X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Un Món sostenible? / OPINIÓN

El Dia D Trump

8/06/2017 - 

El 6 de juny de 1944 es va produir un desembarcament militar que va canviar el rumb de la història. El Dia D 156.000 soldats creuaren el canal de la Mànega per mar i per aire en direcció a Normandia, al nord de França, dins l’operació Overlord. El gruix d’aquell contingent expedicionari aliat estava format majoritàriament per tropes nord-americanes. La invasió va alterar definitivament el curs de la Segona Guerra Mundial, que va acabar a Europa menys d’un any després amb la rendició incondicional d’Alemanya.  Ara en juny de 2017, l’actual president dels Estats Units ha decidit replegar-se a les bases centrals i iniciar una etapa inèdita d’aïllament internacional davant un nou enemic global; el canvi climàtic. La histriònica posada en escena de Donald Trump per anunciar que Estats Units es retira de l’Acord de París —com ja va prometre durant la campanya electoral—, és en realitat un altre gag d’un mal comediant. L’empresari posat a president diu que amb l’acord climàtic EEUU perdria 2,7 milions de llocs de treball, i milers de milions de dòlars a causa de la incorporació d’unes tecnologies que no necessiten. Al mateix temps, Trump ja ni tant sols tracta de negar l’innegable i, en la intimitat, sembla reconèixer implícitament l’existència del canvi climàtic causat pels humans, possiblement perquè sap que li està afectant en primera persona. Un grup de científics li adverteix en una carta que la seua mansió tropical de West Palm Beach, a Florida, podria desaparéixer davall l’aigua a causa de l’augment del nivell de la mar. Una projecció de la Southeast Florida Regional Climate Change Compact, preveu que l’augment a la zona siga de 18 cm en 2030.

La decisió de Trump a qui més perjudica, en contra del que ell assegura, és als propis ciutadans nord-americans. En la història, tant de l’època antiga com de la moderna, “les grans potencies han anat i han vingut, però generalment han acabat en assassinat  i no en suïcidi", segons diu John Ikenberry, professor de política i afers internacionals de la Universitat de Princeton. El trumpisme inaugura un nova tendència en l’orde mundial on un dels actors principals, en mig d’una escena crucial per a la representació, fuig de l’escenari i deixa tot el protagonisme de l’obra a un dels seus antagonistes, en este cas la Xina. El gegant comunista, el país que més contamina del món, ha entés dos coses importants: la primera és que el canvi climàtic és una realitat, que cal combatre pel bé de tota la població mundial amb l’abandonament dels combustibles fòssils. La segona és que, per a poder fer-ho, es requereix una reconversió tecnològica estructural que suposa una nova oportunitat de negoci i de treball, que obligatòriament ha d’arribar. Per tant és millor liderar l’ofensiva. En 2015, Xina va destinar 92.000 milions d’euros a energies renovables, segons l’Agència Internacional d’Energies Renovables. En el mateix període, Estats Units va invertit  39.000 milions i la Unión Europea 43.000 milions. Afortunadament  Trump no és els Estats Units ni la seua indústria, que continua amb els plans de reconversió i s’ha mostrat majoritàriament en contra de l’anunci del president,  que en realitat té més de teatre que d’efectivitat legal immediata. Cap país dels que firmaren inicialment l’històric pacte climàtic el pot abandonar fins que hagen transcorregut  almenys tres anys des de la firma de l’acord, que es va produir en desembre de 2016. Per tant, fins a finals de 2019 no podrà formalitzar l’eixida i, segons la redacció de l’acord, el país que vullga anar-se’n tindrà que esperar altres 12 mesos. Un futur on Trump podria estar ja fora del càrrec o bé en un segon mandat, si així ho decideixen els votants. En qualsevol cas, la decisió de l’actual inquilí de la Casa Blanca ha fet que els Estats Units s’hagen unit a un bloc molt reduït i exclusiu format per Siria i Nicaragua, els dos únics països que decidiren no donar suport al pacte. En l’altre front, 194 països es mantenen dins l’Acord.

És cert que crea molt mal ambient que un dels governs més poderosos del món vullga fer marxa enrere, però la inèrcia de transformació és imparable. El problema realment important és que el ritme actual de mitigació és absolutament insuficient per a evitar que la temperatura mitjana del planeta augmente més de 2 graus a finals de segle, respecte als nivells preindustrials, com pretén aconseguir l’Acord de París. Eixa xifra és bàsicament una referència estimativa sobre el límit que no s’hauria de superar per a evitar efectes irreversibles. En realitat el pacte de la capital francesa és bàsicament un símbol, una mera declaració d’intencions que obliga a ben poc però, al mateix temps, suposa un punt d’inflexió realment històric, perquè mai abans tants països s’havien posat d’acord en la necessitat d’actuar contra el canvi climàtic. Com gràficament ho va descriure l’activista i escriptor George Monbiot, els resultats de la COP21 de París són “en comparació amb el que podia haver sigut, un miracle. En comparació amb el que havia d’haver sigut un desastre”. El pacte estableix que les emissions de gasos d’efecte hivernacle emesos per l’activitat humana hauran d’equiparar-se amb els nivells que els arbres, el sòl i els oceans puguen absorbir naturalment, un objectiu que hauria d’aconseguir-se entre 2050 i 2100. Però els compromisos per a la reducció d’eixes emissions són voluntaris, un detall molt clarivident. També es fixa un “finançament climàtic” amb 100.000 milions a l’any des de 2020 per ajudar als països mes desfavorits a adaptar-se a un sistema sense combustibles fòssils. La diplomàcia climàtica avança a pas de tortuga, mentre els efectes del canvi climàtic corren com a conills en totes direccions. Les paraules estan molt bé i cadascú te la seua opinió, i Trump que va per lliure s’oposa a totes, però vivim en un únic planeta que precisa respostes urgents amb un nou “Dia D” que pare els peus al canvi climàtic.

La mar de plàstics

La numerologia fa coincidir la setmana amb el Dia Mundial dels Oceans, els principals reguladors naturals del clima. Des de 2009 les Nacions Unides dediquen el 8 de juny a reclamar l’atenció pública sobre els grans pulmons de la Terra, que contenen el 96 per cent de l’aigua del planeta. El canvi climàtic està contribuint a l’elevació del nivell de la mar, varia els corrents que regulen la seua circulació i alteren la temperatura de l’aigua, que propicia la formació de fenòmens meteorològics extrems i afecten el cicle hidrològic. Un element que s’ha transformat en un altre problema greu per als oceans és el plàstic, convertit en part del decorat del paisatge marí des de fa a penes 50 anys. Entre 5 i 11 milions de tones de plàstic acaben cada any a la mar. La major part van degradant-se a poc a poc per a convertir-se en diminuts microplàstics, que entren a formar part del menú habitual en l’alimentació de la fauna marina. La progressió actual podria fer que en pocs anys hi haja més fragments de plàstic als oceans que peixos. Per a reclamar l’atenció sobre eixe mar de plàstics arriba a València el Rainbow Warrior, l’embarcació insígnia de Greenpeace en nombroses batalles. Ara reclama l’atenció sobre la campanya Menys Plàstics, més Mediterrani, una iniciativa destinada a conscienciar la població sobre la major i més preocupant invasió que estan patint els fons marins en el present.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email