VALÈNCIA. Com la mort es rebel·la fins a arribar al primer pla de la primera cançó, Pablo Maronda (València, 1978) reacciona dubitatiu quan se li suggerix que en el nou disc de la banda s’ha colat la llum. “Potser sí que hi ha menys guitarres que en Vibraciones (autoeditat, 2015), i en eixe sentit potser hi ha un poc menys de foscor a la música. Però si analitzes les lletres, este disc és més fosc que l’anterior”, reflexiona el músic. Patrones de fuerza, el quart disc d’estudi de Maronda, només fa dos dies que està disponible per al públic i al vocaliste (i lletriste) li costa disseccionar-lo. No és per falta de temps, aclarix, és que preferix que siga l’oient qui dialogue amb el seu treball.
Patrones de fuerza arriba puntual a l’acord tàcit entre el públic i la banda, que ha publicat els seus discos amb la regularitat d’un rellotge des del debut en 2011 amb El fin del mundo en mapas. Cada any imparell, un disc. Esta cadència potser té a vore amb l’orde establit en la vida del seu líder. Pablo Maronda combina la música amb l’ofici de celador i no hi ha aspiració d’abandonar cap de les dues ocupacions: “Sempre he tingut treballs més normals. No vull dependre de la música, així que tinc altre treball que em dóna estabilitat i tranquil·litat. I m’agrada la rutina. Em dóna un poc d’orde”, respon un artista que no s’imagina rodant i rodant amb 60 anys.
Si bé en el seu plantejament hi ha una part de por a la incertea, este també està lligat profundament al principi fonamental del grup que lidera: tot-pel-nostre-compte. “Hi ha hagut èpoques de la meua vida en les quals depenia de la música i havia d'agafar concerts en llocs que no m’agradaven, acceptar condicions que no em quadraven”, exposa. Ara toca menys però només on vol. I la fórmula es trasllada a la resta d’aspectes de Maronda des del seu segon àlbum, quan es van desenganxar dels segells. “Amb este últim vàrem moure les primeres gravacions però allò que volíem era tindre una data de publicació. I si veiem que no hi ha molt de feedback, el publiquem nosaltres”, explica, taxatiu.
I disc fora, a la intempèrie, i sempre en els mateixos térmens: versió digital i en vinil, en este últim cas en col·laboració amb La Máquina Infernal. Maronda confessa que la part del negoci més enllà dels límits de les cançons li suposa un maldecap. És a este costat de la frontera on està la seua jurisdicció: ell fa les cançons, juntament amb Marc Greenwood (guitarra), i gradualment es van incorporant al disc el bateria Alfonso Luna, qui participa en les gravacions; i Paco Beneyto, qui suma el seu baix als directes. Són quatre i cadascú li dóna una vida al material, afirma el músic, però funcionen tots com una extensió de la idea primigènia, al cap de Pablo.
Ahí és on es desenvolupa tot l’imaginari d’una banda definida baix l’etiqueta del pop aspre que abanderen, sobretot, les seues lletres. “Són molt escèptiques, hi ha molt de sarcasme. Som un grup que té unes melodies amb un rotllo molt suau però d'altra banda hi ha prou d’amargor en les lletres. M'agrada combinar el preciosisme musical amb la foscor en la lírica”, puntualitza Maronda. En eixe sentit, Patrones de fuerza és una nova versió d’ells mateixos: “Pense en les coses que hem gravat fins ara i vullc complementar-les, augmentar el repertori i que la banda cresca sense reiterar coses”.
Ara bé, si els temes que li preocupen són els mateixos, no ho és tant la manera de metabolitzar-los. Han passat sis anys des del primer disc i el compositor està prop de fer els quaranta: el desencís emocional, l’amistat o la mort són conceptes amb racons nous que visitar. Temes com La muerte infinita o Diez siglos bastó Bizancio, il·lustra Maronda, són la mostra que l’univers de Maronda ha esdevingut més enrevessat i complex. “Si senc seguits els quatre discos note els canvis: veig més complexes les cançons. És la mateixa sensació que tinc amb els grups que m’agraden. Els primers discos sempre tenen eixe rotllo més innocent i fresc, però alhora poc experimentat. L’experiència es nota molt en Patrones de fuerza”, aprofundix.
Evolucionar, en resum, “és vore la mateixa escena del crim amb uns altres ulls”.
I en canvi, el camí es manté, seguint en certa mesura les guies del pop que va marcar al Maronda de 17 anys, entre la costa oest americana i el Regne Unit humit de psicodèlia. Tot i que les lleixes s’han omplit d’uns altres sons, tot i que l’artista manifesta que “aquell rotllo no definix ja” a l’home, queda aquella essència, reconeix, la que va espentar a l’oient a fer-se músic. La línia seguix clara per a un grup que evoluciona sense mutar.
I no es pot dir que la cosa no ha funcionat. Més aviat al contrari: per exemple, Vibraciones els va consolidar al circuit estatal de festivals. Diu Maronda que es senten còmodes en este ecosistema, però avisa que potser és l’únic que quede en un futur perquè les bandes es presenten en directe: “Ens agrada anar però també és veritat que ara pràcticament només hi ha festivals. És molt difícil girar per sales si no tens un suport de festivals; i estos i les ràdios funcionen junts… és un món complex i cada vegada més tancat”, raona sobre un fenomen que ha canviat les preferències de l’espectador: “Seguix havent-hi sales però la gent es mou cap a un altre costat. A la gent li agrada el festival perquè pot comprar l’experiència de vore a diferents grups alhora, encara que després no en veu tants, està més estona d’un lloc a un altre. El festival és una experiència quasi més social que musical”. Patrones de fuerza, per cert, es presenta en directe al Loco Club el 30 de setembre.
Parlava del públic Maronda, l’ens dipositari de les expectatives, també, abans d’un nou disc. “M’agrada anar fent discos bons i no estar tan pendent de la repercussió que puguen tindre”, s’allunya el músic, “perquè si no, no faries res; es tracta d'elaborar un discurs el més coherent i personal possible i intentar que arribe a com més gent millor”. La bona acollida de Vibraciones oferia la temptació de voler fer el salt immediat i tractar de conquerir al gran públic. Però això, es desprén l’artista, “és com quan algú pensa que exagerant un tret de la seua personalitat molarà més: probablement la gent s’adone que estàs fingint i possiblement tampoc és el tret de tu que funcione”. En definitiva, “s’ha de ser natural”.
És el que ha estat intentant explicar des del principi de l’entrevista. En una indústria sense secrets per a l’èxit, Maronda ha optat per seguir el rumb que els va marcar la seua pròpia brúixola. “Cada vegada pense menys en si pot tenir o no impacte el que fem. Només pense en què puga agradar-li a la gent que reba el disc”, tanca el músic. Ha de ser l’últim indret on s’arriba pel camí de fer-ho tot pel teu compte.