La Fundació Salvador Mollà reviscola l’antiga fàbrica del Filaner, a la capital de la Vall d’Albaida, amb un espai creatiu cobert per un immens tapís metàl·lic
7/02/2023 -
VALÈNCIA. Des de la carretera que baixa a la vora del Clariano sembla un vaixell ancorat a la ribera del riu. La proa està orientada cap al pont del Salt del Bou, mentres la popa dóna impuls a l’edifici deixant enrere el pont de Santa Maria i la Vila. Unes finestres d’ull de peix recorren la part baixa de l’antiga fàbrica, encallada al barranc que conforma el riu Clariano.
La façana està trenada per escames d’acer galvanitzat que van trenant-se de banda a banda de la façana. Com si fóra un sòcol, la banda inferior va recobrint-se de làmines d’acer patinable que fa brollar la part més eclèctica de la composició, que el seu autor presenta com “el tapís arquitectònic més gran del món”. Plats ceràmics cuits al forn de la fundació o macarrons i plafons d’acer inoxidable fan de flocs, fils i botons sobre l’acer patinable.
Fa més de vint anys que l’artista d’Ontinyent Salvador Mollà va adquirir la fàbrica del Filaner, després d’unes dècades d’abandonament. “Va començar primer com taller i magatzem, però l’edifici s’ha acabat convertint en una peça més de la fundació”. Ara s’ha convertit en un espai creatiu on a la faena quotidiana de l’artista, s’ha sumat l’exposició de la seua col·lecció, la seu de l’espai cultural El Filaner i un recorregut d’escultures a l’aire lliure.
“Quan estudiava, només gaudia de les activitats on perdia la noció del temps. Per això em vaig fer artista”, explica Mollà. “Prompte vaig sentir que a la pintura no aportava res de nou, i vaig intentar buscar llenguatges més personals. Vaig provar amb el collage i això em va animar a fer un curs de ceràmica. Al final vaig acabar comprant un forn i experimentant amb diferents tècniques i grandàries”.
Per a concebre la transformació de l’antiga fàbrica en la seu de la seua fundació, el procés que segueix l’artista és eminentment mental. “Em cree imatges al cap i vaig improvisant durant el procés, perquè el treball et va demanant coses que sobre el paper no hauria pensat. Només amb un condicionant: que el tapís sobrevisca a les inclemències de l’exterior”. Una exigència assolida després d’experiències com l’última crescuda del Clariano, patida durant la DANA de setembre del 2019.
La coberta de la nau està rematada per una cúpula de ferro i vidre sostinguda per un esquelet metàl·lic. “Una combinació entre la tradició de la ferralla i la vibració de les cúpules de vidre”, explica Mollà. Un collage d’elements reciclats d’acer patinable dóna pas a les transparències del vidre. Encara que recorden a la ceràmica esmaltada de les cúpules de les esglésies valencianes, en este cas el blau ve de la claror del vidre, amb milers d’ampolles empeltades amb l’estructura metàl·lica, que fa de matriu.
L’exterior del complex es completa amb la Riba d’Art, un jardí escultòric amb fonts, instal·lacions site specific i figures on Mollà va concentrar els esforços dels últims anys. “La meua obra està definida pel mestissatge de textures i materials”. Una trajectòria que es pot desentranyar a l’interior de la fundació, amb una exposició de peces que experimenten amb la ceràmica, el vidre, el ferro, la fusta i l’acer i combinen tècniques des de la joieria fins a la costura. Una visita al llegat de l’excèntric l’artista ontinyentí Manduca, el llegat del qual gestiona la Fundació Salvador Mollà, completa el recorregut eclèctic per esta sorpresa a la vora del riu, oberta a visites i amb un programa anual d’activitats.
