X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Un món sostenible?  / OPINIÓN

Cuba en Període Especial

8/12/2016 - 

Mai abans una imatge havia estat tan prop de provocar una guerra mundial de proporcions apocalíptiques. Unes fotografies captades en octubre de 1962 per un U2, avió espia de la força aèria nord-americana, descobriren el desplegament a Cuba de míssils nuclears d’abast mitjà R-6, el mateix model que havia desfilat aquell any durant la celebració del Primer de Maig a la plaça Roja, un armament amb capacitat suficient per a destruir pràcticament tot el territori dels Estats Units. La Unió Soviètica estava proporcionant armament de destrucció massiva a la revolució cubana a escasses milles de la costa de Florida, una maniobra que elevada la temperatura de la Guerra Freda en molts graus. 

Fidel Castro s’havia mostrat disposat a utilitzar obertament “els coets” com arma política, però la diplomàcia d’emergència desplegada d’amagat entre Kennedy i el líder soviètic Khrusxov acabaren salvant la situació. Un any després el carismàtic president dels Estats Units era assassinat a Dallas. Dies abans del magnicidi, Castro, davant els intents d’atemptar contra la seua pròpia vida instigats per la administració dels Kennedy, va advertir en una entrevista a un periodista colombià que “si ells van contra mi, jo aniré contra ells”. En 1961 ja havia aconseguit derrotar la invasió promocionada per la CIA a Badia de Cochinos amb cubans de l’exili com a tropa, que es quedaren sense suport aeri per mandat exprés de Kennedy. El cas és que Fidel ha lidiat amb 11 presidents dels Estats Units, i per ben poc no ha vist la presa de possessió de Donald Trump. Només el lent pas del temps ha pogut acabar amb el comandant en cap de la revolució més novel·lada del planeta. Uns han celebrat la mort del dictador i altres recorden nostàlgics el mite revolucionari, glosant una biografia plena de “llums i ombres”, eufemístic tòpic que personalment considere més aplicable a una pintura de Caravaggio que al barbut més famós de la política mundial, l’únic mandatari que sempre ha mantingut un discurs internacionalista. En tot cas un personatge clau per a entendre els jocs de poder de la segona meitat del segle XX. 

La més inesperada batalla de Fidel Castro

La batalla més inesperada i dura a la qual es va haver d’enfrontar Fidel no va ser davant les bales ni els cigars enverinats, sinó contra la falta del petroli provocada pel desmantellament de la Unió Soviètica en 1990, principal valedora i font de subministrament de l’illa caribenya. Tot per obra i decisió de Boris Ielstin, a qui ningú curiosament qualifica habitualment com a dictador. El règim cubà, convertit en reducte comunista encara més aïllat, va declarar la situació de Període Especial, un estat d’emergència que tenia com a únics precedents les crisis bèl·liques dels anys 60. Va ser en eixe moment de greu precarietat econòmica, a l’estiu de 1993, quan vaig visitar Cuba en companyia de Sebastián, Juan i Julián. Una experiència que com cap altra em va permetre contactar amb l’essència de la solidaritat entre humans gràcies a l’amistat cubana proporcionada per Ismael, Chiqui, Maidelín i tants altres amb els que varem compartir moltes alegries i també algunes misèries durant l’estada a l’illa.  

Aterrarem al casolà l’aeroport José Martí de l’Havana abord d’un veteraníssim i descomunal Tupolev, un regal del poble soviètic a Cubana de Aviación. Mentrestant, davant El Malecón reposava un petrolier que no podia descarregar el combustible que transportava perquè el govern cubà ni tant sols tenia divises per pagar les despeses d’atracament. El paisatge urbà ens va submergir en un atmosfera cinematogràfica congelada als anys 50, amb cadillacs rovellats i una ciutat encantada que literalment es queia a trossos. A peu de carrer bull una població acollidora acostumada a sobreviure dia a dia als rigors de La Revolució, que ha proporcionat als seus habitants educació i sanitat universal, amb un model sense precedents a Amèrica Llatina, al temps que ha imposat durant 6 dècades un règim de vida per decret amb falta evident de llibertats. 

  

Una expressió molt havanera

Molt prompte aprenguérem que el ritme dels temps és diferent i especial a Cuba, on fixar un horari per a un trobada era més bé un acte de fe que un acord estadístic. “Si no hi ha per a mantega, com vols que arribe la guagua a l’hora” era un expressió molt “havanera” pronunciada davant les parades del suposat transport, amb una horari de pas que sempre era una incògnita en aquells temps. Els talls de subministrament elèctric que durant hores patia la població arribaren “fins i tot” als hotels de menys categoria ocupats pels turistes, preservats fins al Període Especial del racionament energètic. La llet i els ous eren escassos de vore entre la població cubana com la major part d’aliments, medicines o qualsevol utensili de higiene personal. Fins i tot el paper d’escritura era un article de luxe.    

El crack econòmic causat per la desaparició del gegant soviètic afegit a l’endèmic bloqueig dels Estats Units, va provocar un fenomen de resistència davant l’adversitat en una població ja acostumada als patiments. La desaparició sobtada del petroli va obligar a buscar alternatives en una economia obligatòriament sostenible basada en l’agricultura, una precària ramaderia  i la cooperació entre veïns com mostra en detall el documental “El poder de la Comunidad: Como Cuba sobrevivió al Peak Oil”, dirigit per Faith Morgan en 2006, que explica els mecanismes que van fer possible no només sobreviure sinó eixir endavant amb èxit sense disposar a penes de combustibles d’origen fòssil, un exemple més del que pot fet Cuba. 

Després d’uns dies d’estada a La Havana seguirem viatge en direcció a Guanabo. Recórrer el trajecte, d’uns 40 quilòmetres, ens va costar quasi una jornada a causa de les punxades de pneumàtics que el conductor i la seua companya reparaven amb habilitat i sense perdre el somriure, després de sortejar els monumentals clots semblants a cràters lunars que foradaven l’asfalt.   

 

Rom entre revolucionaris i presidiaris

Un vegada instal·lats a les nostres cases d'acollida gràcies a l’amic Ismael, periodista de professió i apassionat del cinema de Billy Wilder, vam començar com és costum a prendre rom amb els veïns de la quadra; “el carrer” en terminologia cubana. Compartirem brindis amb gent molt variada i escoltarem històries d’excombatents dels anomenats “barbuts”, que en l’època insurgent lluitaren contra l’exèrcit de Fulgencio Batista a les ordres d’El Che Guevara, Fidel Castro i Camilo Cienfuegos a Sierra Maestra. Al costat d'ells conversaven amigablement en la mateixa reunió dos ex presidiaris, un d'ells acusat de posseir unes sabates robades i un altre d'intentar fugir a Miami, el paradís capitalista al que molts anhelaven arribar des de les platges d’eixa localitat costanera, en aquells anys poc transitada per turistes, que resultava ser el punt més proper de l'illa als dominis continentals de l'etern enemic. Els acabaven de posar en llibertat, com a altres reclusos, perquè el govern cubà no tenia diners per a poder alimentar-los. 

L'animada festa va acabar davant l'imminent inici d'una Rendició de Comptes, una espècie de reunió de la comunitat de veïns on el president i l'administrador eren els membres de la direcció local del Partit Comunista, que ràpidament van muntar un escenari per a l'acte presidit per retrats dels omnipresents Fidel, Che i José Martí embolicats en la bandera pàtria. Ningú gosava presentar cap queixa, però davant les preguntes de la junta directiva algú es va atrevir a recordar que feia uns mesos els havien promés que tornarien a tindre aigua corrent i que arribaria el gas. El màxim dirigent de l'acte posat en peu va arengar la concentració amb un argument de pes com a resposta “companys, sabeu que La Revolució exigeix sacrifici...!!!”, després de recordar els mals causats pel “bloqueig imperialista”, els assistents van prorrompre en una sonora ovació i l'acte es va donar per finalitzat. Ja caiguda la nit, i acompanyats per un dels veïns de la quadra vaig poder observar com algú intentava fer-se a la mar en una improvisada embarcació, que als pocs minuts era interceptada per la Policia Revolucionària.

Seguirem camí en direcció a Cienfuegos, al centre de l’illa, utilitzant com a transport un Lada últim model socialista, que alimentàvem amb combustible clandestí produït i venut en cases de coneguts. Durant el trajecte poguerem assistir a una actuació dels Van Van, la banda icona del són cubà nascuda el 1969 que deu el seu nom a una campanya institucional per a superar el rècord de recol·lecció de canya de sucre impulsada pel comandant Guevara. Amb l'estómac buit per la impossibilitat de trobar menjar ni al mercat negre ni en qualsevol altra banda, vam fer nit en un pis que ens va deixar un veterà de les tropes que van combatre al Congo a les ordres del Che. La nostra particular ruta de turisme polític va culminar a platja Girón, a la Badia de Cochinos, on un gran cartell recordava que allí s'havia produït “la primera derrota de l'imperialisme a Amèrica Llatina”. Les restes de la batalla es conservaven com a relíquies en un museu que relatava les gestes del comandant suprem.

 

Els anys han passat i Cuba ha soterrat ja les cendres de Fidel mentre l’illa s’enfronta al seu decisiu i llargament esperat “nou període”. L’opacitat del règim amaga com serà la successió quan el germà Raúl deixe el poder en 2018 com ha anunciat, però segur que dins l’ortodòxia revolucionaria el destí està ben planificat. Una altra incògnita planeja sobre les futures relacions amb els Estats Units. Els gestos d’acostament escenificats per Obama en 2014 acabaren amb 53 anys d’aïllament, però ara tot queda en suspens davant el nou rumb que imposarà Donald Trump, amb plantejaments molt més pròxims a l’exili de Miami. En tot cas l’economia de mercat i el capitalisme ja fa temps que estan entrant a l’illa. Falta saber si definitivament el règim aposta per un model xinés de “diners sí, però drets humans ja vorem” adaptat a les peculiaritats caribenyes. Fa molt de temps que ja no hi ha míssils amb caps nuclears apuntant als veïns rics, ara els empresaris i les grans multinacionals esgoten el compte enrere per al llançament de les seues inversions cap a una illa ansiosa de canvis. El futur, ja sense Fidel, determinarà els efectes de l'ona expansiva i si serà necessari declarar un nou Període Especial.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email