X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 21 de agosto y se habla de à punt CVMC FUNDACIÓN HORTENSIA HERRERO TAPINERIA
GRUPO PLAZA

ACIDESA VALENCIANA  / OPINIÓN

El deute espanyol, una veritat incòmoda I

10/12/2017 - 

Si la setmana passada parlàvem del sistema de pensions, aquesta setmana els propose parlar sobre el deute del “Reino de España”; aquest és el nom del titular (deutor) del deute espanyol. La meua proposta es motiva perquè constate que la gran majoria dels mass media de l’estat no informen ni li donen la rellevància que té, la preocupant evolució del deute públic espanyol en la seua escaleta de notícies. Com a conseqüència, la població no és conscient del problema que se’ns ve damunt però no ho dubten: el deute l’haurem de pagar.

I és que en això del “default” de l’Hisenda pública, és a dir no pagar els deutes, els territoris que formen part del que avui en dia és l’estat espanyol són campions a nivell mundial; 14 fallides al llarg de la història. Si be cal aclarir que fins el 1707 que Castella aplica el Decret de Nova Planta “por justo derecho de conquista” (frase que es diu literalment al Decret), el Regne de València tenia hisenda pròpia i per tant les fallides dels S. XVI i XVII ho eren del Regne de Castella. Els valencians no patim una fallida de la Hisenda pública fins que els Decrets de Nova Planta ens usurpen els Furs, la Generalitat i per tant la Hisenda Valenciana en aplicar-nos les lleis castellanes. Així, el S.XIX es succeeixen sis períodes de fallida de la Hisenda pública espanyola,  aquest períodes són els primers en els que els valencians ens vegem involucrats en una fallida de la Hisenda pública. Conte aquest xicotet tast històric perquè hem de ser conscients d’on venim i del que ens ha passat per a analitzar el present, el context importa.

Seu del Banc d'Espanya a Madrid. Foto: EFE 

Doncs be, amb eixos antecedents, l’any 2007 com ja sabem comença la crisi econòmica més gran que el món havia patit des de l’any 1929. A l’estat espanyol el pilla en plena borratxera immobiliària amb un sistema financer prestant de manera totalment irresponsable. Per cert, els preus de la vivenda estan tornant a pujar i diuen que l’home (i la dona) és l’únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra. En el cas espanyol jo diria que dos milions de vegades... Bo, aquesta crisi internacional pilla el sector privat espanyol endeutat fins les celles i més enllà. Quan aprendrà la gent que el deute és verí a llarg termini? I que el llarg termini sempre arriba? El resultat van ser molts préstecs lligats al sector immobiliari que no es van retornar i bona part del sistema financer (caixes d’estalvi i alguns bancs) en risc de fallida imminent que l’estat espanyol va haver de rescatar demanant un “crédito en condiciones ventajosas” (M. Rajoy dixit en 2012) i transformant així un problema de deute privat en un de deute públic, és a dir com a ciutadà tant se val si eres responsable o no amb el teu endeutament. Com el teu estat no ho és, això ho acabaràs pagant tu com a contribuent.

Encara no hem acabat, d’eixe rescat bancari el Banc d’Espanya dona per perduts 60.600 milions d’€ (dels 77.000 milions d’€ que diuen que van injectar) més 39.500 milions d’€ del FROB, el que fa com a mínim 100.100 milions d’€ (a banda d’avals i altres esquemes de protecció el resultat dels quals caldrà esperar 10 anys des de la data en que s’atorgaren). A més, l’import del cost del rescat bancari no figura en el còmput oficial del deute públic espanyol en virtut d’un acord entre el govern espanyol i les autoritats europees. Però això no significa que no s’hagen de pagar, s’han de pagar fins el darrer cèntim. Només és per a que la gent no s’asuste ni s’enfade massa.

El ministre Montoro. Foto: EFE 

Oficialment, però, rescat bancari a banda actualment l’estat deu al voltant d’1 Bilió d’€. Aquesta xifra sembla gran però cal posar-la en context, per a analitzar la capacitat d’un estat de pagar el seu deute i això es mesura a través del percentatge que suposa el deute sobre el PIB. La ratio Deute/PIB compara el que deus amb la teua capacitat per pagar (el que eres capaç de produir), el PIB. Com que una imatge pot ser molt aclaridora, donen un cop d’ull al gràfic següent (generat amb dades de l’EUROSTAT).

Com poden observar, quan el senyor M. Rajoy va arribar al govern espanyol, el deute era del 70% sobre el PIB. Entre el final de 2011 i el final del 2014, el deute creix fins al 100% del PIB. Això són 30 punts percentuals en 3 anys, que són els 3 anys de retallades en sanitat, educació, serveis socials i dependència més intenses, retallant l’estat de benestar en el moment que més falta li feia a moltes persones. Va dir que les retallades eren necessàries per reduir el deute, però les dades demostren que no va reduir el deute. Després de 2014, la situació s’estanca  i el deute frega el 100% del PIB, no millora. Per què?

Quan en una situació de crisi econòmica un estat retalla 1€ de despesa social, no s’estalvia 1€ en despeses, si no que eixe 1€ és una renda que abans anava a parar a les butxaques d’algú que ara ja no el rep i que per tant no se’l gastarà (reducció del consum) i per tant tampoc pagarà impostos per ell (reducció de la recaptació), les empreses/comerços que li venien a qui ja no rebrà l’€ hauran d’ajustar la producció a la baixa perquè vendran menys; ajustar producció a la baixa significa acomiadaments (gent que ja no rep un salari i per tant redueix i elimina compres i també deixa de pagar IVA per les compres i IRPF pel salari) i pagar menys impost de societat...Multipliquen açò pels milers de milions d’€ que es van retallar. El procés continua unes quantes vegades més perquè administrar una economia sencera no és com administrar una llar individual. Es coneix com a efecte multiplicador i el va descobrir John Maynard Keynes durant el primer terç del S.XX. L’explicació està en que les retallades en despesa social redueixen el PIB en un major proporció de la reducció del dèficit que suposen i acaben traslladant el dèficit al deute fent-lo créixer, que és el que ha passat.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email