l’Ajuntament de València va pagar un milió de pessetes pel llac i la Devesa a la Corona d’Espanya. Hui, el preu estaria al voltant dels 3.300 milions d’euros

2/02/2017 - 

L’expressió “zones humides” té una evident connotació sexual. Una simbologia aprofitada per a donar-li títol al llibre súper vendes de l’autora Charlotte Roche, dedicat als ben explícits pensaments eròtic-lúbrics, i quasi escatològics, d’una jove molt desinhibida. La vida, una de les conseqüències de practicar el sexe amb objectius reproductius, té l’origen en l’aigua que és precisament el fet diferenciador de les zones humides des d’un punt de vista geogràfic. Una terminologia que en biologia s’aplica a qualsevol espai cobert d’aigua d’una manera permanent o temporal, com ara marjals, llacs, rius, barrancs o deltes. El 2 de febrer es celebra el Dia Internacional dels Aiguamolls o zones humides, una data que recorda la firma a la ciutat iraniana de Ramsar en 1971 de la Convenció Internacional   dedicada a la protecció d’eixos espais. La llista inclou més de 2000 paratges de 168 països, entre ells estan les Llacunes de la Mata-Torrevieja, Les Salines de Santa Pola, el Fondo d’Elx- Crevillent, la marjal de Pego-Oliva, l’Albufera de València o el Prat de Cabanes -Torreblanca. La llista d’espais al nostre territori s’allarga en el recull que fa el Catàleg de Zones Humides  de la Comunitat Valenciana, que alberga un total de 48 llocs protegits.

No fa molts anys, fins que va avançar el segle XX, els aiguamolls eren considerats majoritàriament llocs insalubres i inhòspits, focus de malalties que era millor dessecar i combatre. Un món dur, carregat de dificultats que el brillant geni de Vicente Blasco Ibañez, enguany especialment recordat en el 150 aniversari del seu naixement, retrata amb precisió naturalista en les seues novel·les que tenen a l’Albufera com una protagonista central més, de la mateixa manera que els paratges desèrtics de Monument Valley, a Arizona, ho serien després als westerns de John Ford. La lluita contra els elements per a conquerir la terra i els conflictes socials que narra Cañas y Barro és el context precursor de la tòrrida relació amorosa entre Tonet i Neleta. Així, l’autor de La Barraca o Arroz y Tartana uneix narrativament les dos concepcions de l’expressió “zones humides”, la geogràfica i l’eròtica, en una mateixa obra.

Els renyons del medi ambient

Hui sabem que els aiguamolls compleixen importants beneficis ambientals dels quals tota la societat es beneficia, encara que moltes vegades no ho sàpiga. Funcionen com a depuradores naturals, uns autèntics renyons del medi ambient, que filtren els contaminants. A més serveixen de depòsits d’aigua permanent, frenen la intrusió marina, redueixen els efectes de les inundacions al temps que ofereixen refugi i aliment a una gran varietat de fauna i flora, entre altres funcions que seguirem detallant.

Recentment s’ha posat en marxa un projecte per a estudiar com les zones humides mediterrànies es relacionen amb el canvi climàtic, tant per la captació de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle, com per l’emissió. És la primera vegada que es fa un treball semblant, que servirà de ferramenta per als informes de l’ONU. A l’estudi Climawet, dirigit pel professor d’Ecologia de la Universitat de València Antoni Camacho, participen 7 organismes en col.laboració amb l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic. En la investigació s’analitza el 90 per cent dels aiguamolls de tot Espanya, i els primers treballs ja estan mostrant com les alteracions que provoquen els humans en els ecosistemes poden tindre efectes dins els diferents escenaris de canvi climàtic.

El valor en euros de l’Albufera

Espais com l’Albufera de València aporten un atractiu turístic envoltat de gastronomia i tradició que suposa un potencial únic a Europa, on no trobarem un altra gran ciutat que tinga una zona humida dins el terme municipal, si exceptuem Venècia a Itàlia. Una manera de valorar tots els beneficis que aporta un paratge com l’Albufera és posar-li preu en euros. En 1911 l’Ajuntament de València va pagar un milió de pessetes pel llac i la Devesa a la Corona d’Espanya. Hui, el preu estaria al voltant dels 3.300 milions d’euros. El càlcul prové d’un estudi de la ETS d’Enginyers Agrònoms de la Universitat Politècnica de València, elaborat per Lucía Prats del qual ja parlarem en un reportatge de la revista Plaza. Posar-li preu en euros a les coses és una manera molt explícita de “fer entendre a la societat tot el que aporten els aiguamolls”, com explica el director de l’estudi i professor titular d’Economia i Ciències Socials, Vicent Estruch. La xifra es calcula a partir d’enquestes i té en conte l’apreciació dels entrevistats sobre el valor del paisatge, el seu atractiu turístic i la biodiversitat. L’estudi estima els beneficis econòmics directes que produeixen activitats històriques com la pesca, la caça o el cultiu de l’arròs, plenament integrat a l’espai des de fa segles.

Punt de no retorn 

A pesar d’eixos beneficis socials i econòmics l’estat dels aiguamolls és endèmicament dramàtic i estan en greu regressió a tot el món. La falta d’aigua, que es desvia per a altres usos, la dessecació, la contaminació i els fenòmens de sequera estan agreujant la situació. Espais regulats totalment pels humans converteixen llocs com l’Albufera de València en una espècie d’habitació tancada sense quasi ventilació, on s’han acumulat residus urbans, industrials i agrícoles abocats durant bona part del segle XX abans que entraren en funcionament les depuradores. A pesar de tot, les últimes pluges han beneficiat l’estat de l’aiguamoll que han elevat el nivell del llac a situacions històriques. La recuperació en algunes zones de la vegetació aquàtica també ha contribuït en part a millorar tímidament l’aspecte d’un paratge malalt, que manté elevats nivells de contaminació. Un estudi de l’organització SEO-Birdlife, presentat esta setmana, assegura que l’Albufera, el Delta de l’Ebre i Doñana “podrien entrar en un punt de no retorn”, si no es prenen mesures decidides en els pròxims anys per a resoldre la falta d’aigua en quantitat i qualitat. El treball recorda que el parc natural valencià, a pesar de les mesures correctores introduïdes des dels anys 80, continua patint abocaments de substàncies com fosfats i nitrats, procedents de detergents i fertilitzants de les aigües residuals o de retorn de reg. Un situació que provoca un excés de nutrients que permeten el creixement de les microalgues responsables del color verd fosc de l’aigua. 

Efectes esperables del temporal 

Un altre dels beneficis que aporten les zones humides és contribuir a reduir els efectes dels temporals. Ara ens lamenten dels greus impactes que la força de la mar ha causat en passejos marítims, altres infraestructures turístiques i les urbanitzacions situades “en primera línia”. L’alteració de fenòmens extrems, amb sequeres i temporals inclosos, seran cada vegada més freqüents a la conca mediterrània segons fa anys que adverteixen els informes de l’IPCC (Panell Intergovernamental de l’ONU per al Canvi Climàtic). La principal contribució mediterrània al calfament global és l’alteració dels usos del sòl, com reitera des de fa dècades el director emèrit del CEAM, Millán Millán, que recorda com la desaparició de coberta vegetal davall el ciment contribueix a alterar el règim de precipitacions i, al mateix temps, quan els temporals es produeixen augmenten els seus efectes per la destrucció del sistemes naturals de drenatge.

L’ampliació de ports, com el de València, contribueixen a modificar els corrents marins, que provoquen la disminució d’aportació natural de sediments que formen l’arena de les platges. Així mateix la desviació dels trams de rius i la disminució de les precipitacions han contribuït a reduir eixes aportacions en un context de calfament global. Tot unit a l’expansió de les construccions en la línia de costa, que han fet desaparéixer els cordons de dunes en moltes zones, un sistema natural de defensa davant l’acció d’un temporal. Pensem en una senzilla demostració. Si introduïm pedres en un recipient amb aigua el líquid simplement es desplaça, però si posen terra o arena es absorbit. La mar ha d’eixir per algun lloc perquè cada vegada ocupem més el seu territori, l’alteració de l’equilibri natural tard o d’hora acaba tenint una resposta ambiental esperable. El que també queda clarament demostrat és com les zones humides, en les seues diverses accepcions lúbriques i biològiques, ens ajuden a tindre un món més “biodiversament” sostenible.

Noticias relacionadas

crónicas por los otros

Yo soy adicta al plástico

Yo soy adicta al plástico. Cada vez que paso por un supermercado soy consciente de ello. Cuanto más color, formas más extrañas y envoltorios más vistosos más esfuerzo tengo que hacer en no consumir el plástico.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email