John Wayne en una secuencia de 'La diligencia'.En mig de la imponent solemnitat del desert d’Arizona, un pistoler sense cavall fa parar un diligència per a demanar assistència i continuar viatge. És el fugit de la justícia Ringo Kid, interpretat per un jove John Wayne, en una de les aparicions més icòniques de la història del cine. La Diligencia (Stagecoach) renova en 1939 el western, el millor gènere sobre l’èpica en sentit pur que narra els sentiments més nobles i els més baixos del ser humà. Va ser la primera pel.lícula que John Ford va rodar als emblemàtiques escenaris naturals de Monument Valley, convertits en un personatge més del seu cine. És també de les primeres pel.lícules que recorde haver admirat als cines Albatros allà per l’any 1987, recent arribat a València, en una experiència sensorial i vital que tindria continuïtat. El culminant descens per l’escala del cel a l’infern de Norma Desmond (Gloria Swanson) al Crepúsculo de los Dioses (títol molt més ostentós que l’asèptic nom original Sunset Boulevard) l’obra més decandentment atractiva de Billy Wilder, el millor travelling per una seqüència inicial ideat per Orson Wells per a Sed de Mal (Touch of Evil) o, més contemporàniament, la gelor casual de Henry: Portrait of a Serial Killer (Henry: Retrato de un Asesino) de John McNaughton. Són només algunes de les exquisides joies que fan gran el cine i feren nàixer en mi una dependència extrema per la programació dels Albatros, en uns temps en què vivia paret amb paret amb aquelles sales plenes de màgia.
Després d’uns anys de parèntesi forçat per la falta de públic, la sala ha reobert com AlbaTexas Cinemes dins una iniciativa del cineasta Ventura Pons. L’obertura d’un cine sempre és una bona noticia. La recollida foscor que obri la ment a un món infinit de fantasies i realitats des de la pantalla (més o menys gran) no és només un vehicle d’art, aporta evidents beneficis a la salut mental de la societat que el gaudeix. En uns temps difícils per a la cultura i moltes altres coses, no és una noticia aïllada a València on també han tornat els Cines Aragón, que reobriren les portes amb la mateixa intenció d’oferir versions originals i cinema d’autor. El triplet el completa el Babel, que fins ara havia resistit en solitari el format de sales reduïdes i propostes atractivament escasses de trobar en altres sales de majors dimensions.
El retrobament amb un lloc idealitzat pels bons records, on pensava que mai podria tornar a entrar, és un bon motiu per a l’emoció. Un sentiment, de ben segur, compartit per molts espectadors que ara tenen l’oportunitat de recuperar l’assistència a locals de referència sobre cine a València i pel públic més jove, que descobreix ara les sales amb un necessària, sana i importantíssima renovació generacional.
La primera projecció que he vist als nous Albatros ha tornat a estar relacionada amb el transport i altres similituds evidents amb el gènere del western. En la pantalla no apareix una diligència arrossegada per esforçats cavalls en mig del desert, assetjada per aguerrits guerrers comandats per Gerónimo. La imatge de referència de la pel.lícula que he triat mostra un paisatge encara més aïllat i desolat que les terres ermes d’Arizona, per on avança penosament una gran embarcació travessant un mar de gel. És una de les abundants analogies de In the Same Boat, una història de “no ficció” que també té bons i roïns, encara que els estereotips no estan ni de lluny tan clars com en les pel.lícules de John Ford. El documental, produït per Pere Portabella i dirigit per Rudy Gnutti, posa rumb a l’essència de la desigualtat cada vegada més extrema provocada pel sistema econòmic que domina la globalització, mentre quasi tots els habitants del planeta anem en el mateix vaixell. Només uns pocs dominen el timó i el botí, mentre la majoria es deixen portar i molts no tenen dret ni a remar encara que voldrien fer-ho. Als Estats Units més del 40% de la riquesa està en les mans de l’1% de la població, segons dades que aporta In The Same Boat. És el retrat d’un món on la tecnologia produeix cada vegada més coses, més ràpidament i amb menys esforç, substituint la presència humana en gran part dels processos fabrils, des de les més evidents cadenes de muntatge, fins a tasques administratives i creatives de tot tipus.
"En 100 anys, l'economia deixarà de ser un problema per a la humanitat ", va predir John Maynard Keynes a Madrid en 1930. Un dels més influents economistes de la història creia ferventment que al segle XXI la tecnologia facilitaria la vida dels éssers humans, que tindrien una jornada laboral de 15 hores setmanals. Com recorda el documental, el present que va somiar Keynes no és exactament així. Una vegada més la raça humana actua contra natura. En lloc d’aprofitar els beneficis tecnològics per a repartir la feina disponible entre la major quantitat de mans i incrementar la qualitat dels productes que genera, els avanços ideats per humans provoquen més atur, més desigualtat i articles que es fabriquen amb obsolescència programada.
In The Same Boat evidencia les contradiccions d’una societat que actua com si visquera en un planeta amb recursos il·limitats i la vida eterna garantida. Per a retratar la situació que ens ha portat al moment actual, Rudy Gnutti aporta testimonis claus d’economistes eminents, i també gent del carrer. Destaca el testimoni de Zygmunt Bauman, un dels pensadors més lúcids del segle XX, mort al poc de començar 2017. El sociòleg assegura que per “primera vegada en la història de la humanitat estem tots en el mateix vaixell, però el que ens falta són els motors, el rems que ens facen anar en la direcció correcta". Bauman explica que “hem passat de la plena ocupació a la desocupació. I ara a la redundància. La redundància vol dir que no eres necessari, no conté la promesa de la plena ocupació". I afegeix que la productivitat també ha crescut més que l'ocupació i la renda mitjana dels treballadors, demostrant que alguna cosa no funciona.
Les deficiències del sistema també són exposades en el documental per un dels polítics que parla més clar i ras del món, José Múgica. El carismàtic expresident d’Uruguai arriba a dir que “ens pensem que no morirem mai”, i considera que la globalització és una oportunitat desaprofitada per a reorientar el rumb de l’embarcació que va per un camí sense futur. "Els governants dels països més grans haurien de governar tres o quatre dies per als seus països i dos o tres dies per al món", diu Mujica.
El documental aporta com a suposada gran solució de futur “la renda bàsica universal”, defensada en persona pel director Rudy Gnutti en el col.loqui posterior a la projecció com una nova fase de “l’estat del benestar”, superat per la realitat. L’opció planteja el repartiment de sou per a tots els habitants del planeta sense condicions prèvies, independentment de la situació econòmica de cadascú, com un dret i no com una concessió paternalista. Els seus defensors asseguren que reduiria dràsticament la pobresa, amb tots els problemes que l’acompanyen. Es dificultaria la desvalorització de la capacitat de treball i ningú es voria obligat a acceptar condicions laborals deplorables. Els detractors consideren que generaria una inflació creixent en l'economia fins a anul·lar el valor real dels diners obtinguts, i faria que treballara molta menys gent. A més danyaria el prestigi social de l'educació i l'esforç, amb conseqüències nocives per a la mobilitat social.
La idea que tenim actualment del concepte de treball, com una necessitat peremptòria, és molt recent en la història de la Humanitat. “En cultures civilitzades, la riquesa ha sigut només un mitjà per a arribar a un fi, que és l’oci i la vida confortable per a dedicar-se a les aficions personals”. La cita és del llibre Del Paro al Ocio de Luis Racionero publicat per primera vegada en 1983. Racionero qualifica de “bàrbar” el sistema que basa la finalitat de l’èxit en els diners. L’escriptor, que ha navegat entre quasi tots els espectres ideològics des que va assistir quasi en directe al naixement del moviment hippie a la Universitat californiana de Berkeley, assegura que “el món de l’escassesa a nivell material és el món de la por a nivell psicològic. L’escassesa engendra por que justifica l’autoritarisme.” Racionero afirma que en molts països la escassesa “ja no existeix; existeix la pobresa, perquè la renda no està ben repartida, però no hi ha penúria material en termes absoluts. Ben repartit hauria de sobra per a tots”. Com a solució planteja, entre altres idees, “el creixement 0”. “El primer que han de fer els països rics es detindre el creixement econòmic, això no vol dir aturar el progrés, sinó dedicar-se a millorar la qualitat en lloc d’augmentar la quantitat”, aclara Luis Racionero.
A ciència certa no sabem que opinaria John Wayne de la renda bàsica universal, del “creixement 0” o de la globalització, que el cine ha contribuït a crear i expandir amb valors que ha “mundialitzat”. En tot cas, a bord de la diligència dirigida per John Ford tots tenien clar el seu paper. En una situació d’amenaça greu tots els passatgers col·laboraren per a sobreviure davant un destí incert, per a poder continuar endavant. Quasi 80 anys després de l’estrena d’aquell western no és moment de recordar el final de la pel.lícula. El que encara no està escrit és com serà el futur d’un planeta dominat en el present per un sistema insostenible, però que encara té solució.
