Els contes de la mare ossa: convertir l’estridència en calidesa

VALÈNCIA. És l’hora d'anar a dormir i l'osset requereix de la mare tres contes de bona nit. Els contes de la mare ossa (Libros del Zorro Rojo, 2018), de Kitty Crowther, són, així, un compendi de tres històries senzilles que, entre xiuxiuejos, succeeixen en el bosc, durant la nit, i amb els quals es pretén ajudar els més menuts a relaxar-se durant l’instant màgic i de companyonia lectora que antecedeix als somnis. Malgrat aquest propòsit, cal dir que no tots els personatges d’aquest llibre aconsegueixen agafar el son immediatament, per això, la guardiana de la nit, per exemple, ha de fer sonar el seu gong, per tal d’assegurar-se que tothom s’adorm (i a ella, ¿qui li dirà que ja és l’hora de dormir?). En canvi, Flora, la xiqueta més valenta, busca en la foscor móres delicioses mentre perd el camí de tornada a casa i tracta perplexa de dormir cap avall al cau d’una rata penada i, finalment, Galeric, l’home que viu en el forat d’un arbre i no es trau mai l’abric, tampoc aconsegueix adormir-se, malgrat el seu llit de plomes suaus.

Kitty Crowther va nàixer el 1970 a Brussel·les, una ciutat on encara hi viu. El fet d’haver patit un problema d’audició durant el seu naixement va provocar que li costara molt parlar, un entrebanc al qual s’hi va sumar la barreja de llengües a què va haver de fer front: de pare anglés i mare sueca va créixer en un país de parla francesa i flamenca. Potser, aquestes circumstàncies físiques i lingüístiques van complicar i, per descomptat, van enriquir alhora l’aprenentatge i la capacitat comunicativa d’aquesta il·lustradora. Amb tot, certament, Crowther va trobar en l’art la manera més adient d’expressar els sentiments i les emocions i, sortosament, des de la infantesa fins aleshores, encara no ha parat de dibuixar i d’escriure. Aquesta perseveració creativa, juntament amb més d’una quarantena d’obres publicades, la van portar a guanyar el Premi Astrid Lindgren del 2010, el reconeixement internacional de més prestigi en la literatura per a infants i el guardó necessari que li va donar l’oportunitat de difondre internacionalment la seua obra amb nombroses traduccions arreu del món.

Amb un estil artístic i narratiu personal i inconfusible i una originalitat sense límits, conéixer alguns detalls de la biografia d’aquesta autora belga, certament, fa entendre un poc més el peculiar imaginari amb què sorprén en cadascuna de les seues propostes. De fet, la confessió reiterada de no fer llibres bonics, sinó històries que li interessen profundament amb temes, de vegades, incòmodes, és la clau principal per acostar-se  fins a un treball ple d'atmosferes misterioses i d’éssers estranys i pertorbadors però també tendres i delicats, com ara es comprova de nou en aquest volum. Es tracta, doncs, d’una autora que desperta certa controvèrsia, que no deixa indiferent ningú, ni els més menuts ni tampoc els més grans, tot i les reticències d’alguns d’aquests últims que, malauradament carregats de prejudicis, fugen d’aquest tipus de literatura més lliure, subversiva i desacomplexada.

Les tres històries d’Els contes de la mare ossa estan protagonitzats, per tant, per tres persones humanes que conviuen amb animals humanitzats i tots els relats es desenvolupen mitjançant frases breus i senzilles que, dins una atmosfera infantil i innocent, amaguen una realitat una mica més desassossegada que es relaciona amb la inseguretat dels infants davant tot allò que ni coneixen ni entenen, com ara la nit i la foscor. Tot i això, és l’extravagància cromàtica el repte més gros a què s’enfronta Kitty Crowther en aquest llibre, en fer d’un color tan arriscat com és el rosa fúcsia la tonalitat dominant per excel·lència, un to estrany que intensifica l’efecte plàstic, que captiva i hipnotitza i que, sorprenentment, aconsegueix, fins i tot, transmetre una certa sensació de calidesa i confort.

Kitty Crowther, però, no renuncia a l’essència poètica i al protagonisme absolut de la natura, uns trets que defineixen els seus dibuixos juntament amb l’ús dels llapis de colors i el ratllat del grafit amb què executa sobre el paper tota una infinitat de línies de colors i de gruixos diferents que fan serpentejar la imatge entre la realitat i el somni. Especialment suggeridors són, com sempre, els cabells, llarguíssims, que esdevenen quasi elements autònoms i orgànics que es desplacen lleugerament per la imatge d’una manera íntima i expressiva i contribueixen en aquest deliri narratiu i plàstic. Es tracta, doncs, de tota una declaració d'intencions, tant literàries com estètiques, per agafar el son amb l’ajuda d’uns personatges inversemblants que, sense que ens n’adonem, s’endinsaran en l’escalfor del nostre llit i, com fan amb l’osset protagonista, ens diran a cau d’orella, molt bona nit.