X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Un món sostenible? / OPINIÓN

Humor franquista, 'La Vida de Brian' i les 'farinoses'

13/04/2017 - 

Que fer riure és més difícil que fer plorar és una realitat freqüentment contrastada per actors i guionistes, però la moda de denunciar al jutjat cada acudit que no li agrada a algú sembla una broma massa pesada. La “judicialització” de l’humor és un mal símptoma en mig d’un ambient d’involució en el llistat de llibertats autoritzades o ben vistes. El pitjor del cas no es que hi haja gent que ocupa el seu temps en denunciar tot el que no li fa gràcia, ni que alguns jutges, fiscals i magistrats els facen cas, el problema realment greu és l’existència de lleis que donen cobertura legal a decisions com la condemna per “humiliació a les víctimes del terrorisme” dedicada a la jove Casandra Vera, per fer broma sobre l’assassinat de Carrero Blanco en Twitter, una situació de la qual ja hem parlat ací. Més recentment l’Audiència Provincial de Madrid ha admés a tràmit una denuncia de l’Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos contra El Gran Wyoming i Dani Mateo, per un suposat delicte contra els sentiments religiosos a causa d’un comentari sobre les dimensions de la faraònica creu de la coneguda Vall. Globalment la legislació protegeix en tots els països el sentiment religiós, amb regulacions concretes que varien en cada part del món com sembla evident pensar. El Codi Penal espanyol inclou delictes que distingeixen entre “escarni” i “profanació”. En països del nostre entorn com ara Austria és manté, per exemple, el delicte de “blasfèmia”. En el present cas caldrà determinar fins a quin punt la broma feta en el programa El Intermedio té a vore amb la religió o es refereix concretament a la colossal creu construïda amb mà d’obra esclava per decisió expressa de Franco, com expliquen els humoristes.

Està clar que s’ha posat car fer acudits sobre el franquisme i el seu llegat, paradoxalment un subgènere humorístic que tenia molta més difusió fins i tot quan el dictador encara vivia, i que amb el pas del temps havia perdut una audiència que ara està recuperant amb l’efecte reclam del perill de “la cosa prohibida”. Molts humoristes han fet costat al revival forçat de “l’humor franquista” com Buenafuente amb el seu Carrero Negro. El mateix Franco, després de l’assassinat de l’almirall i president del seu govern, va deixar dit als espanyols en un discurs “no hay mal que por bien no venga”, un expressió certament equívoca que hui podria ser motiu de denuncia judicial amb la curiosa paradoxa de què “el Generalísimo” podria ser investigat per un suposat i peculiar humor negre, però no per “crims contra la humanitat”.

Límits a la llibertat d’expressió?

El respecte a la llibertat d’expressió hauria d’implicar la defensa del dret a que cadascú opine o faça broma sobre el que vullga, i eixa tolerància no significa necessàriament que hem de compartir totes les opinions que s’escolten o que ens faça a tots gràcia una determinada broma, que podem considerar de mal gust o no, però sense que les percepcions subjectives impliquen condemnes judicials. Voltaire expressava molt gràficament el precepte: “no estic d’acord amb les seues idees, però lluitaré fins la mort per a que puga expressar-les”. Textualment la Declaració Universal dels Drets Humans diu en l’article 19: “tot individu té dret a la llibertat d'opinió i expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seues opinions, el d'investigar i de rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d'expressió.” En el 19.2 afegeix que: “l'exercici del dret previst en l'incís precedent no pot estar subjecte a prèvia censura, sinó a responsabilitats ulteriors, les que han d'estar expressament fixades per la llei i ser necessàries per assegurar: a) El respecte als drets o la reputació dels altres. b) La protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut o la moral públiques.” Per tant la famosa Declaració no fixa límits a la llibertat d’expressió, però sí admet possibles conseqüències posteriors en funció de la interpretació discrecional en la legislació de cada país respecte a conceptes com “seguretat nacional, salut o moral públiques”.

En el nom de l’humor 

L’humor ha sigut al llarg de la història un dels pocs canals universals d’evasió davant una realitat no sempre fàcil. “Gràcies a la llibertat d’expressió hui ja es possible dir que un governant és un inútil sense que ens passe res. Al governant tampoc”, deia l’escriptor i humorista Jaume Perich. Des dels temps dels faraons, i abans també, el poder no ha suportat massa bé les bromes en relació proporcional a la legitimitat de la seua autoritat. En El Nom de la Rosa, intrigant pel.lícula de Jean Jacques Annaud, l’humor és una part important de la trama que transcorre al final de l’Edat Mitjana quan la modernitat del Renaixement es deixa ja entreveure i l’antic orde es continua defensat amb la censura i la violència com a principal argumentari. El Venerable Jorge, fervent defensor de l’ortodòxia i gens amic de les bromes, no pot suportar les rialles perquè “el riure allibera a la gent del poble de la por al diable, perquè en la festa dels ximples també el diable sembla pobre i ximple, i, per tant, controlable. Quan riu, la gent del poble se sent amo perquè ha invertit les relacions de dominació. Riure seria el nou art capaç d'aniquilar la por.” El mateix monjo té por d’un llibre, el Segon Llibre de Poètica d’Aristòtil, un títol que mai s’ha trobat però que segons alguns testimonis feia referència a l’humor. El filòsof grec tractava de buscar l’equilibri entre la malícia o maldat de l’humor, un concepte també referit per Plató. A l’obra Ètica a Nicòmac, Aristòtil adverteix: "els que s'excedeixen en les seues gràcies apareixen com bufons i vulgars, tractant més de provocar riure que de dir el correcte i evitar patiment a les seues víctimes. Però aquells que no diuen mai coses gracioses i que es fastiguegen amb els que en fan semblen ser salvatges i rígids. Més aquells que fan acudits de bon gust són anomenats enginyosos per ser intel·ligents i vivaços."  

El Front Judaic Popular

Alguns considerarien de mal gust que durant la Setmana Santa en lloc dels clàssics Quo Vadis o Ben Hur una televisió generalista programara La Vida de Brian en la seua graella, com fa algun canal temàtic. La pel·lícula, ambientada en la Palestina del temps de Crist conté seqüències carregades de sarcasme social com les dedicades a una lapidació, el Front Judaic Popular o la crucifixió. La comèdia, dirigida per Terry Jones amb guió dels Monty Python i finançament de l’exbeatle George Harrison, va ser estrenada en 1979 envoltada de polèmica i boicots en algunes sales del Regne Unit i els Estats Units. A Irlanda i Noruega va ser prohibida, al temps que va batre records de taquilla on s’exhibia. A Espanya es va estrenar en plena transició democràtica sense massa inconvenients amb l’atractiu de l’enrenou que l’envoltava. Les bromes sobre religió de la veterana i irreverent banda dels Monty Python, han tingut i tenen els seus decidits detractors però no han arribat mai als tribunals per eixa causa.

Un cas que suposa l’oposició més extrema a la llibertat de l’humor i a l’essencial dret a la vida, és l’atac terrorista a la revista francesa Charlie Hebdo per unes caricatures sobre Mahoma. Un dramàtic i cruel punt àlgid d’intolerància que ens fa tornar als temps més foscos de l’Edat Mitjana, i que mostra com un treball unit a la rialla i la broma s’ha convertit en una professió d’alt risc al segle XXI.

Un altre tema que sembla, en principi, molt seriós per a fer broma és la guerra. No obstant Gila ha demostrat durant dècades que en el front de batalla també pot sorgir l’humor quan, armat exclusivament amb el seu telèfon versió anys 40, preguntava a l’interlocutor: “¿Està el enemigo?... que se ponga”. Sembla clar que cadascú tenim un sentit de l’humor diferent i divers, de la mateixa manera que també podem mantindre discrepàncies respecte a les “farinoses”, la denominació que reben al Baix Maestrat eixos pastissos allargats típics de la Setmana Santa elaborats amb farina i amb farcits suculents. Alguns les prefereixen plenes de moniato, altres de cabell d’àngel i hi ha gent a la qual fins i tot no li agrada el dolç, però en tot cas ningú pot negar que cal respectar als mestres pastissers que elaboren amb més o menys gràcia unes postres que l’únic que pretenen és endolcir la vida a la gent i fer, de pas, que el món siga una mica més sostenible. L’humor, amb les seues múltiples varietats, no sempre encaixa amb el gust general, precisament perquè una de les característiques inherents a la broma és que siga políticament incorrecta. I per acabar una mostra que pot ser objecte de condemna o no però que només és això, una broma; “era un acudit tan roín tan roín... que no va ser admès a tràmit ni per un jutjat de guàrdia”.

Noticias relacionadas

serie producida por Jim Carrey

Muere de pie y deja un famoso cadáver

Por  - 

La serie producida por Jim Carrey narra la evolución del 'stand up comedy' en Los Ángeles de los años 70 a través de las experiencias de varios humoristas que buscan su camino a la gloria. Un drama que intenta encajar el humor con calzador y vaselina. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email