Aquelles xicotetes coses…

Cada any quan comencen les festes d’estiu de les partides del meu poble -Benissa- m’assalten records de la infantesa en els quals vaig ser feliç. Coses xicotetes, petits detalls, sensacions, imatges que clarament ja no són nítides però que tot i així conformen tot plegat un sentiment de tendresa que com a mínim m’alegra el matí. 

Entre tot aquest amagall de records guarde especial estima per la romeria que baixa costera avall per darrere de la nau de mobles pegada a la carretera, deixant enrere l’àrea urbana i endint-se cap al barranc. Bordejant el llavador del Pou d’Avall, on aquest passat cap de setmana precissament s’ha recuperat una manera d’apropar la cultura als espais rurals, els ‘Llavadors Poètics’, poesia i música a la fresca i a la nit, vetllada nocturna entre veïns. Però no ens quedem ahí, les reminiscències ens porten més avall, fins a l’ermita de Santa Anna, un espai amb història i ànima que data de 1613, poc després de l’expulsió dels moriscos. 

M’enrecorde de fer excursions fins a la font que hi ha un poc més endins el barranc, i sobretot de les festes de Santa Anna, on tot el poble baixava i baixa encara amb el sopar. Coques, mullaor, entrepans, aigua-llimona, i música d’orquestra per ballar. 

 Any rere any, igual que succeïrà dijous vinent. Aquestes xicotetes coses que ens recorden d’allà on formem part. Les arrels que configuren la nostra essència i que comencen allà on ens hem criat. Tots, de ben segur, podem tenir aquesta mena de records, perquè la majoria de nosaltres hem gaudit de moments excelsos connectats a un espai lligat a la memòria col·lectiva del nostre poble. Ja poden ser les festes en honor a Santa Maria Magdalena del Poble Nou de Benitatxell o les de Sant Jaume a Ondara. O qualsevol celebració popular més enllà de la Marina. Fins i tot revetlles de barri a la ciutat. 

La vida l’anem assaborint amb picaetes d’hedonisme constant però aquests detalls del passat també reconforten l’ànima. Mirem enrere i alegrem el cor. Trobem xicotetes coses que ens fan vibrar. Les pitxilines i els eriçons que compartiem a taula els diumenges abans de menjar paella a ca la iaia. Les escapades al llavador d’Orxelles, també costera avall, on encara he pogut veure a dones rentar. I els més menuts entre rialles agafaven cullerots i saltavem bancals. 

Records encara innocents, amb candor, encara no trencats per allò que encara no ha esdevingut i que ens farà mal, tot i que ens ajudarà amb el temps a madurar. Cicatrius que s’amoldaran a una personalitat que encara jove es va formant.

Per això cal fer de tant en tant mirada neta. I retrobar aquelles xicotetes criatures que jugaven i experimentaven sense malícia al bell mig del camp. I llavors fer bondat. I ser capaços de mostrar, de transmetre als més joves aquells racons, aquells espais, aquells sabors, aquelles festivitats, que ens van bridar una primera sensació positiva de la nostra terra, de la nostra llar. Una primera eina per retrobar els orígens i sanar l’autoestima del nostre poble valencià.