La radiació de Stephen Hawking

Una peculiar interpretació de la física quàntica assegura que Stephen Hawking no ha mort. El seu cos, efectivament, s’ha quedat entre nosaltres però la seua consciència s’hauria traslladat a un altra dimensió de l’univers. El científic nord-americà Robert Lanza, expert en l’estudi de la genètica i part de l’equip que va clonar la primera cèl.lula humana, és l’autor de la teoria del Biocentrisme, que assegura que la mort no existeix, tan sols és una percepció humana. Lanza explica que qualsevol forma de vida, com el cos humà o una planta, s’acaba marcint i desapareixent després d’un determinat període temporal, però la consciència que li aporta moviment, intel.ligència o sentiments no desapareix amb el seu recipient i es trasllada  a un espècie de dimensió paral.lela. No he pogut esbrinar si Stephen Hawking tenia una opinió formada sobre eixe sensacional plantejament, quasi metafísic, de la relació entre el cos i la ment, no obstant el gran savi de Cambridge era conegut pel seu particular sentit de l’humor negre i “antimatèria”, amb unes opinions que no contemplaven precisament l’existència de Deu.

El cas és que amb la seua mort ha desaparegut de la Terra una de les més ments més brillants del planeta. Amb un coeficient intel·lectual de 160, estava considerat una de las 10 persones més intel.ligents del món. Stephen Hawking és, per mèrits propis, un dels astrofísics més influent i lúcids de tots els “espais-temps” dins l’horitzó de successos. Entre 1979 i 2009 va estar al càrrec de la càtedra Lucasiana de la Universitat de Cambridge, el mític lloc que en el seu dia va ocupar el físic Isaac Newton. A partir dels anys 90 es va convertit, a més, en una celebritat mediàtica de la cultura popular, i fins i tot va tindre aparicions en sèries televisives com Big Bang Theory o Els Simpson. Però com ell deia en un article a The Guardian: “la meua intenció sempre va ser comprendre l’univers, no arribar a ser famós”. Dins una aplicació unipersonal de la teoria del caos, la seua personal lluita contra l’Esclerosis Lateral Amiotròfica li ha permés viure fins als 76 anys a pesar de que, quan en tenia 21, els metges li varen augurar dos o 3 anys de vida. Eixe “bonus track” ha sigut un regal per a la ciència i per a la humanitat en el seu conjunt, gràcies a l’esforç d’un home que ha aconseguit superar, contra tot pronòstic, dificultats físiques i del coneixement per a tractar de respondre algunes preguntes eternes, i formular-ne altres de noves.

Forats no tan negres

La Teoria General de la Relativitat, d’Albert Einstein, prediu l’existència dels forats negres, uns objectes formats a partir d’estreles col·lapsades que concentren tanta massa i densitat que res pot escapar a la seua atracció gravitatòria, ni tant sols la llum. En 1974, Hawking va proposar un nou punt de vista que assegurava que estos objectes podien emetre energia, perdre matèria i inclús desaparéixer: "crec que el meu major èxit és mostrar que els forats negres no són tan negres”, va dir a la BBC. Una de les seues aportacions més reconegudes a la ciència assegura que emiteixen radiació en forma de calor, un fenomen causat per la generació d’energia que provoquen la unió de parelles de partícules que es formen en “fluctuacions cuàntiques del buit”. L'efecte és conegut com la “Radiació de Hawking”, centrada en pertorbacions originades en l’origen de l’univers, i que connecta les teories de les coses més xicotetes (la mecànica quàntica) amb les lleis generals d’Einstein, que serveixen per a descriure l’univers a gran escala. La connexió entre les dos teories és el gran problema que Hawking va voler resoldre i no va poder. En 2004, va afegir que pensava que s’havia equivocat en alguna part de la seua teoria i que els forats negres no ho absorveixen tot. En tot cas va demostrar que els forats negres no són per a sempre, i que acaben diluint-se lentament.

Ell va combinar camps diferents però igualment importants per a la física com la gravitació, la cosmologia, la teoria quàntica, la termodinàmica i la teoria de la informació. Els teoremes respecte a les singularitats espai temporals en el marc de la relativitat general, són unes altres de les seues destacades aportacions. El físic teòric creia que l’univers evoluciona i respon a lleis ben establertes, el problema era trobar l’enunciat d’eixes normes no escrites en cap lloc.

E=mc²

Per aportar i concretar algunes preguntes i també proposar solucions, Hawking va publicar en 1988 el llibre Breu Història del Temps, que explica conceptes de cosmologia com els forats negres o el big bang i nocions de matemàtiques per a lectors no experts. Molt prompte es va convertir en un best seller i porta més de 10 milions d’exemplars venuts, un fet insòlit en un llibre sobre ciència. L’abundant anecdotari que sempre ha acompanya a l’autor, diu que el seu editor li va advertir que per cada fórmula matemàtica que incloguera perdria la meitat de lectors, per això el llibre només en conté una: E=mc². La vida de Hawking va estar dedicada aconseguir la seua pròpia fórmula, i ho va aconseguir. Juntament amb altre científic, Jacob  Bekenstein, va establir l’equació S=A/4, referida a la quantitat d’informació amagada en un forat negre denominada entropia, i que és igual a l’àrea de la vora exterior dividida per quatre. 

Sempre va ser un ferm defensor de l’existència de vida extraterrestre a altres planetes. I dins algunes de les seus contradictòries declaracions d’intencions, primer es va implicar en el projecte Breakthrough Listen, finançat pel milionari rus  Yuri Milner, per a buscar senyals de ràdio o làser en les profunditats de l’Univers, però més recentment va advertir en un documental que no és convenient contactar amb formes de vida extraterrestre més avançades, perquè podrien representar una amenaça per a l’espècie humana. De tota manera es va mostrar partidari d’abandonar la Terra i colonitzar altres planetes com l’única salvació possible. Una fugida determinada per la falta de confiança en què els humans rectifiquem a temps per a poder fer més sostenible el planeta on vivim, que sembla un plantejament clarament pessimista per una ment tan vital.

Els números han acompanyat a Stephen Hawking fins al final. El dia de la seua mort, produïda un 14 de març, coincedeix amb la data de naixement d’Enstein i també amb la celebració del dia en honor del número Pi, el del 3,14, una de les constants matemàtiques més destacades de la història. Més enllà de les curiositats, l’eminència científica dels seus plantejaments continuaran viatjant en el temps con la radiació còsmica que va enunciar.