X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 11 de diciembre y se habla de HISTORIA CVMC à punt SANTO CÁLIZ plastic murs documental
GRUPO PLAZA

Del republicanisme a la Renaixença

L’entusiasta amistat entre Pinazo i Llombart

Arran del descobriment d’un document que situa al pintor Ignasi Pinazo en l’entorn de la Joventut Republicana de 1869, el filòleg Josep Enric Estrela i l’historiador Vicent Baydal han aportat noves dades sobre la seua amistat amb el poeta i activista del valencianisme Constantí Llombart. Una amistat lleial i duradora, que sorgí del nucli de la València més popular en el darrer terç del segle XIX

15/03/2017 - 

*'Del republicanisme a la Renaixença. L'entusiasta amistat entre Pinazo i Llombart', publicat a la revista Lletraferit #08

VALÈNCIA. És dilluns 11 d’octubre de 1869. Fa tres dies que la ciutat de València, seguint l’estela d’altres nuclis mediterranis, s’ha revoltat contra el Govern de Madrid. L’alçament ha començat a Tortosa, on uns mesos abans els republicans d’Aragó, Catalunya, València i Balears han signat un pacte per tal que s’instaure una República Federal en el conjunt d’Espanya, seguint la vella tradició pactista de la Corona d’Aragó. Com han deixat clar les eleccions de gener, la capital del Túria és un fortí republicà que contrasta amb la majoria monàrquica de l’Estat. Després que el capità general Rafael Primo de Rivera haja tractat de desarmar els Voluntaris de la Llibertat, la milícia ciutadana que ha donat suport al destronament d’Isabel II, la insurrecció ha esclatat al crit de “Visca la República Federal!”. Les barricades han pres els carrers de València i l’exèrcit espanyol ha començat a atacar diversos punts de la ciutat. 

Eixe dilluns, el principal punt del conflicte armat té com a escenari el barri de Morvedre. Les tropes enviades pel govern avancen pel carrer Sagunt a colp de morter i descàrrega de fusell, enderrocant les posicions republicanes. Segons un testimoni, la zona “es troba convertida en un volcà, el combat és sanguinolent i la mortaldat horrible”. Les atrocitats van succeint-se: tres civils indefensos que passen per allà són assassinats a boca de canó per orde d’un comandant enfurit, els soldats entren en les cases a sang i foc sense el més mínim respecte i un malalt i una dona que acaba de donar a llum són assassinats en el seu propi llit. Fins i tot es comenta en la resta de la ciutat que els veïns són trets a la força i utilitzats com a escuts humans davant de les columnes de l’exèrcit… Ignasi Pinazo, llavors obrer d’una fàbrica de capells amb aspiracions a pintor, de 20 anys, ho viu, segurament, en primera persona. 

Havia nascut en el mateix carrer Sagunt, on també residia tota la seua família. Si no tenia ja conviccions republicanes, pròpies de l’entorn humil en el qual havia crescut, aquells fets acabarien per apropar-lo a elles. Així ho apunta una notícia molt posterior, de 1928, que el vincula a la Joventut Republicana fundada aquell mateix any de 1869, juntament amb altres personatges que més tard ocuparien un paper destacat en la societat valenciana, com el metge Amalio Gimeno, el periodista Francesc Peris Mencheta o l’escriptor Constantí Llombart. De fet, el rescat d’aquella informació ha permés reconstruir per primera vegada la ferma amistat que mantingueren Pinazo i Llombart, precisament des d’aquells moments revolucionaris fins a la mort del darrer, en 1893. Heus ací la seua història. 

Una camaraderia forjada entorn del republicanisme 

Si bé a Pinazo no se li coneixien fins al moment simpaties polítiques, de Llombart era ben sabuda la filiació republicana i federalista. No debades era membre de la Junta Directiva de l’esmentada Joventut Republicana des de 1869 i degué ser en el seu entorn on conegué a Pinazo. Encara que els dos procedien de les classes populars –del barri de Morvedre un i del barri del Mercat l’altre– i eren de la mateixa edat –Llombart a penes tres mesos major–, no hi ha notícies prèvies de possibles contactes, els quals, tanmateix, són ben evidents com a mínim des d’abril de 1871, un any i mig després dels fets del carrer Sagunt. En concret, en aquella data Llombart publicà en El Panorama, el suplement cultural de Las Provincias de Teodor Llorente, un sonet dedicat “a mi amigo, el joven artista D. Ignacio Pinazo”. En ell, com si de Vicent Ferrer parlant d’Alfons de Borja es tractara, ja profetitzava la futura immortalitat de l’artista: “Tú oyes la voz de un genio que te llama, de la gloria mostrándote el camino, y sin cesar te dice: ‘Es tu destino en el mundo gozar de eterna fama’”.

Els versos, a més a més, probablement eren conseqüència d’un dels primers retrats que Pinazo realitzà entorn de 1870 o 1871, en acabar els seus estudis de Belles Arts: el del mateix Constantí Llombart, que els descendents de la família del poeta donaren a conéixer fa una dècada, en una gran exposició antològica sobre l’autor. Fins aquella data el pintor només havia retratat els seus coneguts i familiars més directes, com el seu cap en la fàbrica de capells, el seu germà, el seu avi, la seua nòvia o els seus sogres, la qual cosa dóna mostra de l’estreta relació que devia mantindre amb Llombart. A més a més, possiblement en un joc de camaraderia, el pintà vestint una capa negra, gorgera i punys blancs, com si es tractara d’un personatge del segle XVI, és a dir, de l’època de les Germanies que els republicans federals vinculaven directament a les seues reivindicacions polítiques i socials. De “la heroica patria de Peris y Sorolla, la cuna de la democracia española”, parlava el president de la Joventut Republicana d’aquells moments i el mateix any de 1870 una història del moviment agermanat afirmava sense embuts que “nosotros somos los agermanados de ahora, como los agermanados de Valencia fueron los republicanos federales de entonces”.

En definitiva, resulta evident que el pintor i el poeta eren llavors molt amics, segurament gràcies a la confraternitat forjada en els ambients prorepublicans que aparegueren en la ciutat de València a partir de la revolució de 1868. Aquella amistat, a més a més, durà ja per a sempre, tot i el distanciament físic que es produí poc després, com a conseqüència dels diversos viatges de formació que Pinazo dugué a terme durant els següents anys.

L’inici de les respectives carreres

Entre els 24 i els 32 anys Ignasi Pinazo i Constantí Llombart acabaren per trobar el seu lloc en el món de la pintura i la literatura respectivament, el primer gràcies a l’obtenció d’una prestigiosa beca de la Diputació per a completar els seus estudis en Roma i el segon mitjançant l’impuls del valencià com a llengua de cultura. Durant aquella època no hi ha notícies de contactes entre ells, que en tot cas es reprengueren a la tornada del pintor a València. No debades, durant aquell període Pinazo passà llargues temporades fora de la ciutat, primer a Roma, en un viatge que féu pel seu compte en 1873, més tard a Barcelona, en l’estiu de 1874, i novament a Roma, durant més de quatre anys, entre 1876 i 1881, després d’haver guanyat la citada beca, que li permeté accedir al coneixement de l’immens patrimoni artístic conservat a la ciutat eterna. Allà, a més a més, elaborà els primers quadres que li donaren renom a València, com El guardavia (1877), Les filles del Cid (1879) o Darrers moments del rei en Jaume I el Conqueridor (1881), que li valgué, a la seua tornada, una Medalla de Segona Classe en l’Exposició General de Madrid i l’adquisició de l’obra per part pel Museu del Prado.

Darrers moments d’en Jaume I el Conqueridor. Ignasi Pinazo (1881)

Des de Las Provincias i la Revista de Valencia, Teodor Llorente s’encarregà d’exalçar la carrera de l’artista, ja que ell mateix havia sigut el president del tribunal de l’oposició que li havia atorgat la beca, en la seua qualitat de diputat provincial expert en temes culturals. De fet, en tornar de Roma Pinazo li regalà una aquarel·la i un oli, El guàrdia suís i Obón, que encara conserven els descendents del patriarca de la Renaixença. Amb tot, no seria amb Llorente amb qui mantindria una estreta relació en establir-se novament a València, sinó amb el seu vell amic de joventut, Constantí Llombart, qui precisament durant la seua absència havia impulsat la creació de la primera organització valencianista de la història, Lo Rat Penat, la “societat d’amadors de les glòries de València i son antic reialme”.

En concret, esperonat pels avanços de la Renaixença lingüística i les primeres reivindicacions regionalistes que arribaven de Catalunya per part de personatges com Víctor Balaguer o Pelai Briz, en 1874, quan tocava a la seua fi l’experiència del Sexenni Democràtic, Llombart decidí fundar Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí. Es tractava d’un anuari literari, batejat amb el símbol principal de la ciutat, l’animal que fa de cimera en la Reial Senyera, i amb el nom amb el qual els valencians feien referència a la llengua compartida amb catalans i balears. De fet, hi participaven importants escriptors de tot el domini lingüístic, la qual cosa reportà a Llombart una gran quantitat de contactes de primer nivell cultural. Al mateix temps, la seua figura es continuà consolidant com un referent per a les classes populars, gràcies a altres publicacions de caràcter satíric i enginyós que també dirigia, com El pare Mulet, El bou solt, Tabal y donsaina o Cabotes y calaveres

Eixe doble vessant de Llombart fou, de fet, el que li permeté mamprendre la creació de Lo Rat Penat, que proposà durant l’estiu de 1878 en una tertúlia literària del Ateneu-Casino Obrer de València i que es veié culminada poc després, en la Fira de Juliol, amb la solemne inauguració de l’entitat, donant cabuda a tots aquells interessats en el ressorgir de la “llengua llemosina o valenciana”, com ara Fèlix Pizcueta, Vicent Venceslau Querol, Teodor Llorente, Vicent Boix, Eduard Escalante, Francesc Palanca, Lluís Cebrian o Jacint Labaila. I aquella entitat també seria, després de la tornada de Pinazo a València, un dels principals nexes d’unió entre el pintor i el mateix Llombart. 

Entre Lo Rat Penat i L’Oronella

Encara que l’estat d’eufòria i les enormes esperances que ocasionà la creació de Lo Rat Penat en 1878 prompte desaparegueren a causa de la minva d’activitats i la reluctància a crear l’Acadèmia Llemosino-Valenciana que Llombart propugnava, allò cert és que l’entitat actuà com a aglutinadora i catalitzadora de les aspiracions valencianistes. Fet i fet, el nucli de lletraferits i artistes que envoltà al poeta sempre donà suport a la institució, com a mínim fins a la seua mort. Pinazo, de fet, prompte apareix vinculat a Lo Rat Penat després de tornar de Roma, ocupant ni més ni menys que la direcció de la secció de Pintura durant el curs iniciat en 1883. Potser com a agraïment, aquell mateix any Llombart li dedicà novament un escrit, esta volta uns apunts biogràfics publicats en el Calendari llemosí, en els quals tornava a mostrar clarament l’admiració i l’estima que li professava: “Al començar sa brillant carrera artística, en nostres amunt citats versos li prediguérem que ‘és lo seu destí gojar en lo mon de eterna fama’. ¡Benaurat ell, que amb la seua no comuna intel·ligència ha sabut conquerir-se tan distingit lloc entre els il·lustres genis que, mentres el món siga món, enorgulliran amb son immortal renom la història pàtria!”.

Encara més, aquella bona amistat es traduí en la confecció en 1885 d’un nou retrat de Llombart, que volia immortalitzar els avanços que els dos havien fet durant la quinzena d’anys transcorreguts des del primer retrat citat adés: ara un era fundador de Lo Rat Penat i l’altre un artista de renom. El quadre, de fet, es feia per a la mateixa entitat valencianista, on encara es conserva incrustat en un marc daurat. Però, a més a més, el procés d’elaboració del retrat acabà per donar lloc a una altra pintura, que en l’actualitat pertany al Cercle de Belles Arts de València. En concret, es tracta del quadre en el qual Pinazo treballà durant diverses sessions fins que, en finalitzar-lo, el considerà massa fosc i un poc desproporcionat, de manera que, segons el testimoni de Ramon Andrés Cabrelles, secretari personal de Llombart, el pintor exclamà “Xe, Constantí, no te pareix que el cap és massa gran?”, a la qual cosa l’escriptor respongué “Xe, sí que és un piló de riu!”. En conseqüència, Pinazo el deixà en terra, agafà un llenç nou i en una sessió, d’una sola tirada, pintà el quadre que finalment es destinà als salons de Lo Rat Penat. 

La institució, amb tot, continuava tenint certs problemes de funcionament i a començaments de 1888 experimentà una forta crisi de la qual no es coneixen els detalls però que comportà la dimissió en bloc de la Junta Directiva, en la qual estaven tant Llombart com a coordinador dels Jocs Florals com Pinazo, novament com a director de la secció de Pintura. Als pocs dies, el mateix Llombart anuncià en la premsa la creació de la societat excursionista L’Oronella, com a part integrant de Lo Rat Penat, però en paral·lel al centre excursionista que havia fundat uns anys abans Teodor Llorente. De fet, al cap d’una setmana se celebrà el banquet inaugural de L’Oronella, en el qual es presentaren els seus integrants: Llombart n’era el President i Pinazo ni més ni menys que el Director, el número dos de la societat. A més a més, la resta de membres eren tots del seu entorn, bé pintors o escultors, com Vicent Pellicer, Constantí Gómez i Marià Garcia Mas, bé lletraferits de tendència progressista, com Francesc Barber Bas, Josep Maria Puig i Torralva o un jove Vicent Blasco Ibáñez.

No obstant això, finalment la divisió interna de Lo Rat Penat –possiblement ocasionada per diferències de caràcter polític– acabà per evitar-se i una reunió d’urgència decidí concedir unànimement un vot de confiança a la Junta Directiva dimissionària, de manera que tots es tornaren a aplegar novament. De fet, L’Oronella a penes si realitzà més activitats a banda d’aquelles accions inaugurals. Així les coses, el mateix Pinazo formà part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals que tingueren lloc uns pocs mesos després i tant Barber Bas com Puig i Torralva, Blasco Ibáñez i sobretot Llombart, que arribà al seu cim com a escriptor renaixencista en ser nomenat Mestre en Gai Saber, obtingueren diversos guardons en el certamen. En definitiva, tot i que la institució valencianista continuà unida, l’afer de L’Oronella mostra a les clares el grau de camaraderia que mantenien Llombart i Pinazo, llavors amb 39 anys i amics fins al punt d’estar disposats a liderar conjuntament una nova societat. 

Llombart pintat per Pinazo a la manera del segle XVI. Cap a 1870

Una amistat lleial i duradora

Des de finals de la dècada de 1880 Ignasi Pinazo es traslladà a Godella i començà a apartar-se de la vida pública, però, tot i així, continuà mantenint la vinculació a Lo Rat Penat fins a la mort prematura del seu amic Constantí Llombart. Encara en 1891 fou novament director de la secció de Pintura i l’any següent tornà a formar part del consistori dels Jocs Florals. En 1893, tanmateix, el volgut poeta, de salut fràgil, morí d’una afecció gàstrica i amb posterioritat, en els vint-i-tres anys que li sobrevisqué fins a 1916, el pintor ja no tornà a ocupar cap càrrec en la institució valencianista. També altres personatges de l’entorn de Llombart se’n distanciaren des de llavors, com el mateix Blasco Ibáñez, tot i que res indica que, com en el seu cas, Pinazo renegara dels ambients del valencianisme que havia freqüentat durant tants anys. Ben al contrari, continuà tenint molt bona relació amb certs lletraferits ratpenatistes, com els germans Francesc i Antoni Palanca, i al final de la seua vida era tot un referent per als jóvens valencianistes que llavors irrompien amb força en el panorama cultural i polític.

Per exemple, en 1913 els autors de la revista fallera en valencià Pensat i fet visitaren l’artista, que els cedí una pintura per a la portada de l’any següent. Igualment, Carles Salvador visqué la inauguració del monument pòstum a Pinazo en el centre de València, en 1918, com si d’una festa patriòtica es tractara: “En ser alçada la bandera de la Pàtria, que com a Mare cobria el fill predilecte, es mostrà l’estàtua d’un artiste digne de València”. Així les coses, tot i no ser, per la seua professió, una de les figures capdavanteres de la Renaixença, Ignasi Pinazo acabà per ocupar una posició destacada, com a artista lligat a la terra, en l’imaginari col·lectiu dels primers valencianistes. Una posició que en bona part devia procedir del seu suport incondicional a les iniciatives encapçalades per Constantí Llombart, com a fruit de la seua vella amistat. Una amistat de joventut, lleial i duradora, que els conduí des de l’entorn del republicanisme fins a la ingrata i esforçada promoció del valencianisme cultural en la convulsa València de finals del segle XIX.

Encara queda, en la casa-estudi del pintor a Godella, un bell testimoni d’aquella relació, una dedicatòria signada per Llombart en el seu poema històric de 1884 La copa d’argent. Llegenda del segle XVI, que resa: “Al eminent artiste D. Ignaci Pinazo, en testimoni d’amistat y agraiment, C. Llombart”.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email