VALÈNCIA. Conta la llegenda que és possible travessar el territori valencià saltant de gran esdeveniment il·lusionant en gran esdeveniment il·lusionant. La tradició va començar amb els anys de govern del PP i ha sabut mantenir-se en forma durant les legislatures del Botànic. Però, molt de compte: els grans esdeveniments progressistes no són com els grans esdeveniments foscos i malvats de la fosca i malvada dreta, no, no, no, no. Són conceptes filosòficament diferents. Estils, vibres. Different moods.
Si la política d’esdeveniments fora una sitcom cutre, podríem començar amb un “En capítols anteriors”, i, en blanc i negre per atorgar més dramatisme, fer un resum ràpid d’esdeveniments que marcaren la fama, però també l’imaginari col·lectiu valencià. De la mà del Partit Popular, del somriure de Paco Camps i del carisma de Rita Barberá, les terres valencianes acolliren la Copa Amèrica, la visita del Papa i fins i tot el Gran Premi d’Europa de F1 (perquè ací europeus i molt europeus, sí, però el d’Espanya ja existia al circuit de Montmeló). Esdeveniments que deixaren ferides i cicatrius arreu de la nostra geografia.
Tanmateix, com que la memòria és traïdora, ací vos portem el catàleg del Botànic as an event planner (™). Qui no ha volgut ser el popular de l’institut acollint i celebrant les millors festes? Qui no ha volgut ser recordat per aquella festa en sa casa? Els dirigents de casa nostra, amb Ximo Puig com a gran amfitrió de somriure afable, volen que els valencians siguem recordats. Ja sabeu, posar-nos al mapa, però al mapa de l’entusiasme, del brilli-brilli i, una mica també per què no dir-ho, del postu i de l’story fàcil.
Un festival de la cançó espanyola, el mètode més democràtic (vot demoscòpic a banda) per triar el nostre representant a Eurovisión. Itàlia té Sanremo, Suècia, el Melodifestivalen i nosaltres, el Benidormfest. Festivals amb glamour que no només serveixen per a coronar el representant a Eurovisión sinó també per mostrar a tall d’aparador diferents talents d’artistes tan diversos en estils, llengües, sonoritats o posades en escena.
Benidorm, aqueixa ciutat on pots ser el que tu vulgues, esdevé durant una setmana el centre de tot el país. La televisió pública fa un desplegament a tot color, diferents artistes visiten terres valencianes i els eurofans es traslladen també per viure l’experiència que ofereix un esdeveniment fet a mida per a la ciutat on té lloc. De les dues edicions que han tingut lloc en aquest Botànic II, Puig sempre ha quedat encantat. De fet, ja ha anunciat la següent entrega, apel·lant a les “sensacions extraordinàries” d’una edició redona: guanya una valenciana justament el 50 aniversari de la mort d’un dels nostres referents musicals de més consens (llistes de Ciudadanos a banda), Nino Bravo.
I no només acollim el festival de la cançó espanyola per excel·lència, sinó que els valencians, terra de músics ben reconeguda, també som terra de festivals de tota mena: indie, techno, pop, rock, trap... Ja en 2017, l’SGAE deia que Espanya és el país amb més festivals musicals. Després de la pandèmia, a més a més, ens hem convertit en el primer destí del món en turisme de festivals. Igual que el pique entre l’alcalde de Madrid i el de Vigo per veure quina ciutat té més llums de Nadal, podríem parlar del rànquing d’autonomies amb més festivals musicals. Malauradament, els valencians no som els qui més. Tanmateix, sí que formem part del top 4 juntament amb Catalunya, Madrid i Andalusia, i alguns dels nostres festivals com el FIB, que té lloc a un altre Beni-(càssim), o l’Arenal Sound a Borriana sí que esdevenen dels festivals amb més assistència.
Els valencians som molt de dates al calendari. Tant és així que no només tenim un, sinó dos dies per celebrar-nos com a valencians, en octubre i en abril, per partida doble. Som molt de celebrar, també, això és així. No només hem celebrat els 50 anys sense l’autor d’Un Beso i Una Flor, sinó també hem fet l’Any Fuster i l’Any Berlanga. I quina casualitat que justament quan celebràvem que feia cent anys que havia nascut un dels nostres directors de cine amb més projecció, va i acollim la Gala dels Goya i, de nou, tots els ulls mirant València. I, de nou, Ximo Puig, aquesta vegada acompanyat de Joan Ribó, celebraven poder acollir l’esdeveniment que, en paraules del President, “ens situen del costat de l’esperança”.
Mentre tota Espanya anhela la 33 de Fernando Alonso a la F1, els valencians ens preparem per a acollir, de nou, un esdeveniment que ens situa al mapa internacional del motor. Perquè sí: molt de brilli-brilli, molt de artisteo, però també d’esport. El Campionat del Món de Motociclisme 2023, que començà a Portugal al març, acabarà a Xest, al Circuit Ricardo Tormo, després de passar per 18 països i quatre continents diferents en una vintena de 20 carreres. Això sí, cap valencià a la competició, on ens representen fonamentalment catalans, madrilenys i algun balear. Desitjant veure Ximo Puig amb el seu somriure afable al paddock, vestint la clàssica gorra de colors estridents i xocant punyito amb Marc Màrquez, Joan Mir o Aleix Espargaró.
València, a més de ser el cap i casal, ha estat la primera ciutat espanyola en ser Capital Mundial del Disseny. La World Design Organization ens va triar pel nostre ús del disseny com a conductor del desenvolupament econòmic, social i cultural. De nou, al mapa del glamour. I, lluny de ser un One Hit Wonder, com oblidar l’alcalde Ribó celebrant com un gol quan s’anuncià que serem Capital Verd Europea 2024? O quan vam ser Capital Europea del Turisme Intel·ligent 2022 per la nostra aposta pionera per convertir València en una ciutat climàticament neutra i intel·ligent en 2023 amb un model de desenvolupament urbà sostenible? I ja, motivats per tot aquest reguitzell de premis, reconeixements i autobombo, per què no dir que València podria ser també capital del Running, amb la seua marató València Trinidad Alfonso? Considerada de les millors d’Espanya, condecorada, amb corredors batent marques i rècords mundials i amb 30.000 participants. Som moderns, som verds, som fits.
Si el Botànic revalida el seu govern, suposem que estaran desitjant continuar amb l'inventari d'esdeveniments de la il·lusió, ja siga impulsant noves edicions dels més cuquis o posant en marxa altres. Malauradament, el dia a dia de la gestió pública pot clivellar la creativitat de qualsevol, així que ens hem posat els nostres uniformes d’event planners (sempre de colors pastel, per a més informació Planes de Boda, amb Jennifer López) i hem confeccionat un llistat de peripècies dels quals el País Valencià hauria de ser escenari com més prompte millor. El programa electoral del Botànic pel que fa a esdeveniments, vaja. Si sembla que no hi ha manera d'escapar de la política de grans esdeveniments, ja sabeu el que diuen que si no pots amb el teu enemic… almenys que traspuen brilli i tinguen la dosi de fantasia a la qual aspirem.
Comencem nostra wishlist botànica amb una proposta fonamental. Se'ns ha quedat menut el BenidormFest, ací pensem en gran. Per això, postulem qualsevol racó valencià com a seu de qualsevol final d'Eurovisió. Histrionisme desbocat, tota la purpurina disponible en l'hemisferi nord i música que enfada molt a senyors malhumorats que no entenen res! És a dir: el paradís. Posats a demanar, preferim que succeïsca perquè la candidatura espanyola guanye i no perquè el triomf siga d'un país devastat per la guerra on resulte inviable posar en marxa tal infraestructura (una salutació a Ucraïna). Però si toca substituir a una nació convertida en enderrocs, ens oferim generosament (així ho va fer Ximo Puig ràpid i veloç com una au… l’espècie la deixem a la vostra imaginació). Tot siga per l'eurofandom. A més, no habita la música en el cor de la societat valenciana? Doncs que es note!
Els francesos han tingut ja massa protagonisme durant el 2022 en el que respecta a finals de futbol. Primer, Macron captivant en la final del Mundial de Qatar amb la forma en la qual va decidir convertir-se en coach motivacional dels futbolistes francesos i sotmetre'ls a diverses insuportables xarrades sobre el triomf i el coratge. I després la final de la Champions a l’Stade de France, a Saint-Denis. Pagaríem els diners que no tenim per veure a Ximo Puig fent de guru del creixement personal a uns esportistes amb la mirada de les mil milles. Que quant costa organitzar un gran esdeveniment futbolístic i quina repercussió té en la vida diària de la ciutadania? Això no li importa a ningú. L'essencial ací són els moments icònics! I què hi hauria més icònic que una fotografia del president sacsejant a un jugador milionari mentre li crida frases d'autoajuda sobre la valentia i l'adversitat? A més, segur que es pot dir que reactiven l'economia, dinamitzen el territori, salven l'hostaleria o qualsevol conjur màgic d'eixos.
Sabem que l'alcalde socialista de Valladolid, Óscar Puente, és fan acèrrim de Taylor Swift. Resulta tan desficaciat pensar que en algun campament del PSOE li haja posat les seues cançons a Ximo Puig i el president s'haja convertit en un autèntic swiftie? Nosaltres ho veiem una opció completament plausible, per la qual cosa postulem a València, Alacant i Castelló com a parades de la gira de Taylor per Europa. L'artista va en camí d'aconseguir el tour amb més recaptació de la història del pop (el rècord el té Elton John); per què no deixar-se caure per ací? El poble valencià mereix acollir l'eufòria swiftie als seus carrers! I això segur que també, d'alguna manera misteriosa, és una forma progressista d'estimular el teixit productiu.
P.S.. Si la cantant estatunidenca t'és igual, però eres aficionat a la Fórmula 1, aquest gran esdeveniment també t'interessa: les xarxes socials porten setmanes obstinades a propagar un possible romanç entre la diva i Fernando Alonso. Les evidències? Swift té 33 anys, el nombre de victòries a què aspira el Nano, i ambdós estan recentment solters. Nosaltres afegirem una raó més per continuar somiant aquest romanç: sabem que l'opció òbvia per a acontentar els fans de les carreres automobilístiques seria revivar el circuit de Fórmula 1 de València, però creiem que és hora d'explorar traumes col·lectius nous, traumes col·lectius diferents. Quedem-nos amb la dada que interessa: l’últim a guanyar a València fou precisament Fernando Alonso, per la qual cosa creiem que mantindrà un bon record de les terres valencianes. No podria ser València el lloc de trobament entre Fernando i Taylor i protagonitzar així una nova associació que impacte en l’opinió pública igual que anteriorment ha passat amb Dua Lipa i Aron Piper o amb Bad Bunny i Kendall Jenner?
El govern valencià no pot deixar desemparada a la joventut. Que puguen pagar un lloguer o tindre un treball de qualitat és secundari, ací l'assumpte clau és: quin sarau poden encapçalar els nostres dirigents que atraga la generació Z com abelles a una bresca de mel? Tenim la resposta: acollir la pròxima Velada del Año que organitze l’streamer Ibai Llanos. Es tracta d'una trobada retransmesa per Twitch en la qual creadors de contingut s'enfronten en combats de boxa. Com el que busquem ací és millorar la visibilitat dels nostres governants, proposem un gir de guió: que les baralles no es produïsquen entre tiktokers i youtubers sinó entre membres del Consell. La politologia que ens agrada: la dels punys.
En el podcast La Paella Rusa hem manifestat en moltes ocasions la nostra devoció pel certamen televisiu Miss Vaca, en el qual es tria a la millor vaca de Galícia. Fa anys que clamem per una versió valenciana del concurs i creiem que la revalidació de la cúpula botànica podria ser l'excusa perfecta per a això. Clar, ací no hi ha una àmplia tradició bovina, per la qual cosa s'imposa un canvi d'animal. La nostra opció: Miss Rata de Marjal. Seleccionem al rosegador més carismàtic de les candidatures i reivindiquem el Parc Natural de l’Albufera. A més, suposa una espenta per al sector de confecció de bandes i corones en miniatura, un motor econòmic estratègic. No pot fallar.
Fa alguns mesos es va anunciar que la Ciutat de les Arts i les Ciències ampliaria la seua extensió i convocaria un concurs internacional d'idees al respecte. Doncs bé, no fa falta tal concurs, tenim la proposta perfecta: un museu Guggenheim. O els valencians mereixem menys que Bilbao? I no ens serveix un Guggenheim qualsevol, no: volem un dissenyat pel mateix Frank Gehry. Encara més, volem que durant el procés es baralle a navalla amb Santiago Calatrava per veure qui és l'arquitecte estrela definitiu del cap i casal. Volem sang i edificis fastuosos. Ho volem tot. I ho volem ja.
P.S.: Aquesta proposta podria formar part de la Velada del Año com a bonus track de la nit. Ibai, tenim moltes idees, t’esperem.
Madrid va intentar en diverses ocasions ser seu olímpica i va fracassar estrepitosament. No creieu que, encara que només siga com a venjança per dècades d'oprobis, el govern valencià hauria de començar una maquiavèl·lica campanya per convertir-nos en seu dels Jocs Olímpics? La revenja absoluta i definitiva. Ens llancem a un relat èpic que reivindique els valors mediterranis en connexió amb la Grècia clàssica i no hi ha qui ens replique. Les Olimpíades de Barcelona? Això és el passat, nosaltres pensem en EL FUTUR. Vinga, a construir infraestructures megalòmanes que quedaran abandonades al cap de vint minuts. Però infraestructures megalòmanes d’esquerres, no de… LES ALTRES.
Una trobada galàctica en la qual el govern valencià puga fer desfilar tots els tòpics pintorescos del comboi acompanyats de conceptes vagues d'alegria i germanor. Sempre des d'una òptica progressista, per descomptat! La conferència inaugural serà un combat d'arts marcials mixtes sobre l'ortodòxia en la paella. La cerimònia final (esmorzaret obligatori) consistirà en un intent de batre el rècord Guinness de quantes vegades es pot dir ‘La Millor Terreta del Món’ en una vesprada abans de patir un col·lapse nerviós.
Per descomptat, aquesta és només una primera selecció de grans esdeveniments somiats. Estem obertes a afegir les vostres propostes. Un museu internacional d'ossos de peluix (que agraden a tothom… com la vida mediterrània!)? València capital del punt de ganxo? Expliqueu-nos quin gran esdeveniment hauria d'incloure el full de ruta del govern valencià!