Bromera arriba a la 53 Fira del Llibre de València amb la darrera novetat de Rocio Bonilla, una lectura original i divertida al voltant dels inconvenients i les virtuts de les relacions entre germans
VALÈNCIA. Es va estrenar amb Cara de pardal i, només un any després, De quin color són els besos? es va convertir en el fenomen editorial que va consolidar Rocio Bonilla com una de les autores de més prestigi dins del panorama de la literatura infantil. A aquest últim li seguiren altres títols, com ara La muntanya de llibres més alta del món, Max i els superherois i Els fantasmes no truquen a la porta, entre d’altres. Tot un grapat de llibres amb què referma la seua posició en el rànquing de les il·lustradores d’àlbum il·lustrat més reconegudes i on es barregen obres personals amb altres col·laboracions amb escriptors i il·lustradors diferents, com són Oriol Malet, Ilan Brenman i Eulàlia Canal. Traduïda a més d’una vintena de llengües i amb nombrosos guardons que avalen una extensa trajectòria literària, no és d’estranyar, doncs, que aquesta primavera l’editorial d’Alzira incorpore al seu catàleg Germans (Bromera, 2018), el darrer treball de Bonilla en solitari.
La tendresa, l’optimisme i l’humor que transmeten els llibres d’aquesta autora catalana ha conquerit tant un públic fidel com aquells lectors que la descobreixen per primer cop. Les seues són històries familiars en què els més menuts es poden reconéixer fàcilment i alhora generen una connexió lectora entre els infants i els adults. De fet, Rocio Bonilla observa els seus fills per a inspirar-se i crear els personatges dels seus contes, per a tractar de transmetre emocions autèntiques i reflectir comportaments infantils reals. Tant és així que a Germans explica la relació conflictiva entre un mico i un rinoceront, que no són més que un xiquet i la seua germana més gran. Una entesa que no sembla gaire fàcil i amb la qual s’estableixen aquestes simpàtiques comparacions animals, especialment perquè ell és un petit dimoni esbojarrat i ella, contràriament, és molt més tranquil·la i responsable. Malgrat això, ja se sap que entre germans mai no falten les tensions i les discussions, fins i tot quan entre ells hi domina l'amor. Arran d’açò, cal dir que, potser, de vegades, el text cau en certs convencionalismes de gènere, quan fa referència als jocs als quals juguen individualment els germans i a la personalitat de tots dos.
Més enllà de les semblances de l’argument amb la realitat quotidiana de les relacions entre germans, l’enginy d’aquest relat es basa en el fet que es pot llegir obrint el llibre per la portada i per la contraportada, perquè en realitat, totes dues funcionen com a coberta. Així, si s'inicia d’una banda, es llig la història dels dos germans explicada pel menut que creu que la seua germana és tan avorrida com un rinoceront mentre que, si es comença per l'altre costat, es presenta el punt de vista de la germana gran, que creu que el seu germanet és ben ximple, tant com un mico. Finalment, però, totes dues versions acaben confluint en la part central amb un element inesperat: la presència d’un bebé que plora desconsolat i el descobriment sobtat d’un tercer germà. Quina casualitat, o potser no tant, que Bonilla és mare també de tres fills. La matèria, doncs, sembla dominar-la, i amb escreix.
A Germans, Rocio Bonilla no renuncia tampoc al seu estil inconfusible i la brevetat i la senzillesa dels textos es conjuga amb unes il·lustracions amables i de tonalitats clares. Es tracta d’imatges fetes amb llapis i aquarel·la, amb un gust pels detalls i, sobretot, per la presentació d’ambients domèstics i propers, per tal que el lector s’identifique més fàcilment amb la seua experiència vital. S’observa també un domini del llenguatge visual per part de la il·lustradora, com es pot comprovar, per exemple, en aquelles escenes que mostren una simultaneïtat d’accions en una mateixa pàgina, atorgant al dibuix una gran capacitat narrativa complementària a la narració escrita. Aquestes són, en essència, unes il·lustracions amb una certa evocació clàssica, que recorden aquelles imatges dels qui hem llegit en la nostra infantesa els llibres de Pilarín i Roser Capdevila i es distancien d’altres llenguatges plàstics contemporanis més conceptuals i arriscats.
Atés el volum de publicacions, sembla que Bromera ha decidit apostar fort per un valor segur com són els àlbums il·lustrats de Bonilla qui ha esdevingut amb el temps una de les autores infantils de referència de l’editorial valenciana. Per això, aquest primer cap de setmana de Fira a València no hi podia faltar, una cita literària que, a poc a poc, ha esdevingut el símbol d’una primavera enèrgica i renovadora amb el llibre com a protagonista i un punt de trobada on escriptores i il·lustradores, com ara Rocio Bonilla, conversen amb els seus seguidors i els signen i dediquen exemplars de les seues obres. Aquestes oportunitats de coneixença i aproximació evidencien la demanda per part de molts especialistes del sector de la necessitat d’un Star System en la literatura infantil com ocorre en la d’adults, per a donar-los a conéixer i potenciar-los, evidenciant que la marca no és l’editorial sinó l’autor. Bromera, sense dubte, ho té en compte i, tant és així, que amb Rocio Bonilla la lliçó la té ben apresa.
Asegura sentirse afortunada, ya que siempre ha podido vivir de las palabras. Periodista, escritora y correctora literaria, Irene Genovés (Valencia, 1974) aprendió muy pronto a compaginar su carrera como reportera con la escritura para niños, con más de medio centenar de relatos publicados en los proyectos educativos de la editorial Santillana. Ahora acaba de salir a la luz su primer libro infantil en solitario, De Tutucán a Cantutú, un viaje al mundo de la imaginación «para todas las edades»