L’arquitecte millenial de València que dibuixa tot a mà

VALÈNCIA. “No tenia la disciplina que tinc ara, però sempre m'ha agradat dibuixar a mà i em costa més dibuixar per ordinador. Per pensar-hi, m'encanta dibuixar a mà. Tinc unes llibretes que he anat reduït de mida, per poder ficar-me-les a la butxaca, i en calent tinc el primer pensament a una llibreta de mà”, explica Alejandro Martínez del Río. “Després, a casa, sobre les làmines treballe amb esquadra i cartabó, traduint la geometria, calcant de fotografies o quadrant sobre un mapa topogràfic. Este procés té una traducció escalar que a l'ordinador em costa més: entraria dins de la pantalla i la realitat virtual em fa perdre la referència. Després torna a eixir per la impressora, però transcorre per un espai abstracte que em resulta poc amigable”.

Una manera de fer arquitectura que va començar a explorar amb el seu treball final de carrera a l’Escola d’Arquitectura de València. Després va ser seleccionat per un taller a de joves arquitectes a l’Índia. Allà l’arquitecta Anupama Kundoo va conèixer els seus dibuixos,  i li va encarregar dibuixar un dels seus projectes per a la col·lecció del MoMA de Nova York. Després d’un any treballant a Dublín, va tornar a València, on arranca la seua carrera com a Bona Fide Taller.

 “Jo no tenia gaire idea d'on anava, però hi ha certes escales on estic còmode expressant materialitats, detalls… aspectes que exigeixen més protagonisme. Dins les lleis del dibuix a mà, vas descobrint possibilitats”, conta l’arquitecte. “El quadern va escalfant cada línia del plànol, no hi ha un procés de definició de projecte amb diferents fases. Encara que ho intente: conforme el vaig dibuixant, va evolucionant sense parar”.

“Quan és un canvi molt gran el tinc redibuixar, en cas que no puga indicar-lo dibuixant en el mateix pla. A mi m'agrada dibuixar, però el que m'agrada més és construir. Gaudisc de les converses en obra, perquè ells són els que acaben de dissenyar el projecte, amb els paletes, amb els ferrers, els que posen l’última peça o fan la soldadura. El dibuix és molt més plàstic, absorbeix molt més del que sembla. I l'obra també la fan persones”. Mentres ara hi ha tècniques com el BIM que optimitzen els processos per ordinador, “al final ho acabes imprimint i te’n portes el dibuix a l'obra igual”.

“Intente ser eficient i vetllar per l'economia pròpia treballant així, sense haver de compensar ingressos per altra banda. Però això ve d'un segon ordre. El primer és que he acceptat una manera de treballar que m'encanta i les seues conseqüències. A mi no em resultaria més rendible i el tipus de projecte que faig jo ho agraeix. No és que siga més interessant que la manera de treballar d’una altra persona, però el que jo faria sí seria menys interessant si treballara a l’ordinador”. 

Entre els seus primers projectes construïts, a dos la ceràmica ha sigut peça clau. Guanyadors del Concurs de Regeneració Urbana amb ceràmica de la Diputació de Castelló, Bona Fide taller ha aconseguit restituir el safareig de Sot de Ferrer i un passeig a les Coves de Vinromà. Dos situacions intersticials entre la trama urbana del poble i les textures del camp que Martínez del Río ha resolt amb un detall que només permet el minuciós dibuix.

Un altre projecte dibuixat fil per randa, construït i finalment cremat ha sigut la falla 2021 per a Castielfabib-Marqués de Sant Joan. Guanyadora del segon premi de falles experimentals, ‘Prime Time’ amagava un xicotet saló domèstic rodejat d’uns bastidors amb unes textures que recordaven un paisatge de Sorolla.

Mentrestant, damunt la taula de Martínez del Río queden “projectes guanyats amb altres companys que es van movent lents, altres xicotets que estic aconseguint movent-me pel meu compte. Espere que vaja agafant inèrcia pròpia, però continue invertint temps en concursos d’idees”. Un format promogut per les administracions públiques, però que encara estan sense remunerar. “Tenen una part dura perquè bolques una energia brutal i després no qualla, deixa un buit i esgota. Però em sembla que és la millor manera de fer molts projectes. Però si acabara sent un percentatge menor del meu treball estaria molt bé. Seria a llarg termini el millor”.